Ha mort l’art digital? O ha mort el que coneixíem fins ara com a art digital per renéixer en una nova forma? O cal redefinir els canals, el paper de les pantalles? Com conviuen el 2D i el 3D, el món real i el metavers? Tot això i molt més van posar sobre la taula el director executiu del festival OFFF Pep Salazar i la visualista Alba G. Corral.
El 8 d’octubre, i dins el marc de la Biennal del Pensament, ens vam trobar al Palau de la Música per escoltar i compartir les reflexions de dos grans especialistes del món de la cultura digital. D’una banda, Pep Salazar, director executiu del festival OFFF que reuneix un cop l’any el millor talent i grans creatius digitals d’arreu del món a Barcelona; de l’altra, Alba G. Corral, artista visual i programadora creativa.
Quin escenari ens ha deixat l’apocalipsi? Es donen les condicions per a noves avantguardes? En quin lloc queden les arts en viu i la cultura digital després de la disciplina del distanciament social i els continguts en línia massius? La mort (o no) de l’art digital, la creativitat després del moment apocalíptic que estem vivint, la immersió van ser temes que van centrar una sèrie de reflexions fetes des d’una mirada molt personal amb la intenció d’obrir preguntes per descriure el moment que encara estem vivint i els reptes que ens esperen en el futur proper. Una perspectiva sobre creativitat, activisme artístic i l’espectacle en viu a l’era digital abans, durant i després de la pandèmia.
Ha mort l’art digital?
L’Alba Corral va ser taxativa a l’hora de respondre aquesta pregunta: sí, l’art digital ha mort. I per defensar aquesta afirmació ens porta la wikipedia¹ que defineix l’art digital com “una forma d’expressió relativament nova i en gestació”. Realment podem continuar dient que l’art digital és una forma nova? Igual que ja no podem dir noves tecnologies quan parlem d’aplicacions i aparells que provenen del segle passat, dir que l’art digital és una forma en gestació indica que encara estem fent servir conceptes de segle XX.
L’art digital ha de morir, diu Alba Corral, igual que han mort les avantguardes artístiques. Ella, que es nodreix per a la seva creació d’aquestes avantguardes nascudes el segle passat, del dadaisme, del que és random, de l’aleatorietat, cita Mariano Mayer, poeta i comissari artístic argentí, que en una entrevista recent diu:
“Las vanguardias han muerto o felizmente ha muerto esa idea de vanguardia que se identifica con originalidad, espíritu creativo, un posicionamiento a un antes y un después”.
Aquesta mateixa frase seria vàlida canviant avantguardes per art digital. Ha mort la novetat de l’art digital, una mort necessària per deixar espai per noves formes. Per tant, és clar que es donen condicions per a noves avantguardes, diu Pep Salazar: nous temps, noves visions i nous enfocs. I cita el creador Refik Anadol quan escriu, referint-se a la intel·ligència artificial:
“els elements intangibles de l’art són inherentment humans, des de la intenció a la imaginació i l’emoció, però avui els artistes estan descobrint com la IA pot jugar un rol en la seva creació. Haurem d’explorar com la IA pot actuar com a mediadora artística i col·laboradora creativa.” ²
Per tant, la creació que fan les màquines necessita una última expressivitat de la ma de l’artista. La IA no és una finalitat en ella mateixa sinó una mediadora en la creació artística.
Quin escenari ens deixa l’apocalipsi?
Estem vivint temps d’incertesa i de canvi. Aquest 2020 hem estat protagonistes d’un trencament: al febrer vivíem un període i al març vam entrar a un altre de molt diferent. Pep Salazar cita Genís Roca quan diu que la pandèmia és l’empenta que ens ha donat la historia per fer-nos entrar al segle 21:
“estamos en 2020 y seguimos viviendo desde el siglo XX. El siglo XX ha durado 120 años. El covid es el empujón de la historia para que, de una vez por todas, nos metamos en el siglo XXI. En definitiva, hola siglo XXI, te estábamos esperando. Vamos a jugar al futuro”.
