Xavi Bové

Artista de nous mitjans i compositor visual, Xavi Bové ha convertit la llum, el so i la tecnologia en un llenguatge propi que connecta l’emoció i la reflexió. Des de Lleida fins a escenaris internacionals, el seu treball explora la relació entre els humans, la natura i la percepció, i trenca fronteres entre allò que és orgànic i el que és digital. Ens rep al Xavi Bové Studio, a la Bisbal d’Empordà.

El meu record de petit és una Lleida grisa, amb la boira fosca; i, d’alguna manera, el meu refugi era la tele, la meva porta al món. El que veia era aquell moment d’explosió dels videoclips musicals, i recordo que guardava en VHS totes les edicions dels videoclips que m’agradaven. D’aquí va néixer aquesta curiositat per l’expressió artística, per unir la part visual amb la sonora, per aquesta explosió i per la intenció de participar d’aquest món i de poder aportar-hi alguna cosa.

En el moment de decidir els estudis i a què em dedicaria, d’una banda, hi havia aquesta necessitat de “guanyar-se bé la vida”, amb la qual els pares t’orientaven cap a una vessant més tecnològica per obrir-te portes de futur, però, al mateix temps, jo tenia la necessitat d’unir l’expressió creativa, el món artístic, el visual i el sonor. Per això vaig decidir fer enginyeria de telecomunicacions, especialitat d’imatge i so, perquè era l’única que trobava que unia aquestes dues inquietuds. Avui ja hi ha molts graus que combinen tecnologia i creativitat, però aleshores no era així.

Vaig començar la carrera, la vaig acabar, vaig entrar a treballar… i em vaig adonar que dedicar-me al món tecnològic no era ben bé el que volia, perquè cada vegada sentia més aquesta necessitat creativa. Vaig començar com a becari al Gran Teatre del Liceu, que em va obrir un univers espectacular; no coneixia l’òpera, i a poc a poc vaig fer el salt cap a l’edició i la realització. Gaudia del privilegi de tenir a l’abast projectes artístics enormes de primera mà i de poder-hi aportar la meva visió. Fèiem edicions, televisió, streamings en directe a tot el món, en cinemes… Va ser una evolució gradual: la necessitat d’expressar-me es combinava amb la base tecnològica que m’oferien els estudis i el bagatge que tenia. El salt no va ser fàcil, però sí una conseqüència natural d’aquesta curiositat tecnològica que m’obria portes a investigar qui volia ser dins les professions creatives.

Després d’una primera etapa al Liceu com a tècnic, necessitava explorar més. Vaig viure un temps a Londres i després vaig tornar a Barcelona, on vaig començar a treballar més en els àmbits artístics, tant al Liceu com en diferents col·laboracions. Amb la proliferació dels videojòckeis i la cultura de clubs, el fet de sortir fora i utilitzar eines audiovisuals com a mitjà d’expressió era molt estimulant. També vaig viure una temporada a Berlín, on buscava fer un salt qualitatiu en el tipus de projectes que m’encarregaven, amb aquesta inquietud autodidacta d’aprofitar el que la tecnologia ens oferia per expressar-nos. A la tornada, vaig fer el canvi per crear el meu estudi i projectes d’autoria pròpia. En lloc de gravar el que feia algú altre, volia produir obres meves.

Hi ha dos motius. El primer és l’amor per la meva parella, i el segon és la necessitat de sortir de la ciutat en un moment on el cos em demanava un canvi, i és quan em centro en fer el projectes personals. Em sento privilegiat de poder viure en un entorn tan especial com l’Empordà, prop del mar i del bosc.  No m’imagino el Xavi de vint anys vivint aquí: llavors el lloc on havia de ser era a Barcelona. Les arrels són a Lleida i m’agrada molt mantenir-hi el vincle. De fet, hi tinc una obra permanent als estudis LoCowork, en un espai que parla sobre l’experiència climàtica. Agafa dades en temps real de la situació a Lleida —vent, visibilitat, boira…— i ho converteix en una escultura lumínica que va canviant segons aquestes dades i el cicle circadià. És una peça permanent que evoluciona constantment i que s’emmarca en la línia d’obres generatives que hem estat desenvolupant a l’estudi els darrers anys.

