Tot el que necessites saber de l’estètica «coquette»

Genealogies de l’estètica coquette: de Maria Antonieta a Andrea Herrera del Valle, passant per Lana Del Rey, Sandy Liang, Rebe i les lolites de Harajuku. D’on sorgeix la febre actual pels llacets i el color rosa? Què ens diu aquesta tendència de la nostra visió de la (hiper)feminitat al segle XXI? Reapropiar-nos de les «coses de noies» és inherentment emancipador? Aquest article pretén donar pistes sobre aquestes i altres preguntes a través d’un recorregut sincrònic per algunes de les fites de la coqueteria contemporània. 

Després d’uns quants anys de circular per plataformes com Tumblr, Pinterest i, finalment, TikTok, l’estètica coquette s’ha convertit en una de les tendències digitals més globals, comentades i influents en l’imaginari col·lectiu recent. Es tracta d’una estètica hiperfemenina que amalgama historicisme, evasió, joc i sensualitat i que té com a element distintiu el llaç, accessori omnipresent en la moda actual i a internet, on ha arribat a l’extrem d’esdevenir un mem. Actualment, el hashtag #coquette acumula milers de milions de publicacions a les xarxes socials i figures com l’artista Lana Del Rey o l’actriu Lily-Rose Depp s’han erigit en emblemes d’aquesta estètica, que també ha estat protagonista de passarel·les, editorials de moda i que ja impregna la majoria de col·leccions de les principals marques de moda ràpida.

El creixement del moviment coquette sembla imparable i com tota microestètica digital de nínxol, la seva enorme popularitat l’ha convertit en una etiqueta de màrqueting molt rendible, però més enllà de la seva viralització i rapidíssima explotació comercial, val la pena preguntar-nos en què consisteix, així com reflexionar sobre què ens diu de la nostra visió de la feminitat i, més concretament, de la hiperfeminitat, al segle XXI.

«Moi, je joue», jo jugo, cantava la icona coquette avant la lettre Brigitte Bardot, a la sensual i divertida cançó homònima de 1964. I és que quantes paraules devem a la dona francesa! Així, amb aquesta exclamació, comença l’entrada de «coqueta» del diccionari etimològic de Xile, el meu Urban Dictionary particular. Una persona coqueta, ens informa aquest recull digital, és aquella que s’afanya en cuidar la seva aparença per ser o semblar atractiva. Prové del francès coquette, femení, i coquet, masculí, adjectius referits a una dona o un home que busquen atraure amb la seva elegància, que, al seu torn, procedeixen de coquett, diminutiu de coq (gall). Per tant, el significat literal de coquette és «gallet» i té un origen onomatopeic, ja que remet al cloqueig que fan els galls quan persegueixen les gallines per aparellar-se. Des del segle XVI trobem aquest mot per designar les persones que es contornegen seductorament per atraure, però també per anomenar les dones parladores, xafarderes i de moral relaxada. De fet, la història d’aquesta paraula està estretament lligada a les cocottes, també anomenades coquettes, les cortesanes elegants que freqüentaven les altes esferes socials a la França del Segon Imperi i de la Belle Époque. Una de les cocottes més icòniques va ser l’actriu Sara Bernhardt i a la ficció en tenim exemples paradigmàtics com la Nana d’Émile Zola.

«Nana» Edouard Manet

A part de veure-la representada en milers d’usuaris de TikTok i moodboards de Pinterest, on la Maria Antonieta i Les Verges Suïcides de Sofia Coppola són un referent indispensable, aquesta estètica ha estat adoptada per grans firmes de moda com Simone Rocha i Sandy Liang. De fet, la influència de les col·leccions d’aquestes dues dissenyadores ha arribat al mainstream en forma de filtre d’Instagram de llacets facials i va convertir-se, el desembre de 2023, en un mem global, on milers d’usuaris lligaven llacets a tota mena d’objectes, incloent-hi menjar, glaçons o animals, amb la cançó de Let The Light In de Lana Del Rey de fons. Com és habitual, el procés de memificació del coquette es va tornar cada cop més hiperbòlic i postirònic, transformant-se en milers de mems on l’emoji del llacet rosa s’afegia a tota mena d’imatges i el sufix ette servia per acompanyar qualsevol paraula: dinerette, bojette, etc.

Aquesta viralitat ha convertit aquesta estètica i el seu símbol distintiu, el llaç rosa, en un producte absolutament llaminer per a les marques, convertint-se a velocitat accelerada en una etiqueta de màrqueting sucosíssima per vendre tota mena de productes de moda, bellesa i decoració. Fins i tot s’han fet campanyes publicitàries al voltant del coquette com, per exemple, la de la marca catalana de cerveses Moritz, que llançava fa uns mesos la seva edició limitada Moritz Coquette, amb etiqueta rosa i llacet inclòs. Un altre cas paradigmàtic de comercialització del coquette té com a protagonista la mateixa Lana Del Rey, que va ser imatge de la campanya de Sant Valentí de Skims, l’arxiconeguda marca de roba interior modeladora de Kim Kardashian.

