Tanca

La rebel·lió artística de les màquines

No hi setmana que no trobem estudis, articles i reflexions periodístiques al voltant de la revolució tecnològica robòtica i el paper en les properes dècades de les forces de treball artificials.  Mentre les capacitats dels robots no deixen d’incrementar-se i posen sobre la taula de debat la qüestió de la transformació del mercat laboral en les properes dècades, hem pogut observat l’aparició de diferents experiments que mostren que els robots poden tenir una vena artística i servir de vehicle d’expressió pels artistes o bé directament convertir-se en intèrprets ben especials. Us mostrem les més recents capacitats robòtiques al servei de la cultura: teatre, música, dansa o escultura en mans de robots. Ens acompanyeu a descobrir-los?

NAO / TEATRONIKA. Un Hamlet robòtic existencial.

 

Us imagineu a un robot interpretant el Hamlet de Shakespeare i interpel·lant-se sobre la seva existència? Doncs això és el que varem poder veure en el recent Festival TNT de Terrassa, on es va presentar el projecte Teatronika del científic especialista en intel·ligència artificial Martí Sánchez-Fibla, que explora el terreny de les arts interpretatives des de la perspectiva tecnològica i posa especial èmfasi en les capacitats actorals dels robots i les màquines. Aquest projecte del laboratori SPECS de la Universitat Pompeu Fabra té com a principal objectiu acostar la robòtica a tot tipus de públics. En el festival vàrem poder veure quatre obres dels autors Hugo Álvarez, Gerard Freixes, Roc Parés i Àngel García-Cerdaña, interpretades per tres robots humanoides Nao, que mostraven les possibilitats actuals de la robòtica escènica a través del control de l’expressivitat, el moviment, el control dels torns per parlar i com focalitzar l’atenció.

Degut a les característiques pròpies del projecte, és necessari disposar de dramatúrgies que s’adaptin a les capacitats especials d’aquests petits actors. Teatronika va convocar el 2015 en col·laboració amb Radio3 un concurs de guions, que han donat com a resultat dos dels muntatges que vàrem poder veure al Festival TNT. Les obres eren curtes i mostraven un ampli registre de les, encara avui, limitades possibilitats actorals per la dificultat de moviment dels robots i la manca d’inflexió de les seves veus artificials, però que permetien una interessant, divertida i entranyable connexió amb aquests éssers artificials. Una feinada de programació que es va veure recompensada amb l’entrega i aplaudiment del públic.

 

 

 

 

Segurament aquests petits robots humanoides us sonen molt. Els NAO de SoftBanck Electronics es troben en evolució des de 2006 i han estat àmpliament utilitzats en competicions robòtiques i en el sector de l’ensenyament, arribant a realitzar també tasques de recepció en la consergeria d’un hotel. La mateixa empresa és responsable de Pepper, un robot humanoide més gran que ja està agafant experiència com a conserge i recepcionista. En el món artístic varen protagonitzar el 2013 la primera obra on els robots tenien un paper protagonista: Robots de Blanca Li, del que ja us hem parlat en alguna ocasió. Si no coneixeu l’obra, no us perdeu aquest vídeo!

YuMI. S’aproxima la jubilació dels directors d’orquestra?

YuMI és un duo de braços mecànics antropomòrfics col·laboratius de l’empresa ABB que acaba de debutar en el Teatre Verdi de Pisa davant de més de 800 espectadors dirigint al tenor italià Andrea Bocelli i l’Orquestra Filharmònica de Lucca. Aquest robot va ocupar el rol de director d’orquestra en el concert A breath of hope: from the Stradivarius to the robot que va formar part del primer Festivale Internazionale della Robotica. Es varen interpretar peces com La Donna è Mobile de Verdi i O mio babbino caro de Puccini seguint els moviments de la batuta que portava YuMI. Tot i que pot semblar que la feina dels directors d’orquestra pot estar en perill, és evident que YuMI va necessitar una activa preparació humana per part del mestre Andrea Colombini que va servir com a model de captura de moviments durant els assajos per tal de que el robot aprengués a imitar els moviments dels braços per tal de dirigir la orquestra i els solistes de manera fidedigna, amb agilitat i sent capaç de transmetre subtilitats interpretatives. No és la primera vegada que YuMI mostra les seves capacitats artístiques, doncs anteriorment havia fet de dj sota el mestratge de DJ Yoda en una festa de Ford (podeu veure el vídeo aquí).

https://youtu.be/sBI3CZPWST4 https://www.youtube.com/watch?time_continue=112&v=fohc1Qg-rQU

Anteriorment un altre robot ja havia dirigit una orquestra. Fa uns quants anys el robot Asimo d’Honda ja es va posar davant d’una orquestra però els resultats eren una mica més encarcarats, com podeu veure en aquest vídeo.