eN AlgUNA ocAsió hAs Dit qUe eLs coNteXtos RURAls AfAVoReiXeN eLs pRocessos cReAtiUs…

Evidentment, primer, la idea i el concepte: què vols transmetre i per què ho vols transmetre; després ja trobarem el mitjà. Soc un curiós tecnològic; m’agrada utilitzar les diferents eines que tenim a l’abast per un sentit molt clar. No m’interessa tant estrenar un nou plugin o eina, sinó que em centro en què vull expressar. Primer penso què vull dir, i després miro com fer-ho. Recordo el projecte Phasing Rain, desenvolupat amb Onionlab, en què volíem parlar del canvi climàtic i generar una experiència immersiva. El resultat va ser un sistema multicanal de so i llum, amb barres led. Aquell format va sorgir de la voluntat de crear una experiència concreta per provocar una sensació d’inestabilitat o d’angoixa en el visitant.

Hi va haver moltes anades i vingudes. Es va debatre si calia fer una projecció de vídeo, si havíem de començar pel so, etc. En aquest cas, ens vam inspirar en el minimalisme de Steve Reich i la teoria de phase shifting, i a Zinkman, el compositor de l’obra, li vaig proposar la idea, que alimentava la creació musical, i, al seu torn, la seva proposta reconfigurava la peça. Va ser un procés bidireccional d’intercanvi creatiu.

Em defineixo com un compositor visual: treballo la imatge, sigui vídeo o sigui llum, però sempre vinculada amb la música. No soc músic, treballo habitualment amb compositors com Zinkman, Undo, o recentment en la peça Posidònia, amb el músic Liam Colomer. Cada compositor aporta una aproximació diferent a partir de les inquietuds que els transmeto, i ells retornen propostes que definim conjuntament. Al final, tot l’equip hi contribueix, no només els músics, i la creació és col·lectiva.

D’això, probablement, me n’hagi adonat mirant enrere. Els temes que més m’han anat preocupant són el temps, la memòria i la percepció, i la relació dels éssers humans amb el nostre entorn. Per això un gran nombre de projectes en els darrers temps estan més vinculats amb el canvi climàtic o volen conscienciar sobre fenòmens climàtics o les guerres, com a Ecos de l’oblit, que parla sobre aquests conflictes bèl·lics que tenim aquí al costat i que ens fan reflexionar encara que mirem cap a una altra banda. La idea és portar el visitant a un espai que li obri una porta cap a la reflexió en temes que em preocupen i que m’agradaria fer arribar als visitants de les obres. Com a enginyer, habitualment, el que feia era aportar solucions i donar respostes i, com a creador, m’interessa més generar aquests espais.

hAs pReseNTAt pRojecTes ARReU Del MóN.
Les ReAccioNs DeL pÚblic sóN seMpRe seMbLANTs?

Probablement, El cicle de la vida, que és la peça que vam presentar el 2014 al Festival Internacional de mapping de Girona. Allà es va produir el clic d’aglutinar aquesta inquietud tecnològica amb la vessant audiovisual, perquè el que feia era agafar una soprano que havia conegut a l’època del Liceu i un pianista, i traduir la veu i les notes del piano amb un mapping a temps real. Era probablement una de les primeres obres generatives de mapping que va ser premiada, i em va obrir la porta a ser, primer, el director artístic del festival, i després, a començar a definir aquesta trajectòria com a estudi. Potser sí que va marcar un abans i un després a l’hora de definir quin camí volia seguir professionalment.

