Cultura digital

Tendències i cultura digital a Catalunya

Albert.DATA Barqué

La seva identitat està en procés de mutació cap a una identitat sintètica. És l’Albert Barqué-Duran, artista i investigador, en eterna recerca dels límits de la percepció humana. Avisa que no estem preparats per digerir les noves realitats mixtes que ens envairan.

Només entrar al teu web i consultar la teva biografia, llegim això: “Albert.DATA és la nova identitat sintètica d’Albert Barqué-Duran (1989).
Ens ho expliques?

És fruit d’un procés d’aquests últims 6, 7, ó 8 anys. Tot va començar fent recerca artística amb els temes que s’anomenen Interaction Human Machine, amb el boom que hi va haver fa uns anys de la intel·ligència artificial aplicada a les arts visuals. Allà va començar tot un camí experimental i exploratori sobre com aquestes col·laboracions amb intel·ligència artificial m’aportaven o em sostreien; era qüestió d’explorar-les durant els processos artístics i creatius. El que passa és que en aquests període, la cosa ha anat avançant d’una forma tremendament exponencial, i el fet d’haver anat treballant i explorant aquestes relacions m’ha fet replantejar què implica ser un ésser humà, i de vegades m’ha anat donant la sensació d’una simbiosi entre l’algoritme i l’humà, entre la màquina i l’humà… I d’aquí sorgeix la necessitat de crear una identitat sintètica on, a través d’aquest constructe identitari, puc expressar a nivell artístic tot el que vull, i que es diferencia en algunes coses amb l’Albert terrenal, més humà, més mundà, més diari.

D’adolescent vas rebre cursos de pintura i escultura en una formació propera a les belles arts.
Què et porta cap a l’evolució que has tingut?

Sí, és veritat que he estat molt relacionat amb belles arts pures i dures i, de fet, amb mètodes tremendament clàssics com la pintura a l’oli, sobretot. No hi ha res més rococó ara mateix, avui en dia, per a mi, que pensar en això. I amb els anys va sorgir una passió molt gran pels sistemes informàtics, els models d’informació matemàtics o els mètodes computacionals que em van fer anar replantejant els mecanismes més clàssics d’expressió artística, i quines eren les noves versions o les noves possibilitats d’expressió. I llavors, en aquell moment, que va ser durant el doctorat, també em vaig enfocar molt en els temes computacionals que van començar a sorgir, com les primeres oportunitats d’intentar mesclar o experimentar amb formats molt clàssics, però amb uns components tecnològics molt elevats per esbrinar què oferien, si ens aportaven alguna cosa, quines implicacions podien tenir, etc.

UNA eXpeRièNciA
qUe VAs teNiR A LoNDRes
eT vA MARcAR, No?

Com explicaries el que fas a un adolescent de quinze anys, per exemple?

Intentaré resumir-ho dient que a través de llenguatges artístics que poden ser estímuls sonors, auditius o visuals, el que intento és empènyer d’alguna forma les fronteres de la nostra percepció, és a dir, portar la nostra ment a llocs poc comuns o explorar quins són els límits d’aquesta percepció. I això ens fa replantejar qui som, com som, etc.

Com recordes la publicació de les Neurocàpsules al Periódico de Catalunya?

Feia molt de temps que no hi pensava! Va ser una oportunitat que va sorgir quan encara feia el Grau. Vist ara en perspectiva, tampoc sona tan espectacular, però en el seu moment era un format una miqueta innovador, perquè eren uns articles de divulgació científica que anaven acompanyats amb unes il·lustracions bastant surrealistes. Era un material com molt poc habitual en un diari com podia ser El Periódico.

Quins són per a tu els límits
de la percepció humana?

