Quan l’art és procés

Robots, intel·ligència artificial, cyborgs, algorismes… són nous creadors, tot i que no sempre firmin les obres en les quals estan implicats. Parlem sobre la importància de conèixer els processos, sovint invisibles però essencials, darrere de les peces d’art digital. Una crida a artistes, comissaris i periodistes a compartir i explorar tot allò que ens pot fer comprendre millor tot el potencial de l’art digital.

Començo a escriure aquest article després de donar un tomb pel Poblenou veient peces del festival Llum Barcelona. Caminant cap al Disseny Hub anem contemplant Gènesi.IA de Joan Fontcuberta, una macroprojecció a la façana del museu d’una qualitat extraordinària i amb un so que ens envolta i acompanya allò que veiem. Se succeeixen imatges de la natura, boscos exuberants, animals, oceans; micro i macro; fenòmens naturals, el cosmos. Per acabar amb imatges de guerra, de fam, de patiment i per últim, una granja de servidors que sembla no tenir fi. 

Gènesi.IA de Joan Fontcuberta, 2025
Font: lesvegueries.cat

Jo m’encaro a aquesta peça amb alguna informació prèvia que em fa valorar-la d’una manera concreta: en conec el títol, i he vist un vídeo d’Instagram on l’artista comenta el procés de creació. Això fa que la meva experiència davant de l’obra sigui completament diferent a si me la trobés de cara sense saber-ne res prèviament i penso que hi hauria, en aquest cas, tres categories d’espectadors, segons la informació de què disposen: 

En primer lloc, pensem en un vianant que, de camí al centre, es troba amb la gran projecció al davant. No té xarxes socials, no s’ha assabentat de l’existència del festival. Veu una pel·lícula d’imatges variades, nítides i perfectes, que potser li recorda una mica a l’estalvi de pantalla de l’ordinador. Imaginem que en gaudirà, que li agradarà, per una vegada, veure ocells de colors llampants, bussejar per l’oceà, i acariciar unes mores, en lloc de l’ombra d’una façana grisa. 

Continuem; imaginem ara un espectador que, per la raó que sigui, coneix, només la primera part del títol de l’obra, Gènesi. Aquest ja tindrà una experiència una mica diferent que el vianant de pas, perquè entendrà que l’artista ha volgut recrear en una pel·lícula la creació del món, de la vida. La consecució de les imatges pren sentit. Entén què està passant, on ens situem, d’on ve la inspiració. Possiblement, aquest espectador cregui que el tema d’aquesta peça és la creació del món. Però res més lluny. El veritable tema de la peça només el sap l’espectador del tercer grup: aquell que coneix el nom sencer de l’obra: Gènesi.IA (i és clar, sap mínimament de què va això de la intel·ligència artificial). I és que si conec la segona part del títol, tot agafa una altra dimensió: entenem que, possiblement, l’artista ha creat la seva obra a partir de la IA, és a dir, que les imatges que ens exposa no resulten tant de la seva pròpia elecció estètica i conceptual, sinó que resumeixen el que la història de les imatges fins avui entén com a Gènesi.  

Què és allò que fa la diferència entre cada un dels espectadors? Doncs conèixer el procés de creació. I és que en l’art digital, les eines són part fonamental d’allò que ens vol dir l’obra. Aquesta és una idea revolucionària, i és que el resultat potser ja no és el més important, sinó el conjunt d’operacions, decisions i iteracions que condueixen a la seva creació. I dic revolucionari perquè quan anem a la Galleria degli Uffizi, i som davant del Naixement de Venus de Botticelli, a la cartel·la hi podem llegir “Tempera su tela” referent a la tècnica emprada pel pintor, però això no modifica ni una mica la percepció d’allò que tenim davant.

Posaré alguns exemples més per entendre la importància de cercar –o oferir, en el cas de ser periodistes o comissaris– informació sobre els processos darrere d’allò que s’exposa. 

L’any 2001, l’artista Jochem Hendricks va exposar al Museu d’Art Modern de San Francisco, en el marc de l’exposició 010101: Arte en los tiempos de la tecnología una obra titulada Eye. En una definició purament formal, diríem que es tracta d’un diari que, en lloc de lletres i fotografies, hi té gargots. Aquí l’interessant és com estan fets aquests gargots: l’artista va fabricar un casc amb ulleres que incorporaven un escàner ocular que hi traça el moviment de les pupil·les i en fa el dibuix. L’artista el va fer servir mentre llegia el diari local i en va imprimir el resultat. És aleshores que entenem que estem davant d’un llenç pintat amb els ulls de l’artista, quelcom revolucionari de nou, ja que l’artista podrà prescindir de les mans per plasmar allò que té al cap. 

Eye, Jochem Hendricks, 2001
Font: jochem-hendricks.de

Un altre paradigma serien les obres d’Alba Corral. Penso en Mercuri, un tríptic immersiu que vam poder veure a l’exposició Digital Impact. En ell una sèrie de formes, textures, dibuixos i colors se succeïen en una obra de tres temps que feia homenatge tant al déu com al material mercuri, que es trobava, fins l’aparició del led, als projectors, part indissociable de les obres d’aquesta artista.

L’Alba utilitza el codi de programació per crear un sistema amb un conjunt de normes (allò que es coneix com algorisme) que dicten com s’han de comportar els diferents dibuixos en el llenç. Cal dir que, en aquestes obres que coneixem com a art generatiu, les màquines són col·laboradores de l’artista, no eines, perquè sempre tenen un cert grau d’autonomia, i per tant l’obra mai no està preconcebuda completament (de fet, quan l’artista fa alguna actuació en què intervé la peça en directe, i necessita certa previsió, controla certs paràmetres, com la força del traç o la posició del pinzell).

Mercuri, d’Alba Corral, a Digital Impact Barcelona, 2023
Font: digitalimpact.art

I encara una última obra que també vam poder veure a l’exposició Digital Impact i que va portar el tema del procés fins a una altra dimensió: es tracta de la peça Una cartografia de connexions humanes. Es tractava de sis robots (els data critters) alimentats, cada un, amb les estadístiques d’ús d’un web o xarxa social –WhatsApp o Tinder per exemple–, i que plasmaven, sobre uns llenços amb el calendari de la setmana, en quines hores del dia hi havia més interaccions en cada xarxa. D’aquesta manera quedaven dibuixades unes gràfiques que eren la imatge del moviment d’internet. Però l’obra no eren –només– els papers amb els dibuixos que pintaven els robots. L’obra era tot: la performance dels robots, dibuixant hora a hora les connexions de l’aplicació que representaven; l’escenografia, amb uns mobles dissenyats ad hoc per l’exposició, i que situaven el visitant a una mena de mirador d’albirament d’ocells; i sí, també els dibuixos dels robots, que és l’únic que podríem emmarcar i penjar a la paret. Domestic Data Streamers, amb aquesta peça, van museïtzar el procés de creació. 

Una cartografia de connexions humanes, de Domestic Data Streamers, a Digital Impact Barcelona, 2023
Font: domesticstreamers.com

Hem vist, doncs, quatre peces formalment diferents, però que comparteixen una cosa: que quan coneixem el procés que hi ha darrere del resultat final, prenen un nou sentit i ens converteixen en espectadors diferents, en qui broten noves preguntes sobre el significat dels museus, dels artistes, de l’autoria, i en definitiva, de l’art. 

Voldria agrair als artistes aquí mencionats per la generositat d’explicar-nos els seus processos creatius,
ja sigui en articles, entrevistes, vídeos, o whatsapps.