Què tenen en comú les princeses de gel i els robots?

29/10/201931/10/2019 immagarLeave a comment

L’òpera sempre ha estat molt lligada a la tecnologia. A l’època barroca els escenaris es van omplir de politges i plataformes mòbils, màquines que feien onades i escenaris lliscants que feien aparèixer i desaparèixer els cantants. Segles després, podem trobar a les òperes tecnologia puntera per continuar mantenint aquesta mirada d'”obra d’art total” com deia Wagner.

Les produccions operístiques utilitzen de manera cada vegada més normalitzada tecnologies digitals a l’escena, fins al punt que l’ús de videoprojeccions és molt usual en la majoria dels teatres d’òpera europeus. Màpings, robots, pantalles, càmeres, live cinema, cromes i animacions són altres recursos tècnics emprats pels directors escènics. Us mostrem alguns dels més recents exemples que han pujat o estan a punt de pujar als escenaris operístics de tot el món, sense oblidar-nos de fer una ullada a les propostes de realitat mixta, virtual i augmentada més innovadores.

Turandot (Liceu, Barcelona)

L’òpera i la tecnologia tenen una relació estreta des de fa uns quants anys. Ja us en vam parlar l’any passat en ocasió de l’estrena de la producció de “Demon” d’Anton Rubinstein al Liceu. Enguany, per iniciar la temporada de celebració del 20è aniversari de la reinaguració de l’òpera barcelonina, el Liceu ens ha portat una espectacular posada en escena de Turandot, la coneguda història de la princesa de gel de Puccini on les projeccions, les pantalles, els robots i un vestuari ple de leds regnen sobre l’escenari. Aquesta magnífica producció techie de Turandot, tota una gran aposta de producció pròpia, ha comptat amb la direcció escènica del vídeo-creador Franc Aleu, vestuari de Chu Udoz, disseny multimedia de l’estudi Eyesberg i la col·laboració de l’empresa de cobots Universal Robots. Si no heu tingut l’oportunitat de veure aquesta versió futurista de la tràgica història de la princesa xinesa Turandot, el príncep tàrtar Calaf i l’esclava Liu, que com totes les òperes acaba fatal, la podeu veure aquí en el canal Arte.Read More »

Quan la tecnologia puja a l’escenari

29/10/201930/10/2019 marisolbcn1 Comment

La relació entre les arts escèniques i la tecnologia ve de lluny i va evolucionant amb els avenços tecnològics, que obren tot de possibilitats insospitades i no explorades. Arran de la programació d’una versió de Turandot al Liceu on la tecnologia te un paper destacat, vam organitzar una sessió de treball entre empreses tecnològiques i professionals de les arts escèniques.

El 2018 ja vam organitzar una jornada sobre arts escèniques i tecnologia, on es va posar de manifest la relació que hi ha, projectes existents que han estat ideats amb la tecnologia des del primer moment, i també festivals i programadors que valoren aquesta presència tecnològica a escena. Enguany, i prenent com a excusa la impressionant i molt tecnològica posada en escena de la Turandot del 20è aniversari de la reinauguració del Liceu, i juntament amb Ctecno i el mateix teatre, vam poder conèixer algun dels projectes que poden possibilitar aquesta col·laboració. La sessió va nèixer amb la intenció de fer aflorar aquesta complicitat entre l’escena i la tecnologia, i afavorir el sorgiment de nous projectes potents i sorprenents entre aquests dos mons.Read More »

El futur de l’storytelling: noves maneres de comunicar-nos

26/03/201927/03/2019 culturadigicatLeave a comment

Ho hem sentit mil vegades: Internet i les noves tecnologies han aportat una nova manera d’explicar històries. Els famosos –i ja una mica oblidats– Vine, Snapchat i els seus filtres, YouTube, Instagram i les seves stories, el límit de caràcters de Twitter, els vídeos en directe a les xarxes socials i, fins i tot, els drons i els pals selfie… Totes aquestes plataformes i eines han canviat la manera en què ens comuniquem i, per tant, la manera en què comuniquem el món que ens envolta.

Fa anys que expliquem els viatges des del lloc a través de posts i stories d’Instagram en comptes d’esperar a ensenyar les fotos als amics i família quan arribem a casa. Que fem vídeos en directe del concert que estem veient mentre som allà mateix, i que expliquem el que ens acaba de passar a l’autobús a través de Twitter. Tot aquest conjunt d’eines, però, ha traspassat el marc de la comunicació personal i han canviat radicalment la manera en què consumim informació i altres productes audiovisuals.

A França, un bon exemple és Konbini, un mitjà de comunicació que tracta hard news a través de les stories del seu Instagram. Un dels seus periodistes més coneguts, Hugo Clément, ha explicat temes com la guerra de Síria, la situació dels escorxadors de porcs a França, la crisis de fam a Kasaï o el moviment de les armilles grogues amb reportatges al mitjà però també, en paral·lel, amb stories.