Em preocupa que la tecnologia sigui transparent; ha de ser un mitjà per aconseguir transmetre el que cadascú vulgui, però intento que es vegin el mínim els ferros, les estructures, el codi… sense que hi hagi gaire tecnologia visible. M’agrada fer peces molt elegants i amables, i que convidin a tenir una experiència. I, per tant, el fet que la tecnologia sigui gaire present no ajuda a fer aquesta connexió. De fet, les dues peces permanents que tenim al museu de la Sagrada Família utilitzen moltíssima tecnologia però, al final, s’acaben reduint a 3 minuts per cada experiència, en què mitjançant trucs com de màgia, com d’un vidre que es torna transparent, acabes explicant una història, i acabes emocionant i fent connectar, amb un punt pedagògic en aquest cas, perquè està al servei d’un museu. Però arribes a emocionar, i el visitant no s’adona de la tecnologia que hi ha al darrere. Fins i tot en el mapping que hi ha sobre les quatre maquetes evolutives de la Sagrada Família i amb una pantalla de leds al darrere, que crea com un efecte infinit, la sensació és com que allò està viu. Tot això, si veiem els projectors, si veiem el codi, fa disminuir aquesta màgia. Així que crec que la tecnologia està al servei de la creativitat.

UTiLitzes LA iNTel·ligèNciA ARtificiAL peR cReAR?

L’utilitzem en peces com, per exemple, la primera Cartografia de l’imaginari que vam fer per al Museu d’Art Contemporani a Palma de Mallorca, en què reinterpretàvem un atles del segle XIV, d’Abraham Cresques. I el que vam fer va ser projectar al sostre de la Llotja de Palma de Mallorca uns elements, a partir de tota la iconografia que hi havia allí, mitjançant la IA. És com entenem o com s’esbiaixa el món ara, a partir d’aquestes transformacions que ens pot permetre aquesta intel·ligència artificial. Una altra peça on l’hem utilitzat és Rosa, rosae, també a la Sagrada Família, en què combinàvem l’estètica de Gaudí amb els motius de la rosa per esbrinar com serien les roses actuals passades per la pàtina artística de Gaudí. En resum, la utilitzem en processos creatius, però no sempre en el píxel final. 

Volem que les darreres obres de l’estudi siguin reivindicatives. Posidònia és una peça que parla sobre la conscienciació climàtica subaquàtica; és fer visible l’invisible, allò que està a sota i que veiem els que tenim la sort de poder anar sota l’aigua.  La Posidònia és una planta actualment en regressió, endèmica de la Mediterrània que captura CO2 i en separa el carboni, que queda fixat als rizomes, i l’oxigen s’allibera a l’aigua en forma de molècules que alimenten els éssers vius del mar. A partir de la supervisió científica de Submon, i amb la col·laboració de Triton Diving de Llafranc, hem volgut tractar un aspecte molt concret de la planta, però que parla d’una necessitat global. El que volem és arribar a la gent que no coneix aquesta problemàtica mitjançant l’emoció.

És un projecte ambiciós perquè té múltiples implementacions. D’una banda, és un projecte immersiu de projecció 360, que hem fet a l’Ideal, a l’ISE (Integrated Systems Europe) de Barcelona, o en un dom (cúpula) aquí, a Brava Arts Weekend; de l’altra, és un projecte de realitat virtual, del qual ara farem una segona versió interactiva, en què el visitant pot estar sota l’aigua sense mullar-se i veure tot el que passa; i la tercera serà una implementació de llum subaquàtica per ser vista des de l’exterior. El fil conductor de les tres implementacions és el mateix: mostrar aquestes molècules d’oxigen que desprèn la posidònia en un ball que va del caos a l’ordre, que és una mica el leitmotiv de moltes de les obres de l’estudi, en què va convergint el caos i l’ordre en la natura, en el cosmos i en nosaltres mateixos.

