Arriba una nova edició del Saló del Còmic de Barcelona i amb aquesta excusa hem preparat un petit llistat amb còmics que són origen (o formen part) de narratives transmèdies més grans. Aprofitem per recordar el paper central del llenguatge d’aquest art seqüencial dins les ficcions que consumim actualment.

La primera persona en definir el concepte de narrativa transmèdia va ser el teòric nord-americà Henry Jenkins. En un article, ja famós, publicat al gener de 2003 a la pàgina divulgativa del MIT, Jenkins va començar a definir una manera de produir, distribuir i consumir ficció que, si bé no era nova del tot, sí que s’estava guanyant un lloc hegemònic dins del paisatge cultural. Els anys següents va continuar desenvolupant el concepte i estudiant el fenomen en llibres com Where Old and New Media Collide (2006) o al seu blog personal, Confessions of an Aca-Fan.

A aquestes alçades, el concepte ja ha fet el salt cap a fora del món acadèmic i, amb més o menys precisió, tots sabem què vol dir quan escolten parlar de transmèdia: ficcions segmentades, formades per diferents fonts textuals, audiovisuals i/o interactives que funcionen de forma entrellaçada per formar un tot unitari i (més o menys, segons cada cas) coherent.

G.I. Joe – Héroes Internacionales de Larry Hama i altres (1982-1994)

Veient l’èxit comercial de les joguines basades en La Guerra de les Galaxies, a principis dels vuitanta, Hasbro va decidir recuperar una antiga propietat intel·lectual de ninots (perdó: “figures d’acció”, que és el terme que els departaments de màrqueting fan servir dins la indústria de les joguines per fer sentir als nens que estan jugant a coses de gent gran) bèl·lics. En la cerca per noves formes de promoció, Hasbro va aconseguir un acord amb Marvel per desenvolupar conjuntament una sèrie de còmics llicenciats amb les aventures d’uns soldats del futur (formats d’un 50% d’excés pulp i d’un altre 50% d’agressiva i estúpida masculinitat de l’era Reagan) en la seva lluita interminable amb Cobra, un extravagant comando terrorista amb obsessió per les serps. Aquests còmics, juntament amb una sèrie d’animació emesa els dissabtes al matí i a les fitxes que es van incloure a la capses de cadascunes de les figures d’acció, oferien als consumidors un context i una narrativa molt més elaborada que qualsevol altre producte infantil del mercat. Pel Henry Jenkins, es tracta d’un dels primers exemples del que avui entenem per narrativa transmèdia, encara que en els any vuitanta aquest terme no s’havia encunyat. L’èxit va ser tan gran que aquesta pràctica es va convertir en estàndard de la indústria. Desprès de G.I. Joe, He-Man i els Màsters de l’Univers i Transformers van seguir el mateix camí.Read More »