Bé, com més intento explorar-los, més difús es converteix, tot plegat. I, de fet, per això suposo que és tan llaminer per a mi i que s’ha convertit en gairebé una obsessió i en una cosa que realment m’interessa continuar treballant. Sí, és una d’aquestes esferes conceptuals que com més intentes indagar. com més capes intentes treure d’aquesta ceba, més capes infinites et vas trobant a nivell cognitiu. Això és molt llaminer perquè te n’adones de la mal·leabilitat que té el nostre cervell i per tant, la nostra percepció, i és molt divertit també el fet de poder oferir sensacions estranyes o no comuns a les audiències; em refereixo al fet de poder presentar una instal·lació immersiva, una performance, sigui una peça el que sigui, que indueixi certes sensacions a l’audiència que mai no ha viscut. Per a mi és quelcom molt poderós que la gent pugui descobrir estímuls que no havia tingut mai fins al moment.

eL ceRVeLL hUmÀ és LA NostRA iNteRfície AMB lA ReAliTAT…

I tota aquesta investigació que has anat fent al llarg dels anys, com ha fet evolucionar l’Albert “persona”? Com li ha influït?

Doncs no molt bé. En realitat, m’ha dut a moltes crisis existencials. De fet, l’últim projecte que estic portant ara de tour n’és un clar exemple. La història que hi ha de rerefons és com un humà va mutant i es va transformant en alguna cosa tremendament abstracta i etèria. És la sensació que l’Albert -l’humà – està vivint, i suposo que és la necessitat d’expressar-ho i compartir-ho i fer reflexionar a la gent del que crec que serà una de les problemàtiques a nivell de salut mental que properament viurem, tot i que soni a ciència-ficció; parlo del fet de començar a tenir problemes per discernir entre diferents tipus de realitats, combinant la realitat mundana a la que estem més acostumats amb realitats augmentades, realitats virtuals, etcètera. Tot això anirà evolucionant i, per tant, aportarà una complexitat molt bèstia que ens costarà molt d’assumir i d’afrontar-la. Llavors, les distàncies entre els diferents tipus de realitats s’escurçaran i no sabem molt bé com afectarà això al nostre sistema cognitiu. No vull ser alarmant, però sí tremendament crític en aquest tema.

En aquest sac inclous la intel·ligència artificial amb el boom que està tenint aquests últims anys?

És una cosa que està accelerant tot aquest procés de realitats no existents, generatives a temps real i, per tant, estem sobrepassant molt el contingut d’estímuls que podem assumir. I, evidentment, no estem preparats. El nostre cervell no està preparat per assumir tanta informació ni per ser capaç de discernir entre quina és la informació verdadera o la “fake”. Però si extrapolem això i fem la bombolla més gran, estem parlant de vídeos que no sabem si són de veritat o de mentida, àudios de veus, de gent… Crec que té molt sentit predir que aquest contingut audiovisual s’executarà en formats molt més immersius, és a dir, no a través d’una pantalla o del mòbil, sinó en realitats virtuals on sortiran mil històries. I serà molt més profund a nivell d’experiència i provocaran aquestes problemàtiques de realitats mixtes.

pReVeUs qUe Les MÀqUiNes s’AcABiN iNteGRANt Al NostRe cos?

El cinema i la literatura han recreat sovint una futura lluita entre homes i màquines.
Com t’ho imagines tu?

No imagino cap guerra. De fet, hem d’assumir que la interacció ja és present. Ho veiem gairebé en tots els elements que tenim ara mateix en aquesta entrevista, al nostre entorn, a les nostres butxaques i a tot arreu. No és un escenari de futur però, tal com deia abans, hem de ser tremendament curosos i tenir molt clar els possibles riscos, sobretot amb el tractament de dades. Al final, quan parlem d’aquestes màquines intel·ligents, ens referim a un conjunt d’algoritmes que són un codi que els humans hem escrit i hem dissenyat, però hem de ser súper crítics sobre com tractem o com dissenyem tots aquests algoritmes, o quines dades utilitzen aquests algoritmes. Són molt creatius, però tenen una base de dades al darrere sobre la qual aprenen i, per tant, tenen poder de decisió. Com deia abans, són escenaris bastant contraposats, els que tinc al cap.

