La tecnologia s’expressa en escena

Més enllà del fet (evident) que ens servim de la tecnologia per comunicar-nos i expressar el que tenim ganes de dir, també cal reconèixer la capacitat d’expressió que té en si mateixa. Encara no podem dir que la tecnologia tingui sentiments, però, certament, té una expressió pròpia, i l’escena és un dels llocs on pren la veu amb més força.

Àlex Tentor i Júlia Rossinyol

La tecnologia és una manera d’estar junts, ni més ni menys. I aquesta manera ha anat adoptant diferents formes al llarg de la història. Les dues guerres mundials van ser agents importants en aquesta maquinària d’innovació, però l’art ha estat sempre al seu costat apostant per la dissidència i sent una altra veu per expressar-se. No cal anar a la IA per entendre que la tecnologia té veu i pensament propis: les seves maneres de fer no són neutres. Abans que res, els mitjans són mèdiums de si mateixos que, a més, ens connecten a una altra cara de la humanitat. És una cara desafiant, perquè ultrapassa el que els humans som capaços de fer per nosaltres mateixos: aquest article, per exemple, s’escriu amb un corrector que és imprescindible per a qui l’escriu. Però l’art té la capacitat de permetre als instruments tecnològics una mirada oberta i no instrumental, i així els fa anar més lluny del que els estava assignat de partida. L’artista cubà Ernesto Oroza parla de desobediència tecnològica, mentre que, des de Mèxic, Nadia Cortés prefereix considerar una mena d’adopció, que vol dir una cura per a l’emancipació. I, entre totes les arts, les escèniques han tingut un rol important en aquesta adopció: des dels inicis del teatre la tecnologia ha estat dins de l’escena. Només cal pensar en les màscares gregues o les mekané, aquelles grues que feien aparèixer els déus de l’Olimp. I del teatre grec al Sónar+D només hi ha un saltiró.

Haunjo Camargo i Mar Badal

A casa nostra, molts artistes també han donat veu a la tecnologia des d’escenaris més o menys tradicionals. Alba G. Corral, amb els seus dibuixos amb ànima; el duo escènic, musical i mecànic que constitueix Cabosanroque; el Col·lectiu Estampa, que ens fa mirar la digitalització des dels seus propis ulls; la creadora de jocs i robots Mónica Rikić; la investigadora d’internet Joana Moll, o l’artista de codi Anna Carreras. Tots aquests artistes i molts altres es troben al postgrau en Escena i Tecnologia Digital, que és pioner a tot Europa i es fa a l’Institut del Teatre en col·laboració amb L’Estruch – fàbrica de creació de les arts en viu, El Graner – centre de creació de dansa i arts vives, i l’ESMUC.

Els directors d’aquests estudis són els també artistes Xesca Salvà i Marc Villanueva, ells mateixos interessats en la recerca artística des de tota classe de materialitats, siguin plantes o làsers. De fet, a la seva peça Se’ns moren les plantes, presentada al Teatre Lliure, ajuntaven aquests dos elements per parlar de política, de migració i de tot el que construeix sentit i permet ser habitable. La seva mirada reflexiva i atenta ens fa adonar que l’entorn en el qual habitem està poblat per tota mena de presències: orgàniques i inorgàniques, sòlides i vaporoses, corporals i conceptuals. 

Fa uns anys que l’Institut del Teatre reflexiona sobre com la digitalització està transformant la manera de comunicar-nos, de treballar i de crear. De fet, la seva biblioteca té força material especialitzat i un apart temàtic sobre arts escèniques i digitalitzades. Val la pena pensar la tecnologia com a agent dins d’un món que és molt més que humà, en el qual les tecnologies digitals es demostren sensibles, és a dir, amb la capacitat de percebre i interpretar l’entorn, i, finalment, amb la d’afectar les nostres sensibilitats.