Un trencament que també ha viscut l’art digital. L’Alba Corral explica com la seva mirada sobre l’art i sobre la vida ha anat evolucionant aquest any tan complex. La pandèmia ens va aturar, ens va posar en estat de xoc, però també va ser una oportunitat per repensar. El març de 2020 representa un punt de partida per reaprendre i redefinir termes que donàvem per coneguts: festival, online, zooms, streamings…
Pantalles i metaversos
En aquest reaprendre i trobar, l’Alba Corral explica la seva experiència amb els metaversos que li van permetre trencar les pantalles i anar més enllà del 2D. A l’agost va dur a terme, conjuntament amb Playmodes, un projecte de metavers per al festival Eufònic fent servir Decentraland, un món virtual descentralitzat que és construït i posseït pels usuaris i on es pot comprar una parcel·la i fer-hi el que es vulgui. També en aquests darrers mesos s’ha posat en marxa el projecte de plataforma virtual de Futura Space amb el qual es poden recrear esdeveniments (s’ha fet servir per al Sonar +D CCCB i per al Blanc Festival) i participar-hi en forma d’avatar. Aquestes propostes generen un espai en 2D immersiu i permet moure-s’hi físicament per tenir una experiència d’usuari similar a la dels esdeveniments. És una tendència que ja venia i que s’ha vist clarament accelerada pel moment que estem vivint. Uns escenaris que es quedaran i conviuran amb els físics i presencials.
Seguint aquesta exploració més enllà del 2D, al setembre l’Alba Corral va participar al Sonar+D amb un concert amb Carles Viarnès que es va gravar a l’Ideal Centre d’Arts Digitals. Va resultar un concert màgic: mai no havia tingut tantes reaccions de gent que seguia el concert des de casa, que prenia imatges i les enviava i compartia. Es va trencar la pantalla 2D amb un concert immersiu que es va gaudir des de pantalles i es va compartir per les mateixes pantalles.
La complexitat i el repte, diu Pep Salazar, és generar emoció en una pantalla 2D. Fa tres anys estaven tots parlant de domes, i ara la tendència ha evolucionat cap a aquests espais immersius. L’Ideal s’explica com un museu, el discurs, la narrativa de l’espai és de sala expositiva i això normalitza l’art digital, el generalitza, el democratitza, i deixa de ser exclusiu només per al sector, els creadors, els que ens hi dediquem. Necessitem narratives i aquests projectes demostren que el món està ple de pantalles i aquesta narrativa passa també per l’art digital.
Canals i valor
El Pep Salazar creu és imprescindible que entenguem quina és la nova cadena de valor. Les eines de què disposem tenen unes potencialitats que trenquen i modifiquen la cadena de valor tradicional cultural/artística. Avui dia un fotògraf pot fer una fotografia (crear i produir), distribuir-la i exhibir-la amb el mateix aparell. Això fa que canviïn les xarxes de valor, es trenquin intermediacions, desapareguin les que ja no es necessiten.
En aquesta realitat cal també reinterpretar, redefinir i no confondre els canals. Durant el confinament, afirmen, ens han robat les pantalles: tots vam veure les pantalles plenes d’uns continguts al·lucinants, artístics, esportius, personals… i no necessàriament artístics. I per tant, no hem de malinterpretar els canals i pensar que tot el que apareix en una pantalla és art. La pantalla d’Instagram és un canal, penjar una imatge a Instagram no és fer art digital, no és creativitat digital, és utilitzar un canal per difondre imatges.
El gran repte en aquests moments és dotar de valor l’art digital. Quan el públic va a un museu té un referent, sap on va, què trobarà, entén la visita, la ruta, els quadres, les escultures, li dona valor. Podem entendre el preu de venda d’un quadre clàssic en una subhasta. En canvi, tot el que és online, digital, es pot creure que és gratuït. L’art digital és tan nou que encara necessita omplir-se aquest valor intrínsec, imprescindible tant l’emocional i l’artístic com de talent i de negoci. El mateix passa amb les activitats culturals, els concerts, els espectacles, els festivals: se’ls ha de dotar de valor perquè la gent entengui que cal pagar per gaudir-ne, i la gent ha de pagar per donar valor al contingut digital.
L’acte havia començat amb un vídeo de 2011 de Matt Pyke per a Universal Everything, art digital pur, segons els ponents, pensat, nascut, creat amb eines digitals i per ser consumit per aquestes pantalles. Us el deixem com a final i com a resum d’una conversa que va tenir lloc, ara sí, al segle 21.
Marisol López
¹ “El arte digital es una forma de expresión relativamente nueva y en gestación. La novedad del medio conduce a una trascendentalización de piezas digitales sin una revisión adecuada de su calidad, creando un corpus de obras que probablemente no superen la prueba del tiempo: la novedad del medio se convierte en categoría estética, y los críticos de arte y escritores de la cultura digital, así como las empresas que publicitan novísimas tecnologías contribuyen a ello.”
² “The intangible elements of art are inherently human—from intention and inspiration to imagination and emotion. But today’s artists are discovering that AI can play a key role in its creation. We’ll explore how AI can act as both an artistic medium and creative collaborator, with the ultimate expression shaped by the hand of the artist.”
Empreses de música i tecnologia de Catalunya
