Què tenen en comú una cúpula gegant al desert, un museu sense recorregut o una exposició on pots entrar dins d’un quadre? Tots formen part d’una nova generació d’espais immersius que converteixen el contingut digital en una experiència física. Descobrim alguns dels espais expositius del planeta que estan redibuixant el futur de la cultura digital.
TeamLab Borderless. Tòquio. Foto de Mortys.art
Hi ha una pregunta que cada vegada té menys sentit: on s’acaba la pantalla? Durant dècades, el contingut digital ha viscut reclòs dins d’un rectangle: cinema, televisió, ordinador, mòbil. Com el temps, els processos i les percepcions, tot canvia; també l’art, les experiències, la seva representació i, esclar, les creacions digitals immersives.
Avui la llum ocupa edificis sencers, els sensors converteixen el públic en protagonista i les narratives deixen de passar davant dels nostres ulls per desplegar-se al nostre voltant.
L’art immersiu ja no és una promesa futurista ni una experiència per a festivals especialitzats. És una nova manera d’habitar el contingut digital. Espais on el cos forma part de l’obra, on els algoritmes reaccionen a cada moviment i on la tecnologia desapareix per deixar només una sensació: ser dins d’alguna cosa impossible.
Del Japó als Emirats, passant per Corea del Sud i els Estats Units, hem seleccionat set destinacions que estan redefinint què vol dir mirar, sentir i experimentar el món digital. Prepareu passaport. I també una mica el cervell. Ah, i espòiler: no són només set i tenim un bonus track…
Quan el món desapareix: l’univers infinit de teamLab
Si hi ha un nom que ha convertit el contingut immersiu en una categoria pròpia, és teamLab. El col·lectiu japonès —format per artistes, programadors, arquitectes, matemàtics i enginyers— fa anys que experimenta amb una idea molt simple i, alhora, molt radical: eliminar la frontera entre obra, espai i visitant. Les seves instal·lacions no s’observen, es travessen.
L’experiència més icònica continua sent teamLab Borderless, a Tòquio. Entrar-hi és abandonar la lògica del museu tradicional: no hi ha recorregut tancat, no hi ha cartells que expliquin què passa ni peces delimitades. Les obres es mouen entre sales, reaccionen al públic i creen la sensació que l’espai és viu.
Uns quilòmetres més enllà, també a Tòquio, teamLab Planets proposa gairebé el contrari: una immersió física i lineal. Aquí es camina per l’aigua, es travessen entorns tous, boires digitals i jardins impossibles. El cos deixa de ser espectador i es converteix en interfície.
L’expansió global del col·lectiu ha anat encara més lluny. TeamLab Massless, a Pequín, explora la idea d’una realitat digital alliberada de la matèria: obres sense límits físics que es transformen amb la presència humana. A Abu Dhabi, teamLab Phenomena converteix el mateix edifici en una màquina de generar experiències canviants, amb instal·lacions creades a partir de fenòmens ambientals. I a Hèlsinki, el llenguatge de teamLab Amos Rex continua demostrant que el futur dels museus probablement no serà mirar objectes, sinó entrar-hi.
TeamLab Borderless. Odaiba. Tòquio. Japó. Foto de Domenico Convertini
TeamLab Borderless. Azabudai Hills. Foto de DannyWithLove
Pantalles que respiren: ARTECHOUSE
Nova York, Washington D.C., Houston i Los Angeles comparteixen una mateixa pregunta: què passa quan un centre d’exposicions funciona com un laboratori creatiu? La resposta és ARTECHOUSE.
Els seus espais combinen art digital, visualització de dades, intel·ligència artificial, projecció monumental i experiències interactives amb una estètica molt pròxima al llenguatge audiovisual contemporani.
Hi ha exposicions que semblen videoclips expandits. D’altres recorden videojocs contemplatius. Algunes transformen la informació en paisatges emocionals. La clau és que ARTECHOUSE no presenta tecnologia: la converteix en llenguatge. I això genera una sensació molt actual: la d’habitar una interfície.
ARTECHOUSE. Foto de Kelly Bell
La façana que va convertir una ciutat en pantalla: DDP Media Art Gallery
Seül té moltes pantalles. Però n’hi ha una que s’ha convertit en icona global: la DDP Media Art Gallery transforma l’exterior del Dongdaemun Design Plaza en un llenç arquitectònic gegantí on el contingut digital deixa de tenir marc.
Aquí les peces no s’amaguen dins d’un edifici: colonitzen l’espai públic. Animacions generatives, paisatges impossibles i instal·lacions audiovisuals converteixen una simple passejada nocturna en una experiència immersiva inesperada.
És una demostració brillant que el futur del contingut digital també passarà per les ciutats. Una evolució natural del mapping?
DDP Media Art Gallery. Last space
El museu que sembla dissenyat per una IA amb molt de temps lliure: Mercer Labs
Nova York no necessitava un altre museu. Però Mercer Labs no és exactament un museu. És un híbrid entre experiència artística, arquitectura especulativa i parc sensorial.
Els espais es despleguen com si cada sala hagués estat creada per desafiar la següent: miralls infinits, entorns reactius, projeccions monumentals i una narrativa que no vol explicar res de manera lineal. Aquí el visitant deixa de consumir contingut i entra en una mena d’estat de descoberta contínua. És digital, sí. Però, sobretot, és físic.