Aquest, però, és només un dels mitjans de comunicació que actualment utilitzen el seu compte d’Instagram, Facebook i Twitter no només per fer ressò de les seves publicacions, sinó que adapten el seu contingut a aquestes noves plataformes per arribar a un públic el més ampli possible. Els comptes de YouTube de mitjans com The Guardian, The New York Times o El País també són, d’altra banda, exemples de com les noves plataformes canvien la manera en què transmetem els continguts.Read More »

Òpera i tecnologia. Una combinació en digital

11/05/201811/05/2018 immagar1 Comment

L’òpera és un art total on conflueixen la música, el teatre, el cant, la poesia, les arts plàstiques i fins i tot en ocasions la dansa. Tots els components de l’òpera es combinen en una complexa alquímia creant espectacles que desperten la imaginació i la sensibilitat del públic tot posant de relleu les passions i misèries de la condició humana.

Aquestes especials característiques han donat lloc a que els escenaris operístics hagin utilitzat des de fa segles espectaculars escenografies, efectes visuals i gran maquinària. No és d’estranyar per tant que les grans produccions operístiques, que compten també amb grans recursos pressupostaris, hagin estat un dels primers camps on s’ha experimentat amb les noves tecnologies aplicades a l’escena a través de projeccions audiovisuals, mappings i tecnologia digital.

*Norma* de Bellini amb direcció escènica d’Àlex Ollé de La Fura dels Baus

Des de de fa un temps en els muntatges operístics hi tenen una especial importància els directors d’escena, que ofereixen unes aproximacions molt personals a la història que es narra, arribant en ocasions a transposar l’acció a una altra època, situacions o contexts. Aquestes noves recreacions de les òperes canvien la manera en què el públic percep i comprèn les obres. L’ús de les noves tecnologies pot ajudar a recolzar i donar una força especial a la visió dels directors d’escena. A més a més, des de la composició contemporània més recent s’experimenta amb la hibridació dels formats visuals, la interactivitat i la composició musical influenciada i coordinada amb els suports audiovisuals.

Darrerament hem pogut veure en els escenaris de la nostra ciutat alguns exemples de l’ús de les noves tecnologies en les produccions operístiques. Us els expliquem i també us mencionarem altres produccions europees molt interessants. Ens acompanyeu en aquest viatge de descobriment?

Hatsune Miku a l’Auditori

09/02/2018 palgabaLeave a comment

El lloc: Sala Pau Casals de l’Auditori de Barcelona. El dia: 27 de març de 2018. El què: la representació en directe per primera vegada a Barcelona de The End, òpera d’avantguarda concebuda pel músic experimental japonès Keiichiro Shibuya i que es presenta com la primera òpera completament digital. Sense orquestra. Sense intèrprets humans. La protagonista de la funció es tracta de la Hatsune Miku, la cantant virtual més coneguda de l’arxipèlag nipó, un autèntic fenomen pop que no ha parat de créixer des de 2007.

My Square Lady: robots a escena

28/06/2015 marisolbcnLeave a comment

A mitjans de la dècada de 1950, el musical de Broadway My Fair Lady es va convertir en el musical de més llarga durada del seu temps. Basada en l’obra Pygmalió de George Bernard Shaw, explica la història de la florista cockney Eliza Doolittle. Eliza coneix el professor de lingüística Henry Higgins, un fonetista, que la treu dels carrers de Londres i li ensenya com ser una dama per guanyar una aposta.

Gairebé 60 anys després, la companyia Gob Squad ha presentat a la Komische Oper de Berlín la seva pròpia versió de la història d’Eliza Doolittle: My Square Lady. El canvi principal? El paper d’Eliza l’interpreta Myon, un robot creat pel Laboratori d’Investigació Nanorobòtica de la Universitat Beuth de Ciències Aplicades de Berlín.

My Square Lady és un projecte de Gob Squad, un col·lectiu d’artistes alemanys i britànics que fan performances i vídeos. Afirmen que cerquen la bellesa en la quotidianitat. Exploren el punt en què el teatre es troba amb l’art, amb els mitjans de comunicació i la vida real.

En aquest cas, la pregunta que mou el projecte és: què fa que una persona sigui una persona? Quines són les emocions i per què els necessitem? No les necessiten també els robots? Per què volem la intel·ligència artificial? Com podria un objecte ser transformat en una persona?

El robot Myon realitza un viatge de descobriment a través de cada departament de l’Òpera Còmica de Berlín, explora l’òpera com si fos una “central elèctrica de l’emoció” i aprèn el que és sentir les emocions humanes, expressar-les i provocar-les en els altres. Si Myon aconsegueix sentir com un ésser humà – o fins i tot com una estrella de l’òpera – ho haurem de veure a l’escenari a la Komische Oper.

Aquí podeu veure un trailer de l’obra:

.
.
.
.
.
.
.
.
Marisol López

Cultura Digital

Etiqueta: òpera