1985-1991 / El videojoc català durant l’edat d’or dels 8 bits

Èxits, fracassos, molta experimentació i noves oportunitats. Després de la popularització dels videojocs i dels ordinadors domèstics durant la primera meitat dels 80, el tram final d’aquesta dècada va suposar un període convuls per a moltes de les iniciatives empresarials de les quals hem parlat en els primers capítols d’aquesta Història del videojoc a Catalunya. Amb més o menys encert, pioners del videojoc arcade com Ferran Yago i Javier Valero van haver d’utilitzar l’enginy per sobreviure, però moltes altres empreses es van veure obligades a abandonar el món de l’entreteniment digital quan tot just estava començant. 

De la mateixa manera, va ser durant la segona meitat dels 80 que van començar a sorgir els primers estudis de desenvolupament de videojocs per a ordinador. Inspirats pels equips anglesos que feia anys que despuntaven, no van ser pocs els joves aficionats a la programació que a Catalunya i a tot l’Estat van veure l’oportunitat de convertir el seu hobby en una professió. Anys més tard, a aquest període se’l va anomenar “l’edat d’or del software espanyol”, un fenomen que va confluir especialment a Madrid i als seus voltants, però que també va tenir una important contribució catalana amb estudis com Positive o New Frontier.

En aquest cinquè capítol fem una panoràmica general de quina era la situació del sector de l’oci electrònic a Catalunya durant la segona meitat dels 80, un moment d’intersecció on també van tenir especial importància els projectes dedicats a la divulgació dels ordinadors. L’era dels 8 bits arribava a la seva fi.

Imatge del videojoc Hostages per a Spectrum (New Frontiers)

La necessitat d’innovar: els nous projectes de Ferran Yago i Javier Valero

Després d’introduir l’electrònica a les taules de pinball i de crear Destroyer (1980), el primer videojoc original desenvolupat i comercialitzat a l’Estat, Ferran Yago i el seu equip d’EFO no es van conformar simplement a crear més jocs de vídeo. Des del seu taller ubicat a Barcelona va continuar innovant i experimentant amb les possibilitats que oferia la tecnologia d’aquella època. Fruit d’aquesta visió de futur va néixer Cedar Computer, una empresa que tenia la voluntat de desenvolupar i distribuir una gamma pròpia d’ordinadors destinats al món empresarial. Amb un disseny de hardware i de sistema operatiu propis, els ordinadors de Cedar aconseguien ser un producte econòmic gràcies a una original estructura multiusuari mitjançant la qual un ordinador servia com a unitat central per a diferents usuaris que només necessitaven una pantalla i un teclat. “Aquí em vaig equivocar —reconeix anys després el mateix Yago—, ja que el model d’ordinador que es va acabar imposant per al sector empresarial va ser el d’IBM”¹.

Malgrat abandonar el projecte Cedar Computer, l’equip de Yago, en el qual també hi havia l’enginyer Pere Quetglás², no va tirar la tovallola i va seguir treballant en conceptes innovadors. Així, al voltant de l’any 1987 van comercialitzar una placa per a videojocs arcade amb un concepte inèdit anomenada Magnet System. “Vam decidir ajuntar tot el que havíem après sobre els ordinadors amb el que ja sabíem de videojocs i ens vam inventar el sistema Magnet, que bàsicament era una ordinador que en comptes de dedicar-se a la comptabilitat es dedicava als videojocs”, recorda Yago. A diferència d’altres plaques arcade amb un únic joc, la novetat de Magnet era que aquests s’emmagatzemaven en disquets de 3’5 polzades, cosa que permetia als operadors dels salons recreatius intercanviar-los molt fàcilment. Entre títols originals i conversions, es van desenvolupar gairebé una trentena de videojocs³ per a Magnet, un sistema que també es va comercialitzar fora de l’Estat⁴, com per exemple, a França.

Una altra empresa que a mitjans dels 80 continuava impulsant el sector del videojoc a Catalunya era Tecfri, que havia assolit un gran èxit exportant videojocs com Ambush (1983) a mercats com el japonès. L’enginyer i empresari Javier Valero tenia ambiciosos plans de futur que, per diferències amb el cap de l’empresa, Jordi Carreres, no es van poder materialitzar com ell hagués volgut. Així ho recorda avui dia el mateix Valero: “Teníem dos projectes pendents, un sistema de placa modular sense connectors que ens permetria fer plaques noves molt ràpid i, per una altra banda, el projecte Multi Pole Position, un videojoc arcade per a quatre jugadors que funcionava amb el processador Motorola 68000, tenia quadrifonia i hauria estat un hit de nassos. Allò que SEGA faria anys més tard ja ho estàvem fent a Tecfri l’any 83”.