Vaig aprendre moltes coses, i no només de la lluna. D’entrada, va representar un canvi important, perquè es va presentar l’any 2020 al Festival Lluèrnia d’Olot i va ser probablement la primera peça genuïnament generativa de l’estudi, una obra sense principi ni final. Aquest enfocament també va venir marcat pel context de la pandèmia, que ens va portar a aturar-nos i a reflexionar sobre l’entorn. És evident que la lluna afecta els éssers vius, i a partir d’aquesta idea volíem construir una metàfora sobre com tot allò que ens envolta condiciona la manera com entenem qui som, tant individualment com col·lectivament. Amb aquesta peça vam crear diferents capes d’interpretació: és una obra que pot captivar visualment d’entrada però que, si t’hi endinses, ofereix més lectura i més connexions. És, de fet, una de les peces que més hem itinerat; al llarg del temps hem après a adaptar-la a tota mena d’espais, tant exteriors com interiors, i hem sabut trobar aquesta multicapa amb la qual pots arribar a connectar amb diferents persones i a diferents nivells. 

qUè ApoRTA XAVi MAiXeNchs Al XAVi BoVé stUDio?

Simfonia d’estels és un repte perquè va néixer d’un encàrrec que es va plantejar com un concurs entre diferents estudis. Vam presentar una primera proposta que, per a mi, és espectacular, i que semblava que seria la seleccionada, però finalment, per motius polítics, no es va voler tirar endavant. Aquesta proposta la guardem en un calaix per si pot veure la llum més endavant. Vam desenvolupar, doncs, una segona versió, més amable amb l’entorn, que volem que abraci el visitant que arribi a la plaça de Sant Jaume, amb aquesta capa lumínica que projectem sobre els dos edificis de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. És com si els vestíssim de gala, exactament amb el mateix tractament, mentre en ressaltem el preciosisme arquitectònic a les finestres, en les ornamentacions i en tots els detalls.

La idea és crear aquesta abraçada càlida en un Nadal més inclusiu. Aquí celebrem el naixement de Jesús, però també és el solstici d’hivern: el retorn de la llum després de la foscor, el moment dels auguris agrícoles… Per això hem volgut treballar amb la llum i els estels; el sol, el nostre estel, és el que ens retorna la claror. Hem creat aquest cosmos que vesteix la plaça, i com que no podíem utilitzar música, els patrons musicals s’han convertit en patrons rítmics: 25 estels, en al·lusió al calendari d’advent. Cada estel té el seu ritme i evoluciona des del caos fins a un ordre final, en què tots brillen simultàniament, i es recupera aquest concepte del caos i l’ordre en la natura i en l’espai. Els tons daurats evoquen el simbolisme místic, espiritual i religiós. Amb tots aquests elements hem creat Simfonia d’estels, que per primer cop vestirà simultàniament els dos edificis de la plaça de Sant Jaume durant molts dies.

El grau i el màster els abordem de manera diferent. Al grau, ens interessa formar i despertar la curiositat creativa a través de la tecnologia: els estudiants disposen d’espais com l’IASLAB, una sala immersiva pionera que els permet experimentar i entendre els clàssics per crear les obres del futur. Durant quatre anys, es fomenta que cadascú trobi la seva singularitat a través dels itineraris de New Media i Concept Art. M’agrada dir que el grau és les belles arts del segle XXI. Mirem els clàssics, els entenem, els estudiem, però obrim la porta a definir quines són les obres del futur. Es comença amb creacions més analògiques, com dibuix i escultura amb fang, i s’incorporen gradualment les eines digitals, com softwares d’il·lustració, 3D i evidentment la IA. L’objectiu és formar talent preparat per al món professional, tant per perfils purament artístics, com per a emprenedors, o per qui vulgui trobar feina en un estudi o empresa. I el màster, d’altra banda, concentra en un any tot l’ecosistema de l’art digital (idea, producció, curadoria i exhibició) amb un programa dissenyat juntament amb Albert Barqué i impartit per artistes i comissaris de primer nivell: Pep Salazar, Elisenda Muns,  Desilence, Alba G. Corral, Anna Carreras, etc. L’objectiu és oferir una visió profunda i multidisciplinària de l’art digital contemporani. Sempre diem que a nosaltres ens agradaria ser alumnes d’aquest màster, pròpiament.

coM t’iMAGiNes LA cUltURA DiGitAL D’AqUí A 25 ANys?