Desilence

Han projectat els seus visuals a multitud de festivals i equipaments de renom, com el Llum Barcelona, el Sónar, l’OFFF, el Primavera Sound, el Grand Palais de París o la Tate de Londres.
Una de les seves últimes creacions, Sokkyo, és un espectacle de dansa immersiva fet en col·laboració amb Brodas Bros. Conversem amb la Tatiana Halbach i el Søren Christensen, fundadors de l’estudi d’arts visuals Desilence.

Tatiana – No gaire perquè, per exemple, al teatre intentaves explicar que podies fer tota una escenografia en vídeo i ningú s’ho creia, i els directors que s’hi van atrevir van ser molt agosarats… Ho vam intentar moltes vegades i la gent no ho acabava d’entendre, no veien possible que tota l’escenografia fos només amb visuals. I nosaltres ho vèiem claríssim. Em sembla que la primera que vam fer va ser en un esdeveniment pels 25 anys de Catalunya Ràdio. I com era un esdeveniment, va colar. I a partir d’aquí ja van començar a canviar el xip.

Søren – Recordo que va ser quan em vas ensenyar el concepte de “videojockey”–li diu a la Tatiana–, perquè jo venia del món més clàssic d’animació digital amb After Effects i coses així, però això ho podies fer en temps real, i per a mi era increïble.

Tatiana – en unes resolucions petitíssimes, i a tu et va obrir un món nou… I això va ser al 2003, quan encara no treballàvem junts.

DefiNició
D’esceNoGRafiA VisUAl

T – Fa 20 anys, jo treballava per la meva banda, tenia un estudi amb unes amigues, i el Søren treballava al seu aire. Ja vivíem a la mateixa casa i cada cop més sovint experimentàvem junts els visuals, i al final ens vam adonar que ens agradava molt treballar plegats.

S – Jo donava cursos de disseny digital i d’animació… i a les nits vam començar amb les festes underground fent audiovisuals en directe.

T – El Niu, aquest espai que hi ha al Poblenou, va ser clau perquè vam començar a fer-hi concerts, a col·laborar amb músics experimentals… i, de sobte, vam veure que havíem de treballar junts.

i D’oN Ve el NoM
De l’estUdi?

T – Sí, jo vaig estudiar pintura a la Massana i filosofia. I jo volia ser pintora. El que passa és que hi havia una assignatura a la Massana que es deia PCI (Procediments Contemporanis de la Imatge), en què fèiem experiments en vídeo, i em va interessar molt com utilitzar-ho com si fos pintura. Filmava moltes coses i després les petava de colors i feia uns invents terribles, i amb diapositives feia mini mappings, sempre experimentant. I vaig començar a veure que això m’interessava molt més que la pintura en si, i volia aconseguir fer en vídeo les mateixes textures que feia amb la pintura, cosa que era molt difícil en aquella època. Finalment, fa quatre anys, en l’època de pandèmia, vam aconseguir simular la pintura en vídeo.

S – Jo vaig començar amb periodisme amb imatges, però vaig passar molt de temps editant els errors curiosos del vídeo analògic. En aquella època treballàvem amb cintes de vídeo, i jo pensava més en les imperfeccions tècniques que en les notícies que fèiem. Llavors vaig tenir clar que havia de redirigir-me una mica, i vaig començar a estudiar interacció, policromia, disseny… vaja, una barreja entre tecnologia i disseny.

T – Sí, jo crec que els visuals funcionen bé quan ens complementem. Per això hem de punxar junts, per exemple, perquè són dos mons que és quan es barregen que funcionen.

T – La càmera, l’ordinador, diferents programes de software, l’iPad… Experimentem amb totes les eines possibles, però, per exemple, amb l’iPad dibuixo molt.