A causa de les desavinences amb el cap de Tecfri, Valero i el seu company i enginyer Lluís Jonama van decidir deixar l’empresa l’any 1985. Malgrat això no van trigar gens a muntar-ne una de nova, a la qual també es va sumar l’enginyer Josep Quinglés, i que van acabar anomenant Gaelco. Establida entre Barcelona i Lleida, aquesta empresa va esdevenir una de les principals puntes de llança del desenvolupament de videojocs a l’Estat durant tota la dècada dels 90, però aquesta història, que mereix ser explicada en detall, es repassarà en futurs capítols.

La febre dels microordinadors durant la segona meitat dels 80

Deixant de banda el sector dels videojocs arcade —un àmbit que majoritàriament va estar liderat per empreses catalanes—, durant la segona meitat dels 80, a Espanya es va viure el que amb el pas dels temps s’ha anomenat “l’era daurada del software espanyol”. Aquesta etiqueta fa referència al període d’efervescència que va experimentar el desenvolupament de videojocs per a microordinadors a l’Estat durant els darrers anys d’aquesta dècada, quan van sorgir un seguit de petits equips formats per programadors amb una gran empenta i que van aconseguir amb els seus programes un èxit considerable en determinats països europeus, però especialment dins el mercat nacional. Són els anys de videojocs icònics com Sir Fred (1986) de Made in Spain, d’Army Moves (1986) de Dinamic Software o de La abadía del crimen (1987) d’Opera Soft.

És cert que Catalunya va ser capdavantera en la introducció dels microordinadors a l’Estat, com demostren iniciatives com les de l’emprenedor Josep-Oriol Tomas i la seva tasca de distribució d’ordinadors i programes informàtics a través de Ventamatic, però també és veritat que Madrid centralitzava el desenvolupament de videojocs per a ordinadors de 8 bits durant aquesta època. “La majoria d’empreses que van destacar no eren catalanes, la majoria eren madrilenyes o dels voltants de Madrid, on es va viure un període d’esplendor”, recordava el mateix Tomas en una entrevista al pòdcast El mundo del Spectrum⁵. Sense anar més lluny, cap a mitjans dels 80, quan començava aquest període de pujança, Ventamatic es va allunyar del desenvolupament i la distribució de videojocs per a microordinadors per especialitzar-se cada vegada més en l’àmbit de la informàtica i la producció musical. 

Tanmateix, la tasca de divulgació dels ordinadors que Tomas va iniciar amb la seva empresa i amb la creació de comunitats com el Club Nacional de Usuarios del ZX81 ben probablement van inspirar altres projectes, com la revista pionera Micro-Bit, publicada a començaments de 1982 i dedicada al món de la informàtica personal. Tal com afirmava un dels seus responsables, el sociòleg i doctor en intel·ligència artificial Ramón Sangüesa, “hi participaven persones que no tenien cap problema a l’hora d’explicar una qüestió complexa utilitzant un videojoc”⁶. Malgrat que no va assolir la popularitat d’altres revistes dedicades als videojocs i editades a Madrid, com MicroHobby o Micromanía, o a Barcelona, com MSX Club (1985-1991), és innegable el paper pioner de Micro-Bit entre aquest tipus de publicacions.

Coincidint amb l’arribada dels ordinadors a les llars també van sorgir iniciatives al voltant de la divulgació i l’alfabetització digital. Potser la més famosa va ser la formació del Centre Divulgador de la Informàtica de la Generalitat de Catalunya (1984-1998), al qual vam dedicar el capítol anterior, però també és molt destacable la tasca de programes televisius com Connecta el micro, pica el Start (1985) o Treure partir del micro (1988), ambdós emesos a TV3 i també tots dos adaptacions de dos programes de la BBC, The Computer Programme i Making the Most of the Micro⁷.

