Hamill Industries

Hamill Industries no és una indústria per fer coets. És un duo compost per Anna Diaz i Pablo Barquín. Haureu sentit dir que són realitzadors, inventors, artistes visuals i multidisciplinaris, directors de cinema, exploradors de la llum i el so, investigadors… però deixem que sigui la mateixa Anna qui presenti el seu art visual.

Doncs nosaltres som… podríem quedar-nos amb l’etiqueta d’art visual? Jo crec que és una bona etiqueta perquè engloba moltes coses. I realment nosaltres som artistes que treballem sobretot en el camp de les arts visuals i amb una consideració cap a moltes disciplines. Nosaltres mesclem molt tecnologies digitals i analògiques i el que ens agrada és explorar noves formes de comunicació audiovisual o tradicionals formes de comunicació audiovisual. I què vol dir això? Doncs que fem des d’escenografia visual, instal·lacions immersives, instal·lacions físiques, peces audiovisuals, videoclips… Treballem en molts formats, però sempre amb la idea que sigui molt experimental, que sigui audiovisual i d’explorar a través dels sentits: com podem fer arribar informació audiovisual a través de la vista, a través de l’oïda, a través del tacte… I per això explorem moltes coses que tenen a veure amb l’escenografia, amb l’arquitectura, i treballem molts processos. Per això és difícil definir-nos.

Doncs bé, per començar, nosaltres ens diem Hamill Industries, i tot i que sembli una indústria per fer coets, som dues persones. O sigui, realment els directors creatius som en Pablo i jo. En Pablo ve del món del Motion Graphics i del 3D, i tenia un estudi prèviament que es deia Fisàlia que ja estava molt encarat a fer Motion Graphics, no només en processos digitals, sinó també en processos analògics i processos reals en un taller. I jo vinc també de la realització audiovisual. Jo vaig començar fent gestió cultural; em vaig passar a la realització perquè és una manera d’expressar-se i és on em sentia còmoda. I vinc del món de la cultura: feia audiovisuals per a museus, audiovisuals explicatius, mappings… tot una mica adreçat al món de l’espectacle. I ens vam ajuntar per fer aquest experiment, per veure si podíem portar-ho  a un nivell més experimental i també que fos més expansiu. O sigui, el que ens passava sempre és que fèiem un projecte, es quedava en una pantalla allà posat i vinga, al següent. Teníem ganes de poder ser molt més tangibles, que la gent pogués experimentar d’una forma més física, més real i que no fos només un projecte que es quedés emmarcat en un frame, sinó que fos capaç d’expandir-se. I amb la idea de treballar aquesta expansió hem travessat la pantalla i per això treballem amb coses més físiques i més instal·latives.

De l’equip? Jo crec que des del primer projecte ja va ser així. El primer projecte el vam fer cap a l’any 2016 sense plantejar-nos que ens podríem dedicar al cent per cent al que fem a Hamill. El vam fer perquè teníem aquesta necessitat i ja va ser un projecte super tecnològic. Vam tenir la sort que vam conèixer casualment l’artista Floating Points. Ell és DJ i productor i des que ens vam conèixer ha crescut molt i s’ha convertit en una persona bastant famosa dins el món de la música electrònica i també com a productor. Hem anat molt de la seva mà i això ens ha permès créixer. I aquell projecte que vam fer ja va ser una mica com el nostre statement. Volíem fer un projecte que fos un videoclip que respongués a la música, però que també fos una resposta molt orgànica a la visualització, amb un so molt electrònic. I vam començar fabricant una espècie de màquina que ens permetia fer animacions de light paint en un entorn real. Ens en vam anar a Riotinto, a l’altra punta d’Espanya, a rodar-lo. El que vull dir és que ja vam voler fer quelcom molt físic i molt tangible perquè teníem aquesta necessitat. I a partir d’aquí, Floating Points estava a punt d’estrenar el seu primer àlbum i la seva gira a Nova York i ens va dir que li agradava molt. Ens vam entendre molt bé i ens vam fer molt amics. I ens va demanar si volíem pensar alguna cosa que fos més escènica per al directe. Això també ens va obligar a reformular aquest plantejament biogràfic en una escenografia en directe. I d’aquest procés ja ens va enganxar aquesta forma de pensar. I fins ara.