KUKA. Què passa quan els robots es rebel·len?

Diuen que hi ha alguna cosa de fascinant per als humans en veure robots fent una activitat tan artística i per a molts tan complexa (i tan humana?) com fer música. Potser per això ens agrada Automatica 4K, el nou vídeo del neozelandès Nigel Stanford. Ja el vam conèixer fa uns anys pel seu videoclip Cymatics on combinava experiments científics amb música amb un resultat que visualitzava la física del so i que va sorprendre els més de 13 milions de persones que han vist el vídeo. Ara ens arriba un nou treball on podem veure el mateix Stanford tocant amb uns robots industrials amb uns resultats igual de fascinants i sorprenents… sobretot quan els robots es rebel·len contra el que està programat. Els KUKA són uns braços mecànics industrials que es poden moure amb una precisió de 0,03 mm i ara els podem veure tocant el baix o un sintetitzador. Gaudiu del vídeo i feu una ullada al making of.

Si penseu que aquests robots us sonen d’alguna cosa, i no precisament d’una gran factoria, és perquè el ballarí i coreògraf Huang Yi interactúa en les seves inusuals obres amb un d’aquests braços robòtics, que també estan provistos de làsers. Podeu llegir una interessant entrevista de El País aquí.

SHIMON, ritme en la sang robòtica

I aquí tenim un robot eminentment músic! Creat exclusivament per tocar la marimba, Shimon ha estat desenvolupat pel Robotic Musicianship Group del Georgia Tech Center for Music Technology. Aquest artista cibernètic està format per quatre braços robòtics. A més a més compta amb un sistema de deep learning que li permet analitzar la música en temps real i improvisar interaccionant amb intèrprets humans, a banda d’arribar a crear les seves pròpies composicions, després d’haver analitzat més de 5.000 composicions musicals. Aquí teniu doncs un robot que composa i interpreta ell mateix per marimba. Tot un crack! Escolteu com sona la seva primera obra pròpia!

POET ON THE SHORE, sensibilitat poètica sobre la sorra

L’estudiant de Disseny Informàtic de la Universitat d’Edimburg Yuxi Liu ha creat un robot autònom que a partir d’estímuls multisensorials com el so del vent, el mar o les veus humanes genera poemes efímers sobre la sorra. Un poeta cibernètic amb la sensibilitat a flor de pell robòtica!!!

DOBI, balleu robotets, balleu!

Dobi és un robotet creat per l’empresa xinesa WL Intelligent Technology, especialtizada en joguines de control remot. Parlar, caminar i fer tai txi són algunes de les seves habilitats, però últimament s’han fet famosos per aconseguir el Rècord Guinnes de dansa robòtica sincronitzada. L’estiu de 2016 1.007 robotets, que tenen un preu de venda d’uns $200, ja varen establir un primer rècord mundial, que fa poques setmanes es va incrementar per la dansa de 1.069 Dobis. Una manera ben divertida de demostrar les possibilitats d’aquests robots articulats!

KURI, robot d’estar per casa amb ànima de ballarí

Kuri és un adorable robot per la llar de Mayfield Robotics que es va presentar en el CES de l’any passat. Un robotet que estarà al mercat a finals d’any per $800 dissenyat per ser un assistent virtual per la llar i la familia, un company per jugar amb els petits de la casa o un videograf per la familia que ens acaba de mostrar que també és capaç de ballar.

Robots artístics

Les possibilitats dels robots com a artistes per ells mateixos o com a eines artístiques són un gran camí per explorar. En el món de l’art visual és més usual anar trobant exemples d’instal·lacions artístiques on l’acció està realitzada per un robot. Aquest és el cas de la instal·lació Can’t Help Myself de Sun Yuan i Peng Yu que es va poder veure en el Guggenheim el passat hivern. Una peça que crea una emoció estranya en els visitants mentre observen com un braç mecànic intenta netejar sense èxit un líquid colorejat de vermell que remet irremediablement a la sang.

