Una apagada pot ser l’inici del col·lapse de la civilització o l’escenari ideal per a una comèdia romàntica. A partir de l’apagada real del passat 28 d’abril, revisitem com el cinema i les sèries han imaginat el món sense llum: de distòpies apocalíptiques a embolics sentimentals en caixers automàtics i nits d’estiu shakespearianes.
En una escena central de la molt reivindicable Matrix Reloaded (2003), el segon volum de la trilogia creada per les germanes Wachowski, una nit d’insomni, Neo (Keanu Reeves) vagareja per la nau Nabucodonosor quan es troba amb el canceller Hamann (Anthony Zerbe). Ambdós traslladen la conversa a la sala de màquines de la nau i Hamann es pregunta sobre què és el control. Neo respon que ells podrien desconnectar les màquines si volguessin, a la qual cosa el canceller li replica: “Podríem fer-ho?”
La reflexió que ens proposen les Wachowski ens recorda que les màquines ens donen control sobre les nostres vides i, mentre no es revoltin (com ja ens han avisat Westworld, Terminator i Matrix), la manera més plausible que tenim de perdre’n el control és perdre la font d’energia que les fa funcionar. I això va passar per unes hores el passat 28 d’abril de 2025 a Espanya i Portugal.
Com ens diu un conegut mem que parodia la piràmide de Maslow, la verdadera i principal necessitat de la humanitat no és ni la realització personal ni el confort tèrmic, ni evitar la gana i la set, sinó la disponibilitat d’energia elèctrica (Battery!) o, com en diré a partir d’ara, la llum.
La polisèmia de la paraula ‘llum’ ens permet referir-nos-hi com a sinònim d’electricitat, però també com l’agent físic que és capaç d’impressionar els òrgans de la vista o, per al que ens interessa al present article, sobre els elements (fotoquímics o digitals) que enregistren les imatges d’una pel·lícula o una sèrie. Sense llum, no hi ha cinema (o sèries)… o potser sí?
La manca de llum és l’absència de cinema i, per aquest temor ontològic, les històries d’apagades gairebé sempre han estat distòpiques, pessimistes i anticipatòries d’un destí tràgic de la humanitat. Aquí s’inscriuen títols com The Trigger Effect (1996), on una apagada transforma la quotidianitat suburbana en un camp de tensió social latent, o la sèrie francesa L’Effondrement (2019), que explora, en pla seqüència, les conseqüències immediates d’un col·lapse energètic i social.
Més recentment, Apagón (2022), de Movistar Plus+, s’ha centrat específicament en les reaccions humanes davant una apagada massiva provocada per una tempesta solar. Per la seva banda, la minisèrie nord-americana Zero Day (2024) —amb Robert De Niro— ficciona l’impacte d’un ciberatac massiu contra la societat contemporània, i mostra que la dependència digital ens fa vulnerables a la foscor literal i metafòrica.
Però, ara que han passat uns dies i sembla que la humanitat no està abocada a un destí tràgic (o almenys no per culpa de l’apagada), una nit sense llum sembla el setting ideal per a una comèdia romàntica. Seguint l’esquema clàssic dels sentiments volubles que es desfermen en la foscor de la nit que va establir William Shakespeare a Somni d’una nit d’estiu, nombroses comèdies han buscat en el blackout l’espurna de l’embolic.
La més pertinent (que no la més reeixida ni recordada) és Where Were You When the Lights Went Out? (1968), protagonitzada per Doris Day i que gira al voltant de l’apagada de 1965 a Nova York. La cultura popular ha marcat aquesta nit com la causa d’un baby boom nou mesos després a la ciutat dels gratacels.
Seguint en el marc de les rom-com a Manhattan —gairebé un gènere en si mateix—, Friends ens oferia al setè episodi de la seva temporada de debut “The One with the Blackout”. En una apagada a Nova York (un subgènere dins del gènere), Chandler (l’enyorat Matthew Perry) queda tancat en un caixer automàtic amb una model de Victoria’s Secret i Ross (David Schwimmer) sembla que es decideix a manifestar els seus sentiments per Rachel (Jennifer Aniston), just quan ella cau als braços del seu atractiu veí italià Paolo.
Per tant, per a quan torni a marxar la llum, el cinema i les sèries ja ens han ensenyat que la naturalesa humana ens empeny a deixar-nos endur per les passions. Però, com sempre, està a les nostres mans escollir quines: les que ens envileixen i fan del món un lloc fosc i sinistre, o les pròpies de la comèdia romàntica d’una nit d’estiu (o de primavera).
Marc López
Director del Programa de la Catalunya Media City
Empreses de música i tecnologia de Catalunya