A veure, tots fem bastant de tot. Tant en Pablo com jo som creatius. És veritat que en Pablo domina més la part d’enginyeria més creativa, però d’altra banda, tota la part de plantejament escènic, tota la part de narrativa, potser la faig una mica més jo. Hi ha vegades que es dona la volta,  que pel que sigui o depèn del procés arribem a una conclusió o a un procés d’una manera que acabo jo fent coses més d’enginyeria creativa i en Pablo comença a fer més coses d’ideació, de construcció, d’estudi i de concepte. Al final fem tots de tot.

Realment ens hem volgut centrar molt en què cada vegada hi hagi més període d’investigació, però és una investigació que passa mentre passa també la creació. De vegades treballem experimentant o amb eines que no són les típiques; és a dir, una persona que treballa en un workflow de vídeo normal obre un software de vídeo, el munta, l’exporta, el treballa un colorista… És una cosa molt establerta. Per a nosaltres cada projecte és diferent i llavors hi ha una part de la investigació per fer que allò sigui físicament possible, des de fer volar uns leds amb un dron que capta com uns senyals per fer uns dibuixos enfront de la càmera a fer que un làser pinti. Evidentment hi ha una part de procés d’investigació prèvia, però és una investigació que passa molt al taller, que passa molt per executar i per crear. I llavors te n’adones també que aquestes idees inicials que t’havies plantejat de vegades no són les que millor funcionen, sinó que és en el procés quan descobreixes una mica la màgia o els efectes o les coses que són interessants, i llavors és molt important per a nosaltres investigar creant per trobar realment on estan les coses interessants. Nosaltres partim sempre d’una hipòtesi conceptual o tècnica, però hi ha una part en la qual, com és tot tan tècnic, d’alguna manera, i també molt físic, hem d’estar oberts a descobrir. De vegades canviem el projecte completament després d’haver fet aquesta investigació en el procés.

Jo crec que hi ha un obstacle econòmic, o sigui, intentar mantenir-se fent coses que estan fora d’allò que és convencional és complicat. Encara estem intentant veure quina és la fórmula; hi ha vegades que hem de deixar la part més artística i encarar-nos a fer unes assessories més tècniques en projectes creatius d’altres persones per poder mantenir-nos econòmicament. Crec que la batalla més gran és aquesta, el balanç i, sobretot al principi, quan encara t’has de fer un nom, quan encara la gent no et coneix. Penso que nosaltres hem tingut molta sort perquè treballar amb un artista que ha tingut repercussió internacional ens ha situat en el mapa d’una manera més ràpida que potser a d’altres artistes que treballen aquí i que potser no tenen aquest altaveu que nosaltres hem pogut tenir. I al final també és molta feina, moltes hores. A nosaltres ens encanta el que fem i és una manera de viure. De vegades és molt esclau poder-te mantenir i poder dedicar-t’hi al cent per cent. Però bé, a poc a poc.

Ui, això va canviant. Ens sentim còmodes amb moltes coses. Al principi no ens sentíem gens còmodes amb els directes perquè era una cosa molt nova i crec que era un ritme de treball que ens costava molt de gaudir. Però ara, per a mi, els directes i poder fer coses que tenen aquesta visceralitat és preciós. Quan poses una cosa damunt d’un escenari, ja ho diuen molt els actors: el teatre, el teatre, el teatre… hi ha una tensió que costa molt de trobar en altres llocs. Potser quan més còmodes ens sentim és quan fem coses petites al taller, les filmem. És “el més fàcil”. Nosaltres ja trobem formes de complicar-ho cada vegada. Crec que el que ens agrada és que sigui un repte. Així que no et sabria dir en què estem més còmodes, perquè estem fent moltes coses i jo crec que és per això pel qual costa definir-nos, no? I de vegades pot arribar a ser un problema.