Si el 2023 va ser the year of the girl, l’any de la noia, marcat per l’estrena de Barbie, l’Eras Tour de Taylor Swift i la popularització de conceptes com el girl dinner, sembla que el 2024 encara no ha esgotat les possibilitats d’allò girly, de la hiperfeminitat com a moviment estètic de masses. L’omnipresència del coquette, que segueix sent encara un imaginari molt vinculat a l’online, però que cada cop és més present fora de la pantalla, n’és una prova irrefutable. 

Malgrat la seva condició de tendència d’actualitat, la genealogia del coquette és extensa i porta propagant-se i transformant-se des de fa molt de temps. Podem trobar part de les seves arrels en les estètiques de la hiperfeminitat sorgides a Tumblr a la dècada dels 2010, molt vinculades a una relectura contemporània i força irònica de l’arquetip de la Nymphet, la Lolita, el famós i polèmic personatge de Vladimir Nabokov, encara que la novel·la va passar a un segon pla, de manera que les protagonistes de les seves adaptacions cinematogràfiques, sobretot la segona, d’Adrian Lyne, van ser molt més influents. I la reina d’aquesta hiperfeminitat 2.0 (i de Tumblr en general) va ser, evidentment, Lana Del Rey.

De fet, la cantant de Video Games va liderar el que s’ha anomenat Vintage Americana, estètica considerada un subgènere del coquette inspirada en la moda femenina nord-americana dels anys 50, on trobem elements com els petos, els minivestits de flors, el motiu de les cireres, els uniformes de diner, els pícnics o la Coca-Cola, entre d’altres. Tot aquest brou de cultiu hiperfemení de Tumblr –estretament lligat a la quarta onada del feminisme, que tant ha reflexionat al voltant d’allò girly, de què és ser una noia– també bevia d’una altra influència importantíssima: el Japó.

«Moodboard» Vintage Americana

La cultura i la moda japoneses són crucials per entendre el desenvolupament de la moda i l’estètica contemporània. La seva exportació de conceptes com allò cuqui o kawaii, que basculen entre un punt tendre i un punt sinistre, ha estat enormement influent a Occident i constitueix un fenomen interessantíssim d’estudiar. A El poder de lo cuqui, el filòsof britànic Simon May aprofundeix sobre l’innegable poder dels objectes i personatges cuquis i explica com van servir al Japó per reconstruir i suavitzar la seva imatge després dels horrors de la Segona Guerra Mundial. L’estratègia politicoartística d’aquest país arran del conflicte es podria resumir amb la següent màxima: després de la massacre, Hello Kitty.

La fórmula va tenir tan èxit que ha estat replicada arreu i tot allò cuqui s’ha convertit en un vehicle idoni per distanciar-nos irònicament dels drames contemporanis, amb aquesta ambigüitat tan particular carregada de significats contradictoris (infantil però adult, dolç però inquietant, irònic però literal). Aquesta dualitat s’aplica també al coquette: aquests llacets dolços i d’inspiració infantil poden, ràpidament, erotitzar-se, convertir-se en fetitxe, i fins i tot, deslligar-se per convertir-se en part d’un joc sexual.

I hi ha un estil o moda japonesa sorgida de tot aquest Zeitgeist cultural que ha estat especialment decisiva a l’hora de conformar el coquette, així com el seu precedent més directe, el cottagecore, una estètica popularitzada durant la pandèmia que remetia a una fantasia escapista pastoral ultrafemenina. Es tracta de la moda Lolita, un estil fascinant que va consolidar-se durant la dècada dels 90 del segle passat als carrers de Harajuku, a Tòquio, vinculat al gust pel cuquisme d’icones com Hello Kitty i a nocions com l’elegància i la modèstia, deslligant-se, d’aquesta manera, de les connotacions sexuals de la Lolita de Nabokov. Les lolites nipones van estar fortament influenciades pel rococó (els tocats, els guants i els para-sols són emblemàtics de la imatge de la Lolita més clàssica) i per dissenyadors occidentals com Vivienne Westwood, però també per l’estètica recarregada del glam rock i el new romantic. Les subcategories de la moda Lolita són notables, pot encarnar des de la dolcesa infantil fins l’obscuritat del gòtic i la rebel·lia del punk (la seva associació amb el món de la música és essencial) i es relaciona amb revistes icòniques com Fruits i marques com Milk. La seva influència estètica és enorme i encara continua sent molt rellevant en l’actualitat.

Vivienne Westwood

Rebe

Altres veus citades en aquest article i en molta de la literatura al voltant d’aquesta tendència, asseguren que l’estètica coquette consisteix en performar una feminitat fins al seu punt més exagerat, reapropiant-se d’elements i personatges hiperfemenins –com la Dolores de Nabokov, les nimfes o les fades– desvinculant-los del fetitxe i la sexualització masculina i patriarcal. Es tractaria, doncs, d’una operació de descontextualització estètica que suposa una reclamació i una celebració de tot allò considerat femení i relegat al pla de la superficialitat i de la vanitat, de totes aquelles «coses de noies» demonitzades i tractades com a poc importants. Aquí entren coses com el color rosa, l’elegància, la delicadesa, les joies, les flors, els perfums, els rituals de bellesa i tota mena de símbols, elements i representacions que s’han convertit en marcadors de gènere i han estat, en molts casos, naturalitzats com a part d’una suposada mística femenina.

Ara bé, hem de saber que la majoria d’aquestes «coses de noies» no són inherentment femenines o sexuades, sinó que han passat a formar part d’allò que associem tradicionalment a les dones per condicionants històrics i culturals. El cas de la coqueteria, de ser presumit i gaudir de la moda i la bellesa, o de dur sabates de taló, perruques, joies o volants, és claríssim en aquest sentit: la seva correlació exclusiva a l’esfera de feminitat és completament contextual. En història de la moda això està molt estudiat i té un nom: «la gran renúncia masculina», que va tenir lloc amb la Revolució Francesa, a finals del segle XVIII, on els homes van renunciar a la bellesa i a la coqueteria en el vestir per abraçar valors com el pragmatisme i la virilitat. D’aquesta manera, s’enforteix la segregació per gèneres i la moda passa a ser, progressivament, un àmbit vinculat a la feminitat. És per aquest motiu que les crítiques que és quelcom frívol, superficial i políticament irrellevant són molt habituals, fins i tot al segle XXI (en aquest sentit, encara continuem encallats a finals del XVIII!). Avui en dia, d’aquest odi indiscriminat cap a tot allò marcat com a femení en diem femme phobia.

Això no vol dir que la reapropiació d’estètiques com el coquette no tingui fissures ni contradiccions i sigui, simplement, una subversió i una revolució total que hem d’abraçar acríticament. Com hem vist, està en contacte directe amb tot l’imaginari de la Lolita, inevitablement connotat per la mirada patriarcal, tacat per la sexualització de la infància i travessat per la pedofília. Està clar que experimentar amb aquests imaginaris i estètiques de la hiperfeminitat pot ser interessant i atorgar-nos poder segons la nostra agència i lloc d’enunciació, però també és cert que aquest no sempre està tan clar com ens podríem pensar.

Per descomptat que no hi ha res negatiu en que t’agradi el rosa, els llacets, les perles i les flors, però no podem obviar les connotacions de l’estètica coquette. Com explica l’activista i divulgadora feminista Ayme Roman al seu videoassaig «TikTok, escapismo y ¿la caída del feminismo?», tota estètica s’inscriu en un marc de sentit concret, en una xarxa compartida de significats i d’associacions culturals. Apreciar les coses elegants i delicades no té res de dolent, però celebrar i mitificar una suposada gràcia, delicadesa i innocència com inherents a les dones, que haguem de ser sempre menudes, càndides, submises, primes, suaus, al mateix temps que entenem que la fortalesa, el vigor, l’envelliment o fins i tot, les arrugues, són exclusives dels homes, reforça l’ordenament jeràrquic patriarcal que travessa la nostra societat. I implica, en moltes ocasions, caure en el que alguns autors, com Holy Lewis, anomenen «sexisme oposicional», aquella metafísica dels oposats complementaris present a la màxima conservadora de «els homes són de Mart, les dones de Venus». La cara fosca de les estètiques de la hiperfeminitat com el coquette és que, si ens despistem, poden conduir-nos a un nou essencialisme de gènere. Cal anar amb compte amb les possibles derives reaccionàries de tot això, perquè podem començar sent una coquette sexy i alliberada i acabar assemblant-nos més a una tradwife, l’actualització contemporània de la mestressa de casa tradicional, un arquetip molt popular entre els cercles d’ultradreta nord-americans.

Tampoc podem obviar, però, que adoptar l’estètica coquette pot ser una manera divertida de subvertir el gènere: a força de subratllar la feminitat, l’artifici, tot el treball corporal femení, es posa en relleu, s’evidencia. I es converteix en quelcom performatiu, construït, en un joc de màscares, en un cosplay. A més, les coquettes del segle XXI no han de ser dones joves normatives: qualsevol persona, de qualsevol edat, raça, sexualitat i gènere pot formar part –i ho està fent– d’aquest fenomen i això suposa un canvi en positiu. Com també és un avenç cultural substancial que les dones puguem recrear-nos obertament en la nostra bellesa i la nostra coqueteria, després d’una tradició mil·lenària a Occident que ens obligava a ser guapes, però reforçava el perill de creure’ns-ho massa, explotant la nostra aparença sempre des de la modèstia i la hipervigilància i mai des de l’exuberància i la celebració.

A tall de conclusió, està clar que la hiperfeminitat del coquette és una reacció de la Generació Z a la misogínia interioritzada d’arquetips millennials com la not like other girls, la pick me girl o la girl boss, però no per això és inherentment emancipadora. Pot ser una font de poder, és clar, però hem de vigilar de no perdre el nord dins la performance, i sobretot, hem d’estar molt alertes davant de la seva capitalització per part de la indústria de la moda i de la bellesa, que ja sabem que es lucra manufacturant fantasies amb aspiracions escapistes, però també obsessions i dismòrfies corporals molt perilloses. Ser hiperfemenina ha de ser una opció possible per a tothom, no només per a les dones, però mai ha de convertir-se en l’única opció de feminitat possible.