Quan tota la cultura cap en un algorisme

Mentre que les màquines devoren tota la cultura i aprenen a crear contingut indistingible de l’humà, sorgeixen interrogants fonamentals sobre autoria, creativitat i valor cultural. Quin futur espera a escriptors i lectors quan els algorismes dominen l’art de contar històries?

 «Ningú no pot demostrar que hi haurà alguna cosa que no passarà mai», vaig sentir que deia Pep Martorell, director del Barcelona Supercomputing Center, en una entrevista fa poques setmanes. No trobo una frase que representi millor el vertigen, la incertesa i les preocupacions que generen el desenvolupament de la intel·ligència artificial. Es tracta d’una tecnologia que ens promet un futur millor, amb un impacte positiu enorme en la recerca científica i la possibilitat de desbloquejar molts dels grans dilemes de la humanitat. Però, alhora, ens terroritza. Essencialment, perquè no tenim del tot clar si aquest futur ens inclou a tots de la mateixa manera.

Darrere d’aquesta enorme transformació social i cultural, hi ha un concepte: «l’aprenentatge profund de les màquines». Aquest és l’avenç tecnològic que explica per què la revolució de la IA està passant precisament ara. El salt exponencial que presenciem està íntimament relacionat amb la possibilitat inèdita que les màquines puguin aprendre i superar-se a si mateixes, i ho fan a una velocitat que, per moments, resulta esgarrifosa. Un exemple il·lustratiu és Colossus, l’immens centre d’entrenament d’IA que Elon Musk va muntar en tan sols 122 dies. La seva IA, Grok, va necessitar només dos mesos d’entrenament per alimentar-se de pràcticament tot el contingut que com a éssers humans hem abocat a internet: prop de 2.600 milions de llocs web, incloent-hi la Viquipèdia, articles periodístics, continguts de xarxes socials, llibres, música, sèries i subtítols de pel·lícules. I, a continuació, va aprendre a llegir i a escriure. A parlar i a dibuixar. A generar música i vídeos. 

Aquest procés d’aprenentatge massiu és el que ha permès que les IA desenvolupin capacitats extraordinàries. ChatGPT, per exemple, supera actualment el 90% dels humans en comprensió lectora i té coneixements al nivell d’una persona doctorada en qualsevol disciplina. L’evolució ha estat vertiginosa: en menys d’una dècada hem passat de sistemes que creaven imatges visualment pobres o textos incoherents, a intel·ligències artificials capaces de gestionar tots els estils artístics, combinar-los i desenvolupar continguts que, sovint, resulten indistingibles dels generats per humans.

Evolució dels models de generació d’imatges.
Imatges generades amb Midjourney en les seves versions 1, 4, 6 i 7
(evolució del model entre 2022 i 2025).

Des d’una perspectiva tecnològica, se sol argumentar que el procés d’aprenentatge de les màquines és anàleg al fet que un humà llegeixi centenars de llibres o vegi milers d’imatges per inspirar-se: la màquina «aprèn» patrons, però no emmagatzema les obres originals. Amb tot, des de la perspectiva dels creadors d’aquests continguts, això equival a una forma de pirateria sofisticada. Les IA han consumit milions de llibres, imatges i pel·lícules, sense permís ni reconeixement (moral ni econòmic). Aquest escenari planteja, a més, un segon desafiament igualment important: què passa amb el contingut «nou» que les mateixes IA ens ajuden a generar? A qui pertany realment? Com es pot valorar en termes creatius i econòmics?

Hi ha un consens generalitzat que la creativitat humana és una cosa única (o almenys això intentem creure). Requereix consciència, intencionalitat i especialment requereix una biografia, una història personal i individual. Darrere de cada obra cultural elaborada per un humà, hi ha un procés i un temps de treball que moltes vegades és més valuós i important que el resultat mateix. Per escriure un llibre, potser calen mesos o fins i tot anys. La IA, en canvi, pot fer-ho en uns minuts. Però…  què canvia envers els lectors?

Generació de vídeo amb Google Veo 3 (2025)

Aquest qüestionament sobre el valor de la creativitat humana davant de l’eficiència de les màquines no és merament teòric; ja es manifesta en casos concrets. El 15 de gener de 2025 va aparèixer a Amazon un llibre que ràpidament va convertir-se en un dels assajos preferits per l’elit intel·lectual europea, i fins i tot hi ha gent que va arribar a considerar-lo «el llibre de l’any». El títol: Hipnocracia: Trump, Musk y la nueva arquitectura de la realidad, del filòsof Jianwei Xun. El llibre plantejava una idea inquietant: els nous mètodes de manipulació que configuren avui la percepció col·lectiva. Jianwei Xun va començar a ser citat en conferències, discutit en seminaris i elogiat per experts de múltiples disciplines, i es va convertir en referència obligada del pensament contemporani. Però hi havia un petit detall: Jianwei Xun no existeix. Era, com va transcendir més tard, el resultat d’una col·laboració entre una intel·ligència humana —el filòsof italià Andrea Colamedici— i sistemes d’intel·ligència artificial generativa.

Aquest cas ens obliga a formular preguntes fonamentals: si una intel·ligència artificial pot generar pensaments rellevants, despertar emocions i fins i tot fer-nos canviar d’opinió… realment importa la seva no-humanitat? Si la recepció del missatge continua depenent de l’autoritat de l’emissor, què diu això de les nostres maneres de validar el coneixement?

En aquest punt s’obre, a més, un altre dilema fonamental: el del lector-autor. Què passa quan jo, adoptant ara el rol d’un lector, produeixo contingut personalitzat fent servir la IA? Una guia de viatge perfectament adaptada a les meves necessitats, un receptari amb menjars exòtics explicats pas a pas i fent servir només els aliments que tinc a casa, una exploració d’un tema molt específic adaptat als meus coneixements previs, o una profunda història de ficció que tingui l’enfocament exacte que desitjo que tingui. Fins i tot puc transformar articles acadèmics complexos i extensos a un format d’àudio, com ara un pòdcast, en només qüestió de minuts. La idea de personalització dels continguts ha estat present gairebé des de l’origen mateix d’internet. Tot i això, la idea d’una IA que sigui el nostre autor personal comporta, novament, grans riscos. Per exemple, hem de considerar que la IA ve carregada de moral, ètica, valors i biaixos. I aquests poden ser més o menys evidents en tots els continguts que consumim, modelant la nostra percepció del món.

Aquestes transformacions tecnològiques, ètiques i econòmiques conflueixen en un impacte sistèmic: totes les baules de la cadena de valor del llibre (autors, editors, traductors, llibreters i lectors) se’n veuen bruscament afectades. I encara que resulta difícil predir amb exactitud el futur que ens espera, és evident que la coexistència entre creativitat humana i intel·ligència artificial requerirà nous pactes socials, marcs reguladors adaptats i, sobretot, una reflexió profunda sobre el valor que assignem a la creació. El desafiament no és frenar allò que és inevitable, sinó assegurar que aquesta transformació preservi i enriqueixi el més valuós de la nostra cultura escrita: la diversitat de veus, la profunditat del pensament i la connexió genuïna entre escriptors i lectors.