Domestic Data Streamers

Són Pau García, dissenyador,  i Axel Gasulla, psicòleg, i cofundadors de Domestic Data Streamers, un estudi multidisciplinar que, a partir de dades, crea instal·lacions interactives per fer reflexionar. Han treballat en més de 45 països i per a institucions culturals com la Tate Modern, l’Institut del Disseny de Hong Kong i l’Acadèmia de Ciències de Califòrnia, entre moltes altres.

Pau: Va ser un naixement molt orgànic. És a dir, no vam pensar en construir un estudi, sinó en fer una instal·lació que es deia Domestic Data Streamers. Volíem generar una peça al carrer, enmig de l’espai urbà, a les tres xemeneies de Barcelona,un graffiti que canviés segons la persona que passés pel davant, i vam estar 24 hores preguntant a tothom que passava per davant d’aquell mur. Fèiem una pregunta bastant enigmàtica, que era “sí” o “no”, i en funció del que la gent ens responia ho anàvem apuntant. I vam generar una infografia de «sis» i «nos» al llarg de 24 hores, buscant patrons. Llavors va passar per allà una persona que ens va convidar a la Fira d’Art Contemporani que feia al cap de dues setmanes, i ens van demanar que hi féssim una altra instal·lació. Al cap d’un temps vam veure que allò es podria convertir en quelcom més gran.

DisseNYADors, eNgiNYeRs, peRioDisTes, psicòLeGs, ARTisTes… coM Us eNteNeU tReBAllANt eN UN MAteiX pRojecTe?

Axel: Sempre ens ha agradat intentar definir-nos el menys possible, perquè la llibertat que et dona no estar definit és molt gran. Moltes vegades ens hem assemblat a un estudi, a un equip d’investigació, a un equip de disseny, a una agència… Ens hem mogut també com artistes, i crec que tenim un espai molt interessant per entendre la llibertat de pensament i creació, tot i que això provoqui que ens costi molt decidir què és el que està bé en la nostra pròpia trajectòria. Però crec que ens defineix aquesta heterogeneïtat o aquesta indefinició, que ens ha permès anar pivotant en moltes situacions, sempre parlant en contra de la indiferència de la informació, però des de molts diferents angles: des de fer de consultors per a una empresa o una organització que té un repte a explicar en un espai molt més artístic la nostra visió sobre les dades en l’entorn digital.

Pau: L’arrel més filosòfica del que fem és entendre que avui vivim en un món híper complex, hiperconnectat, globalitzat, en el que una cosa que passa a la Xina ens acaba afectant aquí i acaba afectant l’economia dels Estats Units. Aquesta interconnexió i aquests grans problemes que tenim avui, com el canvi climàtic o les grans crisis migratòries, són realitats que es manifesten amb dades; nosaltres les veiem d’una forma molt abstracta. Això ens mou; ens emocionen les dades, les xifres, els números. A molt poca gent l’emociona aquesta manifestació, i el que intentem és apropar-ho i fer que aquestes xifres, dades o estadístiques es transformin en una emoció i que això generi una acció. Volem que puguis mirar una estadística d’una forma diferent i que entenguis el que significa, i que hi hagi un pensament que es traslladi després a una acció, a un canvi de comportament, per exemple.

soU UN eqUip De 30 peRsoNes, Ni UNA Més. peR qUè?

Axel: Al final no és res gaire allunyat del que s’ha fet tota la vida, que és explicar històries i agafar constants antropològiques de coses com seure al voltant d’un foc i parlar del que ha passat. Nosaltres intentem canviar aquesta foguera per una obra, una peça que parli d’una dada, i fomentar aquestes converses, Tractem d’establir o generar aquests espais i aquests diàlegs que, al final, perden la fredor perquè qui l’escalfa és l’usuari que està parlant de com veu una realitat envoltat d’altres similars a ell.

I coM es tRANsfoRMeN Les DADes eN ARt?

Pau: Jo crec que va ser un moment molt revelador perquè no sabíem el que estaven fent, és a dir, no havíem investigat encara. Era un experiment molt visceral i recordo el dia després de la instal·lació, que vam anar a fer unes fotografies i va passar una mare amb les seves dues filles anant a col·legi. Una de les noies va anar corrents a la instal·lació i va dir: «mira, mama, jo soc aquesta», assenyalant una de les marques que hi havia a la paret. Ens vam adonar que el que estaven fent no era una obra nostra, sinó que havíem generat una espècie de mirall en el que tota la gent que hi havia participat s’hi veia reflectida. I ens vam començar a plantejar que això podia transcendir més enllà de la qualitat artística, perquè que era una cosa sobre la qual la gent sentia propietat. Crec que això va ser de les coses més rellevants d’aquesta peça: entendre que la informació la interpretes de diferent manera quan t’hi veus reflectit o reflectida.

LA iNteRAcció és iMpResciNDiBle eN UNA VisUAlitzAció De DADes?

Axel: Bé, jo personalment, a Design Does. Va ser un projecte que vam fer amb ELISAVA i el Museu del Disseny en el que vam convertir una exposició en un laboratori de ciència ciutadana, fent preguntes a la gent sobre el que pensaven sobre el disseny. Nosaltres, al 2018, ja sabíem que els xavals i xavales de menys de vint anys creien que els coneixia més la seva família que Google i Facebook. I aquest factor de la falsa seguretat que tens amb les xarxes socials, més endavant ha esdevingut en altres patrons socials com ara les problemàtiques que aquesta generació té amb la seguretat en ells mateixos, l’autoestima, etc… Crec que sempre traiem suc d’aquelles instal·lacions o aquells experiments que ens permeten aprendre i escoltar la ciutadania o col·legues d’altres disciplines.

qUiN cReieU qUe és eL VostRe pRojecTe Més ARTísTic?