I per acabar, no podem deixar passar que els mateixos robots poden produir una obra pintant o esculpint. Per a demostrar l’ampli ventall de possibilitats ofertes la Robot Art Competition convoca des de 2016 un concurs a Seattle a la millor obra d’art generada per un robot. No deixeu de fer una ullada als competidors de l’any passat, us sorprendran!

Fins on arribaran les capacitats artístiques dels robots i especialment de cara al futur, amb el desenvolupament de la intel·ligència artificial? Difícil de predir, difícil de valorar… Ho veiem en uns anys?

 

 

 

Imma Garcia

Com saber si una informació és certa o és falsa?

La mare m’ha enviat un whatsapp que alerta que hi ha un grup de violents al centre. M’ho he de creure? Quins passos he de seguir per saber si una informació és certa o falsa?

La política ha marcat la nostra agenda aquestes darreres setmanes. Els grups de Whatsapp treuen fum, la capacitat dels nostres dispositius trontolla amb tots els mems, cadenes i comunicats que rebem diàriament. I, de nou, el “cunyadisme” impera a la xarxa.

A partir d’aquest escenari tragicòmic en els nostres smartphones ha incrementat la mobilització ciutadana a través de les xarxes. Des de convocatòries de cassolades a la difusió de concentracions davant d’algunes seus polítiques. Tot i així, entre els milers de missatges que rebem, s’infiltren alguns que són falsos. Per això hem d’aprendre a distingir-los abans de compartir-los i expandir el rumor.

Ens encanta estar informats. És més, ens encanta ser els primers a rebre les notícies més virals per compartir-les entre els nostres familiars, amics i amigues. Estem acostumats a difondre tot allò que ens crida l’atenció gairebé sense pensar. Però parem-nos a pensar quantes imatges, textos i cadenes enviem sense pensar si són 100% certes.


Abans de fer Ctrl C + Ctrl V…

Com saber si una informació és certa o falsa?

Guia de coses que ens hem de preguntar abans de compartir una informació:

LA FONT D’INFORMACIÓ

La font és anònima?
Desconfia severament.

La font que firma és fiable?
Ens hem de preguntar, la persona que firma l’escrit coneix la matèria que tracta?

La font que ha compartit la notícia és oficial / de confiança?
Cal fixar-se si la persona qui comparteix la informació és una font oficial, un professional de la comunicació, un mitjà periodístic o una persona autoritzada per donar aquesta informació.

Testimonis de la notícia
Les “suposades declaracions”, un “contacte”, un “amic de…” no sempre són fonts fiables.

MITJÀ EN QUÈ S’HA DIFÓS EL MISSATGE

Ho comparteix una pàgina fora de l’àmbit periodístic o un mitjà de comunicació?
Moltes pàgines utilitzen la tècnica del click-bait o pescaclics, que consisteix en oferir contingut cridaner perquè visitem el seu web i obtenir beneficis mitjançant la publicitat de tercers o bé obtenir informació dels nostres interessos mitjançant cookies.

En quants mitjans de comunicació s’ha publicat?
Encara que no totes les notícies que passen al nostre voltant són publicades, cal desconfiar d’informacions de les quals no se’n parli enlloc més que a la notificació que hem rebut.

CONTINGUT

Quan ha estat publicada la informació?
Molt sovint es divulguen imatges o altres continguts de fa anys o, inclús, d’altres llocs.

Hi ha alguna part interessada en què es divulgui aquell contingut?
En el cas de les pàgines web que es financen mitjançant la publicitat, és clar que l’interès és econòmic. Però també pot interessar desacreditar a una empresa de la competència o incrementar el rebuig cap a un producte o ideologia. O al contrari, acreditar o millorar-ne la imatge.

És molt partidista o subjectiva la informació?
Desconfieu, o si més no, no caigueu en l’error de compartir una afirmació sense haver contrastat les dues parts.

Tenim tendència a generalitzar sobre algun dels col•lectius afectats?
Pot haver interessats a alimentar els nostres prejudicis sobre aquell grup. Tenim tendència a generalitzar, no hem de caure en els estereotips i la discriminació.