Quina creus que serà la influència d’això
en la creació i l’art?

Fa 7 ó 8 anys que m’ho pregunten, però és realment impossible de predir. El que sí que puc dir és que aquests últims anys han estat espectaculars per adonar-nos dels límits creatius humans, cosa que trobo tremendament interessant, i veure on podem arribar amb agents externs que complementin aquests processos creatius. I no es tracta de fer una batalla sobre qui serà més creatiu, si un algoritme o un humà; aquest no és el camí. Entre tots hem de decidir quins tipus de col·laboracions i d’interaccions volem dissenyar i hem de ser molt crítics a l’hora d’utilitzar tots aquests mecanismes. Aquest és el punt fort, sobretot a nivell ètic i moral. Hem de tenir cura de les bases de dades que utilitzem per no repetir els mateixos biaixos que ja tenim com a societat. Al final, les màquines, l’únic que fan és reflectir els humans; és a dir, les dades que aconsegueixen són nostres. Per tant, hem de ser molt curosos amb això i està una mica en les nostres mans on volem que arribi tot plegat. A la vegada tinc un oxímoron, perquè em coincideixen dues visions: una tremendament negativa, suposo que per estar sempre tan alerta amb tots els possibles riscos, i l’altra més optimista i més positiva, perquè és molt llaminer el fet de poder tenir un agent extern que t’aporti coses a les que tu no puguis arribar, ja que t’obre un ventall de possibilitats per explorar formats, coses i sensacions noves. És molt difícil refrenar-se un mateix de voler-les explorar.
PeR qUè BARRejAR iNVestiGAció i ARt?

Què busques en els teus projectes o les teves obres? Per exemple, en el Zero Gravity Band.

En vam fer la première al Sónar. Vam estar fent recerca durant tot un any sobre com manipular el sistema vestibular, que és el sistema que tenim dins les orelles i el que ens dona la sensació de perpendicularitat amb el terra i la sensació d’acceleració del nostre cos. I vam investigar com afecta manipular el sistema vestibular a nivell estètic. I per què el sistema vestibular? Perquè dins de tots els sistemes sensorials que tenim al nostre cos, és un sistema molt oblidat. I perquè aquests són projectes de doble camí; el fet d’intentar explorar com pot ser això a nivell estètic i quines implicacions té pel sistema vestibular, després et retorna molta informació de com percebem l’art de forma estàndard en condicions normals. I el que vam fer és una sèrie de vols parabòlics, com els que fan els astronautes per entrenar quan han d’anar a fer viatges espacials, per a induir al sistema vestibular en condicions de gravetat zero. Per tant, és com anul·lar aquest sistema i com això afecta a les preferències estètiques.

I a Vestibular_1?

Sempre intentem aconseguir sensacions al límit o mirar quins són els límits de la percepció. En aquest cas, és una instal·lació immersiva en la qual tu entres en un espai completament fosc i reps uns estímuls visuals i auditius molt potents, molt curts en el temps i que segueixen uns patrons específics que tallen el funcionament correcte del sistema vestibular. A nivell corporal, no és perjudicial, però sí que provoca sensacions de vertigen. De fet, els problemes de vertigen venen per aquí. Es perceben sensacions com que el teu cos, tot i estar plenament estàtic, està movent-se amb acceleració. Són manipulacions perceptives que són interessants de viure en primera persona perquè t’obren els ulls per veure com és de mal·leable la nostra ment.
VAs pARtIcIpAR eN el DisseNY De les sAMARRetes Del BaRçA De lA teMpoRADA 2020?