S – Quan fem visuals, ho fem amb Mac i amb PC… fem les nostres pròpies interfícies de control amb iPads perquè cada projecte requereix una interfície diferent.

coMBiNAció D’eiNes
De PAssAt i PReseNt

S – No, és una tècnica al final. És veritat que molta gent pensa que és un tipus d’animació projectada en un edifici amb aigua, gel o foc que es desmunta o explota, però per a nosaltres és una tècnica per fer visuals…

T – …per projectar en una façana, o en una escultura, o en el decorat d’un escenari. Al final, el mapping és la tècnica de treure el vídeo de la pantalla i adaptar-lo a qualsevol volum, però també jugant amb la superfície. I és molt divertit.

T – Home, nosaltres estem molt orgullosos de viure a Catalunya en aquest moment i de fer el que fem perquè s’està realitzant una molt bona tasca de visibilitzar l’art digital.

S – Després de viure durant 20 anys a Catalunya, crec que una de les coses que ha evolucionat molt és el món de l’arquitectura i el disseny. Te n’adones que no para de créixer a Barcelona i a Catalunya en general.

T – I res a veure amb el que es fa, per exemple, a Copenhaguen; sembla que els escandinaus vagin molt més avançats en això, però aquí els superem.

i oN teNiM ARA MAteiX
els MÀXiMs eXPoNeNts
D’AqUestA esPeciAlitAt?

S – Sempre estem orgullosos d’alguna part d’un projecte o de la totalitat.
T – Un projecte al qual li tenim “carinyo” és El Petit Príncep, perquè ja fa 10 anys que hi som; és bonic i els nostres fills han crescut amb ell. Després n’hem fet molts a l’IDEAL que han sigut molt engrescadors; el Next to normal, que va ser un musical, Sokkyo, els que tenim de dansa amb els Brodas i amb els Broji, el Sehnsucht Lighthouse Berlin… I l’últim projecte que hem fet també ens ha agradat moltíssim, de fet, tots els que hem fet els últims 4 anys. Tenim la sort que ja podem escollir una mica què fem.

T – Sí, ja hem fet coses. Jo crec que l’hem d’utilitzar i ens hem de fer amics, de la intel·ligència artificial; no hem de posar-nos en contra. Ara hem fet una peça immersiva partint de la IA, i és un pla seqüència de tres minuts i mig. La base era que nosaltres anàvem apuntant els nostres somnis durant uns mesos i després fèiem un pla seqüència amb els millors. És clar, animar uns somnis súper bojos hauria sigut impossible d’una altra manera. A veure, no és ràpid i és complicat acabar aconseguint l’estètica exacta que tu vols, però és molt divertit. Trobo que hi ha molta feina de direcció artística perquè has de tenir molt clar què vols aconseguir, quins colors, com ho vols… No tot val, per molta intel·ligència artificial que utilitzis. Per segons quins projectes és súper interessant i no em fa por. Ens hem de fer amics i utilitzar-la i integrar-la en la nostra feina del dia a dia, però només per algunes coses, i l’has d’anar guiant per aconseguir el que vols.

T – I tant! Per exemple, per aquest projecte, si hagués hagut de demanar animadors o animar-ho nosaltres, era inviable perquè eren coses súper boges, animacions súper complexes i no teníem els diners per a fer-ho. 

S – El que sí que s’ha de dir és que no tens el mateix control… encara. 

T – Hauria de ser un laboratori on els artistes puguem jugar i experimentar amb tota la tecnologia, i amb coses que potser no tens a l’abast perquè són cares, i també un espai per ensenyar totes aquestes feines.

S – M’agradaria que fos un espai que representés el que estem fent. Té molt bona pinta.

qUiNs PRojecTes
teNiU eN MARXA
ActUAlMeNt?

Participarem al Màster d’Arts Digitals a La Salle. I tenim peces que ja funcionen per si soles, com el Paramnèsic i el Doji… Sí, sempre hi ha coses…  Ara també estem fent una cosa pel Mobile, d’aquestes més comercials; les feines comercials tenen de bo que tens molts recursos per utilitzar material que potser, en feines més creatives, no les tens tan a l’abast, i serveixen molt per créixer a nivell tècnic i tecnològic amb creacions que després podem utilitzar en coses nostres més creatives. Tenim el directe que fem amb els Tiemei… sempre tenim moltes coses.