Mercer Labs The Foyer
Entrar dins d’un videojoc sense consola: AYA Universe
Dubai és especialista a construir llocs que semblen renders fets realitat. AYA Universe n’és probablement un dels millors exemples.
Aquest espai immersiu funciona com una successió d’universos connectats on la llum, el so, el moviment i la interacció generen una experiència que recorda una barreja entre instal·lació artística, videojoc i ciència-ficció.
No hi ha narrativa única. Cada sala proposa una emoció diferent: exploració, sorpresa, calma o desorientació. I això és precisament el que fa que funcioni.
AYA UNIVERSE. Dubai
Quan Corea del Sud converteix l’art en espectacle total: D’strict Arte Museum
Si teamLab va redefinir el museu immersiu, D’strict n’ha redefinit l’escala. Amb seus a Seül, Jeju, Busan, Nova York i Las Vegas, els Arte Museum han convertit la projecció digital en una experiència gairebé cinematogràfica. L’aigua, el vent, els paisatges i els fenòmens naturals apareixen recreats amb una precisió visual espectacular.
Però el més interessant és que no intenten copiar la realitat. Intenten crear-ne una de nova. I potser aquí hi ha la gran idea que connecta totes aquestes meravelles digitals: el contingut immersiu no vol que miris una altra realitat. Vol que la visquis.
D’strict Arte Museum The Wave
El lloc on la realitat es reinicia: Superblue
Entrar a Superblue, a Miami, és entendre que l’art immersiu ha deixat de ser una exposició per convertir-se en infraestructura cultural. Més que un museu, funciona com una plataforma d’experiències que reuneix alguns dels creadors més influents del moment.
Aquí conviuen instal·lacions monumentals, entorns reactius i peces que juguen amb la percepció fins al punt de fer-te dubtar si estàs caminant, flotant o formant part d’una simulació.
El gran encert de Superblue és que no vol impressionar només visualment. També treballa el ritme, l’escala i la participació. No hi ha un únic moment estrella: el recorregut sencer està pensat perquè el visitant perdi referències i construeixi una experiència pròpia. És gairebé com entrar a internet… però amb gravetat.
Superblue Miami. Foto de Scienceduck
Hi ha molts camins per explorar la representació. En aquest recorregut trobem una altra línia evolutiva que està redefinint el sector: la que utilitza l’arquitectura com a interfície i repensa disciplines aparentment tan clàssiques com el cinema, els planetaris o fins i tot la contemplació artística. Les cúpules digitals són probablement el millor exemple d’aquesta idea.
Si hi ha un espai que ha convertit aquesta escala en espectacle global és The Sphere, de Las Vegas. Més que un edifici, sembla un dispositiu immersiu construït a escala urbana. La seva enorme superfície LED exterior ja s’ha convertit en una icona contemporània, però és a l’interior on passa la màgia: una pantalla envoltant gegant, àudio espacial i una experiència que desmunta completament la relació tradicional entre públic i escenari. Aquí el contingut no és davant teu. T’envolta completament.
A Dubai, Al Wasl Dome funciona amb una altra lògica, però amb una ambició similar. Situada al cor de l’antic recinte de l’Expo 2020, aquesta gran cúpula converteix arquitectura i projecció en una sola cosa. Quan s’activa, desapareix la frontera entre sostre, escenografia i narrativa visual, i l’espai públic es transforma en una experiència col·lectiva gairebé cinematogràfica.
Aquest format també està trobant noves lectures en equipaments històricament vinculats a la divulgació i al coneixement. L’Omni Theatre, de Fort Worth (EUA), continua demostrant que les grans pantalles corbes poden ser una eina espectacular per explicar històries i generar una sensació de presència física dins del relat. Mentrestant, iniciatives més recents com FAAMAI Digital Arts Hub, a Bangkok, exploren formats híbrids entre centre cultural, laboratori creatiu i experiència immersiva. I projectes itinerants com ARTDOME, desenvolupat per Polidomes a Europa, porten aquesta mateixa idea encara més lluny: convertir qualsevol lloc en un espai de contingut expandit.
Però potser la transformació més inesperada del món immersiu no està passant en el futur. Està passant amb el passat… Una de les grans revolucions dels últims anys ha estat descobrir que la tecnologia immersiva no només serveix per inventar nous llenguatges: també pot reinterpretar els que ja coneixíem.
Aquí entren en joc espais com L’Atelier des Lumières, a París; Bassins des Lumières, a Bordeus, o Hall des Lumières, a Nova York. Tots comparteixen una mateixa pregunta: què passa quan deixem de mirar un quadre i comencem a entrar-hi?
La resposta no és reproduir obres d’art a gran escala ni convertir museus en espectacles visuals. És una altra cosa. És utilitzar projecció monumental, el so espacial i la narrativa audiovisual per construir una nova manera d’acostar-se a la història de l’art. Van Gogh deixa de ser un marc penjat en una paret i es converteix en paisatge. Klimt passa de superfície decorativa a entorn habitable. Ja no són objecte d’una contemplació silenciosa, sinó que es transformen en experiències compartides i en una nova manera d’interpretar-les.
The Sphere as Mars. Las Vegas. Foto de Cory Doctorow