Sí, la veritat que nosaltres sempre havíem sigut fans del Sónar. La música electrònica ens agrada, tot el Sónar+D, tot el que es presenta… els artistes que programen són gent que nosaltres moltes vegades hem tingut com a referent. La veritat és que des que el Sónar ens va conèixer, perquè nosaltres ja el coneixíem, hem tingut una relació molt interessant. Només anant-hi de públic, ja per a nosaltres és una manera quasi d’estudiar i de veure i d’inspirar-nos. A més, amb el Sónar ha passat una cosa molt interessant: nosaltres no fem música, no som músics, ens agrada molt la música, però no en tenim ni idea. O sigui res, zero, ni idea. Però jo crec que sí que hi ha una sensibilitat amb la música, i la primera proposta que ens va fer el Sónar per poder presentar alguna cosa era en forma de xou musical. Va ser molt interessant. Jo crec que ells van veure abans que nosaltres que hi havia una aproximació sinestèsica a les coses i ens van proposar fer un espectacle, un ted xou, aquelles coses que estàvem fent per aquell artista, però dins del nostre llenguatge i dins del nostre concepte. I de cop estàvem al Sónar fent un xou musical. Sempre et posen com un mirall i sempre és un repte. I és molt xulo tenir aquesta referència a la teva ciutat, que està sempre molt oberta i és molt permeable a tot el que està passant.

Tots tenen una part de disrupció. Hem quedat molt satisfets amb molts. Hi ha projectes amb els quals hem quedat molt satisfets, però han sigut tan durs que els hem aparcat una mica i posat al darrere. Però jo crec que el projecte que hem de mencionar és Silhouettes, que és el primer i el que va fer que Hamill comencés. I d’alguna manera va ser la prova de concepte que el que fèiem estava bé i que podíem anar segurs i tirar endavant per fer que Hamill fos la nostra manera de viure.

Aquesta és la pregunta: què fem amb la intel·ligència artificial ara? Per a nosaltres, ara mateix, s’està convertint en una eina brutal en un sentit d’eina de treball creativa i positiva. Estem molt interessats en certes possibilitats de llenguatge visual que estem trobant i realment el projecte que vam fer de AI Transmutations que es deia Engendered Otherness, al principi amb dansa, va ser una manera d’entrar a entendre aquesta eina que fa una mica de por. A nosaltres ens feia por, érem molt escèptics. Pensàvem: però això d’on ve? Quin control en tens? I quin control hi ha sobre els artistes? Hi havia moltes preguntes que ens generaven molta tensió i molt de dubte. Però com a eina de treball personal, quan treballes amb les teves pròpies imatges per explorar, per treballar textures o formes, ens sembla espectacular i molt positiva. Però no hem de deixar de pensar en totes les implicacions que eines d’aquest tipus poden crear en l’economia de la cultura. O sigui, què passarà amb llocs de treball molt tècnics que queden substituïts a vegades per processos que fa l’IA. Nosaltres ens sentim còmodes i per a nosaltres no és una amenaça. Ja veurem què et dic d’aquí a uns anys. Ara no tenim por a enfrontar-nos-hi i de seguida hi integrem els nostres processos, però no hem d’oblidar que no sempre l’ús que se’n fa és amb bones intencions. S’ha de pensar molt com l’estàs utilitzant personalment i per què l’estàs utilitzant. 

Mira, hi ha una cosa que ens agradaria molt fer. No sé si heu vist el programa de la BBC sobre natura i el món de les plantes. Es diu The Green Planet. Nosaltres ens inspirem molt en la natura i en aquesta idea de la seva observació, d’entendre els seus ritmes i que això sempre impregni les nostres imatges. També som molt fans d’una altra sèrie que es diu The secret life of plants. El cas és que en el primer capítol de The Green Planet hi ha uns plans espectaculars sobre nius de formigues que estan fets amb una Motion Control molt petita. És com una espècie de càmera robòtica que et permet moure’t per l’espai com si estiguessis en un entorn digital, gairebé, que dona aquesta flexibilitat. I ho vam veure i vam dir: ostres, ho podríem fer nosaltres, ens encantaria que truqués la BBC a la nostra porta i ens digués que ens porta un munt de plantes perquè aquí en el nostre pati els traiem uns plans de tot això i els descobrim aquesta vida secreta de les plantes. M’encantaria fer això. BBC, si us plau, aquí estem!