El contingut és morbós?
Els continguts virals acostumen a triomfar per ser morbosos. Això no vol dir que siguin certs.

Crida a l’acció?
Moltes notícies falses volen generar alerta social. És per això que molt sovint et conviden a fer que ho difonguis entre tots els teus contactes.

Té faltes d’ortografia o li falta coherència?
Qualsevol professional que vulgui que es difongui una informació cuidarà la seva redacció.

Sarcasme
Encara que pugui semblar obvi, no caigueu en l’error de compartir contingut sarcàstic i bromes etiquetant-les de certes.


Recordeu què és la postveritat? Segons el Diccionari Oxford és la “denotació de circumstàncies en què els fets objectius influeixen menys en la formació de l’opinió pública que la crida a l’emoció i a la creença personal”. Fa uns mesos us en parlàvem aquí. Hem de tenir en compte que les xarxes socials estan plenes de continguts que alimenten els nostres impulsos de clicar al botó de compartir.

Llegim, entenguem, contrastem i, posteriorment, publiquem.

Marta Izquierdo

És blockchain la solució per als músics i la recaptació de drets?

censorship-free-social-network-akasha-aims-to-tackle-internet-censorship-with-blockchain-technology
Font de l’imatge: The Next Web

Imaginem que tu i la teva banda d’smooth jazz heu compost i gravat vuit temes amb els que heu donat forma a un àlbum d’èxit comercial moderat. Imaginem que una llarga llista d’intermediaris es mengen la major part del pastís, deixant-vos a vosaltres, els autors, amb uns beneficis que tot just arriben al 5% del total. Imaginem que els vostres temes surfegen lliures pels servidors P2P (peer to peer) i que no podeu fer res per a evitar-ho. Imaginem que per cada reproducció en Spotify vosaltres, amb sort, rebeu un cèntim d’euro, mentre que per cada reproducció a YouTube… bé, es possible que no rebeu res. Imaginem que, amb el temps, la vostra música es fa més i més popular, però cada vegada guanyeu menys i menys i que el vostre creixement no es reflecteix en una generació justa d’ingressos. Imaginem, per acabar, intentar fer carrera professional al món de la música amb aquest paisatge; poder viure de la vostra feina.

La gran majoria de músics no han de fer cap exercici d’imaginació. Aquesta és la seva realitat. La satisfacció d’arribar a més públic no es reflecteix en la seva salut financera.

No obstant això, es possible que aquesta situació pugui canviar en uns anys. Per a molts experts la solució té un nom i és blockchain. Així ho creu l’Albert Castellana, llicenciat en enginyeria informàtica per la Universitat Politècnica de Catalunya i membre del consell de la NEM Foundation, qui el passat 29 de setembre, i dins dels esmorzars Label Lab que organitza APECAT,  va parlar de La tecnologia de cadena de blocs (blockchain) en el negoci de la música, on va exposar que aquesta nova tecnologia pot ser la clau per millorar la competitivitat de la indústria de continguts audiovisuals i musicals, així com una bona eina per donar una solució a la gestió dels drets d’autor.

Però que és exactament blockchain? Definir amb precisió totes les seves possibilitats s’escapa molt de les pretensions (i capacitats) d’aquest post, però resumint-ho molt, podem dir que blockchain permet als ordinadors (i a les persones) connectar-se entre elles fent servir tecnologia peer to peer, és a dir: sense intermediaris com els bancs, les plataformes de crowdfunding o Paypal. Es tracta d’una nova arquitectura d’internet que abandona l’actual sistema centralitzat de supernodes per un altre on tots els ordinadors tenen la mateixa informació. Els experts fan servir la metàfora del full d’Excel o del llibre comptable: una gegantina base de dades compartida per tothom, transparent i que no permet esborrar o modificar les dades que s’afegeixin. A més, la informació desada a blockchain pot ser compartida, però no copiada, a diferència d’ara. La clau, llavors, és: si tothom té la mateixa informació i si tothom pot veure-la, la informació es fiable, tot el sistema n’és testimoni.

És possible que cada vegada que hagis escoltat la paraula “blockchain” hagis escoltat també el terme “bitcoin”. El debat sobre aquesta nova tecnologia s’està centrant en les possibilitats de fer transaccions econòmiques més segures directament entre persones, però el cert és que es pot fer servir en qualsevol intercanvi que requereixi d’una verificació de dades, com els drets d’autor d’una propietat intel·lectual.

