Mónica Rikić

Què explicaran de nosaltres en un futur si tots els nostres objectes els tenim en format digital? És el dilema que inspira un dels projectes en marxa de Mónica Rikić, Premi Nacional de Cultura 2021 per l’excel·lència i la innovació en els seus treballs i reconeguda internacionalment.
Motivada per l’impacte social de la tecnologia, i “obsessionada” en què el públic pugui tocar les seves obres, aquesta tecnoartista catalana amb mirades futuristes ens proposa experiències realment transformadores combinant el codi, l’electrònica i elements no digitals. Monica Rikić ha convertit la pràctica de la programació en un marc conceptual per crear obres d’art basades en jocs experimentals i simulacres socials que conviden a la interactivitat i a la reflexió.

Va ser quan vaig descobrir el codi, i sobretot l’edició creativa del codi. Vaig veure que podies fer màgia…que havies d’estar moltes hores, però que al final sortia. I això em va enganxar. Aleshores, el que inicialment va ser una eina o un llenguatge expressiu es va convertir en un marc conceptual per a tot el desenvolupament de la meva pràctica. La influència de la tecnologia va anar creixent, les eines es van democratitzar, i em va interessar quin era l’impacte de la tecnologia en la societat i en la configuració de la identitat individual i col·lectiva.

Mentre estudiava Belles Arts vaig treballar al Macba i m’adonava que els educadors i els mediadors tenien un paper molt important perquè feien de pont amb el públic que no era especialitzat, especialment en aquest museu, molt freqüentat per turistes. Aleshores em va obsessionar el fet que, si algun dia arribava a ser creadora, voldria que les meves peces fossin accessibles.

A més, justament en aquell moment estava llegint diferents autors, com Allan Kaprow, que parla de la idea de compartir la vida amb l’art, o Bob Black, que destaca la potència del joc com a eina de transformació social.

AcosTAR L’ART ALs esPecTADoRs

cReAR soNs A PARTIR D’UNs cUBs D’escUMA

Sempre diuen que la tecnologia ens acabarà dominant, però hi ha molt ciència ficció sobre això. Aleshores jo vaig pensar en la creació de propostes alternatives, i els primers robots que vaig crear van ser uns robots que tafanegen. En realitat la pregunta era: donat que ens roben dades privades dels nostres dispositius, què farien els sistemes cognitius artificials autònoms en cas que fossin com els humans? Per exemple, tafanejar. D’aquí va sortir el projecte Data gossiping robots, i posteriorment altres conceptes, com per exemple “les crisis existencials dels robots” o “l’espiritualitat artificial”.

No exactament. Simplement es tracta d’agafar un concepte en certa manera absurd per donar-li un “clic” a la gent. En realitat, quan introdueixo el concepte d’espiritualitat artificial, no és que els robots puguin arribar a ser com els deus, sinó que em plantejo com ens podem comunicar amb agents que són diferents a nosaltres, igual que ho fem amb la natura o amb els animals. La idea que els robots acabin tenint sentiments com els humans em sembla absurd, però que no marxaran i que seran uns agents que han d’estar al nostre entorn i cada cop més, sí que ho crec.

coM eNs coMUNIcAReM AMB eLs RoBoTs?

Ara estic en dos projectes: un al Palau de la Música. Es tracta d’una màquina que funciona amb un sistema d’intel·ligència artificial alimentada amb els arxius de l’Orfeó Català i que genera música infinita. L’obra està feta amb grans caixes i grans pantalles, i visualment el projecte està inspirat en l’edifici del Palau. En paral·lel, també estic treballant en un projecte europeu relacionat amb les herències i les tradicions. En ell parlo de com seran les nostres restes d’aquí molts anys. És a dir, què parlaran de nosaltres si tots els objectes els tenim en digital? La idea sorgeix d’una residència que vaig fer a Gran Bretanya.

qUINes ResTes DeIXAReM eLs HUMANs?

Jo crec que des de fora ens veuen millor del que estem. Em refereixo que, quan venen a Barcelona veuen que hi ha molt de talent però que costa una mica desenvolupar-lo, perquè per exemple els sous són molt baixos í és difícil dedicar-te en aquest sector. A més, aquí la gent no està acostumada a pagar per la cultura. Això també és un handicap. D’altra banda, Barcelona té un món underground molt important, format per grups petits de tot tipus d’art als quals els hi costa mot aflorar perquè ens preocupem de coses grans, quan en realitat és aquí on està el teixit de creadors i públic. Insisteixo però que aquí hi ha gent molt bona, no només a Barcelona, sinó a tot Catalunya.

És que, clar, ha canviat tant en els últims anys…

Principals exhibicions fins al 2022

Has de conèixer el codi, i si l’eina canvia, faràs servir el mateix codi. S’ha de ser obsessiva, completament, i no tenir por. Jo vaig deixar la feina a la crisi del 2008. Venia de Belles Arts i volia ser programadora i els meus pares em va dir “Què fas?”, però jo vaig insistir que volia ser artista.

LA VALeNTIA De L’ART

Sí, que s’hi dediquin al màxim i que cal anar provant. Perquè tu et pots presentar a un projecte i no guanyar la convocatòria, però et pots presentar a una altra i potser algú s’ha quedat amb aquesta idea i li agradat, i llavors continua. D’altra banda, jo últimament dic molt que cal aplicar la “sostenibilitat de les idees”.

Vull dir que, sobretot als artistes que treballem amb tecnologia, se’ns exigeix que traiem idees noves constantment, i en canvi jo crec que és bo treballar en conceptualitzacions llargues, és a dir, en projectes sobre el mateix concepte, millorant la teva proposa. En definitiva, no has de llençar les teves idees a la primera de canvi. Dedica-t’hi al màxim!