P: Jo crec que realment no depèn de la tipologia de projecte, sinó de l’àmbit o el potencial impacte que pot arribar a tenir. Hem treballat per a tota mena de clients, des d’empreses de telefonia passant per les Nacions Unides fins a Beefeater. Són projectes molt interessants perquè, lògicament, els recursos són molt diferents que quan treballes amb institucions culturals o en exposicions;  et permeten desenvolupar nous sistemes tecnològics i fer un tipus de recerca que d’altra manera seria impossible.

A: Moltes vegades, l’important és la persona amb la que treballaràs, amb qui, de sobte, notes que es pot generar un projecte màgic. Normalment hem tingut molta sort amb la gent que ens hem trobat a l’altre cantó i que ens han vingut a buscar, i sovint han volgut arriscar per fer servir les nostres eines dins de les seves organitzacions, sent molt poc convencionals, i crec que això és molt important.

AMB lA VostRA ActiVitAt heU AcoNseGUit AlgUN cANVi tRANsceNdeNt o No és lA VostRA GUeRRA?

El que tu fas és reforçar idees i construir històries i narratives que no canvien res d’un dia per l’altre, sinó que gotegen i que van construint a poc a poc. Però hi ha altres espais com les spin offs que estem desenvolupant, que provenen de projectes de recerca a les universitats o a DDS, que després es converteixen en empreses. És el cas de 16 Times, que principalment entén que hi ha un munt de contaminació en espais interiors.  Veiem que les dades indiquen que és una contaminació molt més elevada i desenvolupem una empresa que lluita concretament en acció directa per tal de millorar això en hospitals i escoles públiques. Això sí que té un impacte, però el paraigües, que és DDS, genera la narrativa per a què això es pugui acabar executant. Per això, la nostra feina a DDS és estudiar i assenyalar quan passen coses, i volem que la gent empatitzi per conduir una acció cap a un canvi.

Pau: No, les dades ens poden enganyar de moltes formes. De fet, són una forma hiperreduccionista de la realitat. Al final, quan agafes una dada, estàs traient-li tot el context. És una forma de veure el món, però és només una, i n’hi ha moltíssimes, perquè la dada mai és suficient en sí mateixa. Per això, quan transformem la dada en obra, en interacció o en experiència, intentem retornar-li una mica del context que s’ha perdut pel camí. Les dades menteixen, i menteixen per la omissió que fan de tot el que no veus. L’exemple del Google Maps és el més clar de tots: avui hi trobaràs el MacDonalds, però no et sortirà la persona sense llar que viu a la cantonada, perquè algú ha decidit que això no és funcional ni rellevant per la cartografia.

Les estADístiqUes esTAN peR A tReNcAR-Les?

Pau: Això és com dir si estem a favor o en contra de la pintura a l’oli; és a dir, crec que és una tecnologia o una eina en molts casos necessària. Hi han grans avenços que s’han fet gràcies a aquest nou panorama algorítmic, i crec que assenyalar la tecnologia com a culpable és un problema. La intel·ligència artificial, per exemple, és com la diferència entre un ganivet i una pistola: una pistola necessita legislar-se molt més que un ganivet i un ganivet necessita legislar-se una mica més que una forquilla. El Big Data necessita, doncs, una mica més de protecció perquè pot tenir conseqüències molt grans sobre com entenem la realitat. Però això no és un problema de la tecnologia, sinó de com ens protegim d’ella i com la utilitzem. Aquest és el gran debat; la por a la tecnologia ha de ser una por a nosaltres mateixos i a com la fem servir.

i eNteNc qUe lA IA és UNA BoNA AliADA De lA VostRA feiNA…

A: Jo crec que el primer és la idea que DDS és una xarxa de gent que la fa possible des de moltes visions, des de moltes disciplines. Fins i tot als màsters pot donar classes gent que ja no està a DDS o que han sigut advisors nostres.

P: I de vegades portem professors amb els que alguns alumnes poden no estar d’acord, i els expliquem que està bé que pensin diferent, que tenen perspectives polítiques diferents. No ha de ser un entorn protegit, sinó un entorn molt viu en el que un alumne estigui exposat a diferents opinions, perspectives i posicionaments, en ocasions, més radicals.

Axel: El més important com a col·lectiu, ara mateix, és la festa dels deu anys, i ho celebrarem portant gent que ens doni conferències «fetes a mida». A banda, amb el projecte Memòries sintètiques obrirem la primera oficina pública de reconstrucció virtual de memòries sintètiques; això vol dir que la gent podrà anar allà a reconstruir records que ha perdut o que mai han estat documentats. És un projecte multinacional i actualment estem parlant amb el ministre de Salut de l’Índia, per explorar-lo allà, o amb la Universitat de Toronto i British Columbia, per explorar l’impacte que pot tenir en pacients amb Alzheimer. I més enllà d’això, estem desenvolupant diversos projectes més artístics: en donar veu a obres d’art, de manera que poguessin opinar sobre el públic, o en un dels grans projectes en el que portem molts anys, que és el portal de transparència d’Unicef, que serà un portal de dades en el que s’explicarà com s’inverteixen tots els recursos d’una de les organitzacions humanitàries més grans del planeta.