Les possibilitats del blockchain per assolir un repartiment de beneficis més justos dins de la indústria musical no han passat desapercebudes per aquelles figures més sensibilitzades amb les desigualtats del sector. Imogen Heap, autora, productora i fundadora de Mycelia, deia en un article a la Harvard Bussines Review: “Un dels majors problemes que té la indústria és que no existeix un registre global verificat dels músics i el seu treball creatiu (…). Això s’ha convertit en una qüestió complicada, com evidencien les demandes per 150 milions de dòlars contre Spotify. La cooperació inter-organizativa que ofereix al sector financer/tecnològic (…) ajudaria a organitzar la immensa quantitat de nova música que es penja cada dia. Els músics poden utilitzar com a base aquest registre per penjar els seus treballs i metadades directament via perfils verificats pel blockchain”.

La Mycelia Foundation de Heap és un del primers intents de fer servir aquesta eina. Qualsevol músic pot aprofitar aquesta plataforma per penjar les seves gravacions. Un sistema de contractes intel·ligents permet distribuir com es vulgui els pagaments en criptomonedes entre totes les persones implicades en la composició o la interpretació. Des del productor fins a l’últim saxofonista. Una persona prem el botó de play a una cançó, un show radiofònic l’emet, una empresa internacional de l’automòbil la fa servir com jingle a un anunci de televisió… i de manera automàtica aquesta acció posa en moviment una cadena d’acords (recordem: bases de dades compartides per tothom, informació verificable, una única unitat d’informació) que fracciona els royalties entre aquells que tenen els drets. Fora els intermediaris.

Heap, en definitiva, veu aquesta eina com una oportunitat no només per acabar amb les males praxis a la indústria discogràfica, sinó també per evitar els actuals riscos de la pirateria.

Mycela, no obstant això, no és l’única empresa amb voluntat de posar el blockchain al servei dels creadors musicals. El 2016, Benji Rogers posava en marxa Dot Blockchain Media, una idea que li va assaltar al mig de la dutxa: un nou estàndard per a la música digital que substituís el mp3 o l’AAC, formats on és senzill esborrar qualsevol metadada que s’hi hagi afegit pels autors. La premissa de Rogers és la següent: “Un baixista toca en una cançó que és samplejada 600 vegades i després és reproduïda a una plataforma que hi guanya diners. Com poden arribar aquests diners al baixista?” El .bc (així va dir-li) és un format que porta sempre tota la informació de copyright. Per a Rogers, aquesta és la millor manera de resoldre el problema de com seguir el rastre dels drets d’autor d’una peça musical concreta a través d’internet.

Per descomptat, aquesta empresa no està desproveïda de reptes. El més evident és el de transferir milions i milions de cançons al nou format, el que implica afegir-hi amb exactitud les dades d’autoria, i decidir qui és l’encarregat de fer-ho, la qual cosa no és, precisament, una complicació menor, com el crític cultural David Gerard adverteix en el seu assaig Attack of the 500 Foot Blockchain – Bitcoin, Blockchain, Etherum & Smart Contracts. Gerard no és tan optimista amb el futur plantejat als creadors pels fans de blockchain: qui s’encarregarà de pagar els recursos informàtics necessaris per fer servir tots els contractes intel·ligents? Quines són les estratègies de defensa contra atacs informàtics? Si un músic recupera els seus drets d’autoria sobre una cançó després d’un litigi amb una major, com farà l’immutable blockchain per reconèixer el canvi?

Sigui com sigui, es innegable que hi ha mecanismes que s’han posat en marxa i, si hem de fer cas a Castellana, es mouen molt ràpid. És molt possible que d’aquí a només cinc anys ni l’internet ni la indústria musical que coneixem ara existeixin. Haurem d’esperar, això sí, per a veure quina nova forma prenen.

Si voleu més informació sobre el tema de blockchain i música podeu llegir aquests articles de Benji Rogers i veure aquest vídeo de la xerrada sobre Blockchain for artists, labels and fans que va tenir lloc a la darrera edició de Sonar+D.

Pablo Algaba

Tornar al principi
%d bloggers like this: