La mida importa (i molt) a les narracions immersives

Si estàs pensant en crear una història immersiva, no corris a escriure el guió sense haver decidit abans la mida de la teva narrativa. Hi ha tres dimensions bàsiques que cal tenir en compte i que influencien la perspectiva, la mobilitat i, per tant, l’experiència dins aquest espai tridimensional. Pots fer viure aventures que passen a casa teva, al carrer o fins i tot al sofà. Totes elles tenen en comú que hi ha un cos desconegut a l’escenari. No saps qui és, i potser tampoc on, però has de pensar si el vols sorprendre i fer-lo moure. 

Estan de moda les històries espacials. Si et ve al cap Interstellar, Gravity o 2001: una odissea de l’espai, torna a la Terra. Les històries a les quals em refereixo passen al nostre planeta. Imagina que pots moure’t per elles, que pots girar 360 graus, caminar, mirar amunt i avall. Doncs bé, això és una narrativa espacial, una que es desenvolupa en un espai tridimensional.

Les maneres d’experimentar-les són múltiples: des d’una sala immersiva amb projeccions de mappings o pantalles led a totes les parets, fins a unes ulleres de realitat virtual que substitueixen, en la teva percepció, el món físic per un de digital. També pots fer servir el mòbil per activar una història que apareix allà on siguis, ja sigui al sofà de casa teva o al mig del carrer.

Són només alguns exemples d’una tendència que està definint el nou llenguatge per experimentar narracions.

Per molt variades que siguin, totes tenen en comú un element central: a diferència d’altres mitjans, aquí cal tenir en compte el cos de la persona que les experimenta.

Mida tauleta, habitació o planeta?

Segurament, la imatge que et ve primer al cap és la d’una sala immersiva. S’han posat molt de moda en els últims anys. N’hi ha a moltíssimes ciutats. Pots entrar-hi en grup i explorar lliurement un entorn que acull una experiència digital. Pot ser que hagis de posar-te unes ulleres de realitat virtual i, de sobte, tot al teu voltant es converteixi en un món fantàstic que pots recórrer. Mentre tu veus aquest món, en realitat t’estàs movent per una sala buida. Sort que no et veus. També pot ser que no hagis de portar ulleres de realitat virtual i que a les sis parets de la sala puguis veure aquest món fantàstic en moviment, de manera que sents que ets realment al mig d’un altre espai.

Sigui quina sigui la tecnologia que es fa servir, som dins d’una experiència de la mida d’una habitació, ja sigui més gran o més petita. En lloc d’una sala enorme, podria ser la mida de l’habitació de casa teva. Imagina que l’aventura que vagis a viure s’adapti a aquesta dimensió. Això passa amb la realitat mixta, que pot llegir l’entorn per ajustar després tots els elements tridimensionals que hi apareguin. Així, si ha d’entrar una nau pel sostre de la teva habitació, veuràs com es trenca el sostre (en la ficció digital, és clar) en el punt exacte. Si tens unes Oculus Meta Quest 3, només cal que provis la demo.

Però a banda de la mida d’habitació, les narratives immersives poden tenir dues altres mides bàsiques: la de tauleta o la del món.

En la primera, les experiències no necessiten un gran espai i, per tant, es poden activar de manera segura a qualsevol lloc. Ara bé, que siguin petites de mida no vol dir que ho siguin en la qualitat de l’experiència. Per exemple, podries veure una obra de teatre en realitat augmentada a la tauleta del sofà. És el que fa The Tent, una obra de teatre de 21 minuts ambientada a Los Angeles, del director Rory Mitchell. En l’obra, la parella protagonista entra i surt de l’interior de casa seva, mentre ets espectador del seu diàleg. Pots veure’ls des de qualsevol angle, des de la teva perspectiva de gegant, com un Gulliver a Liliput. L’obra ha estat enregistrada amb vídeo volumètric i els espais recreats tridimensionalment. És una narrativa de mida tauleta.

The Tent

La mida de la narrativa no sempre està relacionada amb la perspectiva que té l’usuari, el cos que hem de tenir en compte. Per exemple, podríem també aplicar aquesta perspectiva de gegant en una història de mida d’habitació. És el que fa el videojoc en realitat mixta Wall Town Wonder. Has d’ajudar els 40 petits habitants a construir la seva ciutat, que es desplega al teu voltant, en els confins de la teva habitació.

Després de la mida tauleta i de la d’habitació, ens queda el món sencer com a escenari. Les narratives immersives poden ajustar-se a l’espai públic, al carrer. Gràcies a les tecnologies de Google, podem situar els continguts digitals a qualsevol lloc específic i alçada. Així, les marques converteixen els aparadors i les façanes dels edificis en superfícies interactives amb mons digitals, i els grups musicals fan concerts virtuals al mig de qualsevol ciutat que desitgin sense haver-se de desplaçar. Per exemple, el grup Gorillaz va actuar durant sis mesos simultàniament a Times Square (Nova York) i a Piccadilly Circus (Londres). Els personatges digitals del grup eren a sobre dels edificis, mentre que els espectadors, que els veien a través dels seus mòbils, tenien la perspectiva dels habitants de Liliput.

Gorillaz

L’espai desconegut o controlat

Mida de tauleta, habitació o món. És el primer que cal pensar a l’hora de guionitzar una narrativa immersiva. D’això després es deriven moltes altres qüestions sobre què és aconsellable fer i què no, i cal preveure com es mouran i quina perspectiva tindran els cossos de les persones que entraran dins del nostre univers tridimensional.

Els cossos es poden moure en un entorn segur i controlat, al mig del carrer, amb trànsit, soroll i persones, o a habitacions de casa seva, plenes de mobles que no coneixes. Si vols sorprendre’ls, es poden moure de sobte i ensopegar amb objectes.

Per tant, no pots oblidar que en la narrativa immersiva sempre hi ha un cos al mig de l’espai, i que el fet de com es mogui dependrà de quina és la dimensió d’aquest espai. Definitivament, la mida importa.