Però no tot era divulgació de la informàtica. Durant la segona meitat dels 80, també va existir una notable contribució catalana durant l’anomenada “edat d’or del software espanyol”. Un dels casos més destacats va ser el de Positive, una desenvolupadora que durant un breu però intens període de vida va publicar títols per a ZX Spectrum, MSX, Amstrad CPC i PC, com el videojoc de pinball Enchanted (1989), el títol d’acció Mambo (1989), el joc de lluita Choy-Lee-Fut Kung-Fu Warrior (1990) o el d’estratègia Genhis Khan (1991), entre d’altres. Per aquest segell van passar programadors i grafistes com Antonio Freixanet, “Pepe Samba” o els germans Óscar i Enrique Vives⁸.

També va tenir una considerable presència en el sector dels videojocs per a ordinador la divisió que l’empresa britànica Mind Games va muntar a Barcelona. A banda de publicar diversos títols per a l’ordinador MSX, com Hyperball (1985) o Adel (1986), també va comercialitzar Ramblas: Investigador Privado (1986), una aventura conversacional ambientada a la Ciutat Comtal i programada per Josep Canal i M. Àngels Ribas. 

De molts dels videojocs que es van arribar a comercialitzar durant aquests anys es conserva poca informació o, directament, no queda cap constància. És per això que és tan important la tasca de documentació i preservació del sector. Podria ser el cas, per exemple, de Universe Commander (1984), un humil videojoc desenvolupat per dos joves aspirants a enginyers informàtics, Narcís Parés i Julian Mills, durant les vacances d’estiu. Desenvolupat per a l’Oric-1, un microordinador de fabricació britànica del qual n’eren molt fans, va ser editat per l’empresa Software Center, ubicada a l’Avinguda Mistral de Barcelona. Quatre dècades després, el mateix Parés recorda aquella experiència: “Vam arribar a vendre vint-i-quatre còpies del joc quan l’importador de l’Oric a Espanya va decidir deixar d’importar-lo. Llavors tots els jocs per a l’Oric van desaparèixer del mapa, inclòs el nostre. Que jo sàpiga mai no es va exportar i només es va vendre a Barcelona. Quan es va retirar l’Oric, ens van liquidar els royalties de les 24 còpies que ens vam partir el Julian i jo. Bàsicament, va arribar per fer unes cerveses”⁹.

Com a curiositat, uns anys més tard d’editar aquest petit videojoc, l’any 1989, l’empresa Software Center —que havia estat impulsada per Antonio Pascual i Haidé Canut l’any 1984— va aconseguir els drets de distribució dels jocs de la popular editora madrilenya Erbe a través de la formació d’Erbe Barcelona, que s’encarregava de distribuir-los a Catalunya, Llevant i les Illes Balears¹⁰. Una mica més tard, a principis dels 90, Software Center va acabar esdevenint Canadian Games, una de les cadenes de venda de videojocs més reconegudes a tot l’Estat. A banda del seu primer establiment a l’Avinguda Mistral, Canadian Games va comptar amb dos establiments més a Barcelona (al carrer Encarnació i a la Rambla de Catalunya) i es va estendre a altres ciutats com Girona, Alacant, València, Mallorca, Màlaga, Sevilla o Madrid. 

New Frontier, els mestres de les conversions

Un altre estudi de desenvolupament català que va destacar especialment a finals dels 80 i durant els primers anys de la següent dècada va ser New Frontier. Aquest equip ubicat molt a prop del parc de la Ciutadella —de fet, provenia d’un altre estudi anterior anomenat Ciudadela Games— va excel·lir gràcies a les seves conversions per a diferents ordinadors de 8 bits, és a dir, agafar un joc d’un ordinador i adaptar-lo de manera que funcionés en un d’una altra marca. La gràcia de tot plegat era aconseguir que, malgrat ser una adaptació, la conversió espremés les característiques tècniques de l’ordinador de destí i, en aquest sentit, els jocs de New Frontier no tenien rival.

New Frontier va néixer de la visió del programador Angel Badia, un habitual del Mercat de Sant Antoni de Barcelona, on durant aquests anys es reunien entusiastes dels ordinadors per intercanviar i vendre programes i videojocs “desprotegits” o, en altres paraules, que havien estat modificats per funcionar sense la protecció anticòpia. Badia va tenir la idea de reunir un grup d’entusiastes dels microordinadors per muntar un equip de desenvolupament. El logotip de l’estudi, per cert, estava clarament inspirat —per no dir que afusellat— en el que tenia la discoteca New Silvi’s de Gavà.