Estàs immers en un tour amb la teva última creació, “Slowly fading in to data”…

És el meu últim projecte. Ha costat tres anys i mig produir-lo i ara em fa molta il·lusió fer una gira per tot el món, perquè és l’evolució natural dels projectes d’aquests últims anys i tracta conceptes com l’embodiment, els estudis d’aquesta pèrdua de sensacions corporals per poder tenir sensacions conscients, però més difuminades en l’espai i per perdre aquesta presència més física, més de cos. Tracta temes d’identitats sintètiques, evidentment, i cognició estesa. Tots són conceptes que estan molt relacionats, i al final. a nivell narratiu, explica la història d’aquest Albert.Data, aquesta entitat que comença com humà i que poc a poc va mutant, es va transformant, es va difuminant en alguna cosa tremendament etèria i abstracta des d’un punt de vista de la teoria de la informació.

És un projecte multidisciplinar?

És un projecte complex perquè té diferents expressions artístiques, des d’una pel·lícula que vam gravar a Madrid a un joc retro per a la Game Boy, una experiència audiovisual amb 8 bits, un àlbum amb una màquina arcade que, de fet, ara forma part de la col·lecció New Art Foundation, i la performance en directe Live Show. I és un projecte que mescla o busca la tensió entre tecnologia molt retro de 8 bits amb alta tecnologia, com algoritmes i intel·ligència artificial. I amb aquesta tensió entre allò clàssic i allò futurista comencen a sorgir artefactes interessants, no només a nivell digital, sinó també a nivell conceptual. Vaig trobar molt interessant el fet de recuperar tecnologia tan caduca al 2021, i de forma arriscada, fer una proposta escènica amb Pixel Art. Era gairebé orfebreria, treballant píxel per píxel. A nivell sonor, també seguia el mateix format, fent un exploit del hardware de 8 bits, aconseguint fer música generativa, és a dir, sempre buscant aquesta tensió…

I a voltar…

Ara m’ho passo molt bé amb el xou, amb la performance que em porta a molts festivals. Aquest desembre faré un tour pels Estats Units. Feia molts anys que em feia il·lusió i el feedback està sent molt interessant. De fet, fa dues setmanes a Roma, després de la performance, una senyora em va dir que era el funeral més maco en el que havia estat mai. És un format molt fosc, molt ritualista, i al final, com el comiat d’aquest Albert.Data a l’èter. Però al dir això, aquella senyora va entrar al concepte. Em va fer molta il·lusió.
eT pReocUpA qUe hI hAGi GeNT qUe No eNtéN eL qUe fAs?

I ara ets el coordinador del Màster en Arts Digitals i Tecnologies Creatives que començarà ben aviat al Campus La Salle…

Sí, em fa molta il·lusió aquest màster que se’m va oferir com un caramelet. Em van demanar que construís el programa que em vingués de gust o que cregués que fos interessant a dia d’avui, i he intentat crear el que hagués somiat fer jo fa 8 anys. Tot l’equip acadèmic que hi ha és espectacular, gent de casa i gent de fora que cobreixen tots els ventalls dins el nostre món artístic de new media, art digital, art electrònic…. Em refereixo, des d’artistes conceptuals a productors de festivals, a curators, o a artistes top que estan de gira mundial. El fet de tenir l’oportunitat durant un any d’estar monitoritzant i de tenir accés a tots aquests perfils tan difícils d’aconseguir fa que, en realitat, pensi que m’agradaria, fins i tot, cursar el màster jo mateix. A banda, inaugurarem un nou centre que es diu Interactive Art and Science Laboratory (IASlab), que serà un nou pol de creació i de comunitat aquí, a Barcelona; que atregui gent de l’estranger li dona una voluntat molt internacional, tant al programa com a aquest espai… I creuem els dits, però creiem que entre l’equip acadèmic i tots els partnerships i col·laboradors, tant de les institucions més top que tenim aquí, a casa, a Barcelona i a Catalunya, com d’agents internacionals, ens agradaria pensar que és un programa de futur i amb una visió molt contemporània. Fins i tot costa justificar cert material o certes coses del programa perquè sonen una miqueta massa de ciència ficció, però volem que sigui molt avantguardista. I jo estic tremendament agraït a la confiança de La Salle i a que m’hagi deixat fer la carta als Reis.

Xavier Codony

Periodista

Joel Kashila

Realitzador i fotògraf