Sí, hi haurà coses bones i coses dolentes. Competència sempre n’hi ha. Nosaltres no veiem que la gent que creï, o els que estan creant coses similars, siguin competència. Jo crec que al final tots ens nodrim una mica dels mateixos referents similars o d’una manera de fer les coses. A nosaltres ens agrada fer coses i no entenem que el que està fent alguna cosa similar sigui una competència, la veritat. I quan algú fa alguna cosa millor que nosaltres ens inspira i ens ajuda a créixer. També voldrà dir que nosaltres potser hem d’apretar una mica més. I això a nosaltres ens motiva, no ens fa por. Segurament hi haurà coses que seran molt fàcilment reproduïbles i potser aquestes coses ja no tindran tant valor a l’hora d’executar-les o de ser valorades per l’audiència, pel públic o pels clients. Però li podem donar valor també a altres coses. Serà molt difícil que hi hagi certes experiències que puguin ser substituïdes per un algoritme, i, en el fons, sempre necessitarem un ésser humà al darrere, que guiï aquestes eines cap a un lloc.

No, segur que no. I no crec que sigui una qüestió de capacitat o de sensibilitat. Pot agradar o no, o potser no s’entén la complexitat de certes coses que hi ha al darrere. I això és com tot, no? Hi ha gent a qui li agrada el formatge i hi ha gent a qui no. Bé, doncs quan fas alguna cosa creativa i t’exposes, hi haurà gent a qui li agrada i gent a qui no; també és un bon exercici entendre per què les teves peces potser no han arribat a comunicar el que tu esperaves. Al final volem que la gent accedeixi a això d’una manera molt orgànica, molt positiva i sense grans reflexions. Nosaltres no som artistes conceptuals; generem contingut, generem imatges, generem visuals. Jo crec que generem més una idea d’experiència d’intercanvi més lúdic que no un gran artista que conceptualitza. I en això tinc moltíssim respecte i crec que no volem tampoc atribuir-nos que som grans artistes conceptuals. Sí que és veritat que està bé saber què és el que entén la persona que tens davant i com ho pots millorar perquè aquesta experiència sigui més entenedora, i perquè la gent pugui accedir-hi de forma més fàcil. Hi ha obres que són més lleugeres i n’hi haurà algunes que seran més complexes. També és aquí on juguem, a explicar certes històries o a explicar-ne unes altres.

Home, sí que hi ha un perfil de públic. Jo crec que la gent jove és més fàcil que accedeixi al que fem que gent que està més acostumada a l’art més tradicional. Però també hi ha un perfil de persones a qui els agrada la música electrònica. Nosaltres al final ens inspirem molt en temes de música electrònica o amb gent que treballa dins el sector audiovisual i que té com aquesta visió o aquesta experiència per dir: ostres, aquests efectes que estem veient ara en càmera, això no és un efecte digital, no? Aquesta gent està movent una càmera dins de l’aigua que dona voltes mentre s’encén una llum, no? I hi ha aquest valor. 

Doncs ara mateix estem en un projecte que tenim moltes ganes d’explicar i moltes ganes de fer: estem treballant en crear un ballet amb la Tamara Rojo, que és la nova directora creativa del Ballet de San Francisco, conjuntament amb la coreògrafa canadenca Aszure Barton, i amb la música de Floating Points. Nosaltres estem a càrrec de tota la direcció escènica i la direcció visual. Ens fa moltíssima il·lusió poder treballar amb els coreògrafs i en la música amb Floating una altra vegada. I amb orquestra, a més! I desenvolupar una mica aquestes neures nostres de traslladar la informació visual a través de múltiples inputs, múltiples sentits i posar-ho al servei dels ballarins. Treballar amb un ballet professional és espectacular. D’altra banda, aquesta setmana presentem de nou la peça que vam fer al Sónar, AI Transmutations, amb la Kiani del Valle. També és dansa, que ens encanta perquè és molt física, és molt emocional i permet com una coordinació molt interessant amb el comportament visual i com expliques una història visual a través del moviment sense fer-la estàtica, que sigui dinàmica, que es coordini bé amb el moviment. Presentem aquesta peça a la Haus der Kunst, a Múnic. I bé, hi ha altres coses com unes peces més instal·latives per al Museu de Lloret sobre ecologia, i també hem fet una escultura cinètica que acabem de presentar. Això no para, aquesta màquina no pot parar.