“L’Angel Badia va ser qui ens va ajuntar a tots”, recorda anys després qui va acabar sent un dels programadors, grafistes i músic l’estudi, Alberto J. González¹¹. “Tenia dos socis més, l’Antonio Casals i en Carlos Martín, que era el comercial. Tots tres eren els caps de New Frontier, i també estàvem l’Isidro Gilabert, en David Herrero, en Juanjo Frutos i jo mateix”, afegeix aquest programador. González, com els seus companys, va començar a interessar-se per la informàtica des de ben petit. En el seu cas, quan només tenia onze anys i va rebre com a regal el petit ordinador de butxaca Casio PB-700 i un llibre de BASIC. Més tard, va aconseguir un ZX Spectrum +2 amb el qual ja va començar a dissenyar els seus propis videojocs.

Quan González va entrar a New Frontier, l’equip tot just havia acabat el desenvolupament del joc d’acció i viatges en el temps Time Out (1988) i de l’aventura gràfica Starlife (1988), dos títols originals liderats per Gilabert i que van acabar sent distribuïts per l’empresa Zafiro. A partir d’aquí, l’estudi va començar a treballar en diferents videojocs per a la pistola GunStick d’Spectrum. Malgrat estar finalitzats, cap d’aquests es va arribar a publicar, però van servir a González per treballar en els seus primers gràfics com a professional i per a compondre les seves primeres melodies chiptune. Va ser llavors quan l’estudi va començar a rebre molts encàrrecs per adaptar videojocs d’Spectrum a MSX. Aquests encàrrecs venien de l’editora Dro Soft, amb seu a Madrid i fundada per un dels membres del grup de música electrònica Aviador Dro. 

L’equip de New Frontier es va dedicar de ple a la conversió de produccions de companyies internacionals, com Tom & Jerry (1988), Altered Beast (1988), Power Drift (1989),  Ghost Busters 2 (1989) o Magic Johnson’s Basketball (1990). “Dro Soft ens encarregava conversions que havíem de fer pràcticament en dos dies —recorda González—, de fet, la música la feia de regal, perquè les conversions havien de partir de la versió de 48K de l’Spectrum i, és clar, aquest ordinador no disposava de xip de so com sí tenia l’MSX, així que els hi afegia música i, però aquest motiu, els temes d’aquestes versions sonaven diferent”. 

El programador, grafista i músic Alberto J. González

Tanmateix, després d’aquestes conversions fetes de pressa i corrents, encara havia d’arribar l’encàrrec que marcaria el futur d’aquest petit equip. Cap al 1989, el comercial de l’equip va viatjar a Lió (França) per presentar-se a la potent editora Infogrames i oferir els serveis del seu equip a l’hora d’adaptar jocs a MSX. Així és tal com ho recordava González: “Els d’Infogrames es devien pensar que fèiem conversions per a Spectrum, perquè a partir d’aquell moment ens van començar a encarregar que convertíssim jocs de Commodore Amiga a Spectrum, que no és el mateix, perquè requeria refer el joc per complet”.

Fruit de l’aliança amb la francesa Infogrames, New Frontier es va encarregar de convertir els títols Hostages (1990), North & South (1990), Mystical (1991) i Light Corridor (1991) dels ordinadors de 16 bits Commodore Amiga i Atari ST a ordinadors de 8 bits com el ZX Spectrum, l’Amstrad CPC o l’MSX. Malgrat les limitacions tècniques, les seves adaptacions van destacar per un scroll molt suau, uns gràfics que explotaven les paletes de colors i una música que destacava per sobre de la resta. Ara bé, tot i els esforços d’aquest jove equip, no tenien contractes i amb prou feines cobraven alguna cosa de forma esporàdica. És per tot això que l’any 1991, amb la il·lusió de poder-se dedicar professionalment a la seva passió, Alberto J. González i Isidro Gilabert van decidir deixar New Frontier per muntar el seu propi projecte. Així va néixer Bit Managers, un dels estudis de desenvolupament de videojocs capdavanters durant tota la dècada dels 90 i el que va aconseguir que el videojoc català arribés, per fi, a les consoles.