Més enllà d’alleugerir processos o estalviar temps, la intel·ligència artificial obre noves possibilitats creatives, des de la generació d’imatges impossibles a la creació en solitari de produccions audiovisuals fins ara col·lectives o la conversió de pel·lícules i documentals en peces vives i úniques que canvien cada cop que es projecten.
Després de tres anys de bombardeig constant d’aplicacions d’IA generativa (Dall-E va aparèixer el 2021) val la pena fixar-se en els casos pràctics d’ús real d’aquesta tecnologia.
En l’àmbit audiovisual, centenars de pel·lícules, sèries, documentals, programes de televisió, curtmetratges, espots publicitaris o retransmissions esportives ja l’han utilitzat (i l’utilitzen) d’una manera o altra, amb més o menys fortuna. De tots aquests usos se’n comencen a despendre idees interessants, útils en molts casos per a altres disciplines artístiques. Fixem-nos en tres:
1. Els Javis, Elemental
i la creació d’imatges
impossibles
A la sèrie La Mesías (Movistar+), estrenada l’any passat, Javier Ambrossi i Javier Calvo es valen de la IA per generar unes imatges que hauria costat bastant crear d’una altra manera.
Enmig d’una festa, Irene, la protagonista, es pren una substància que li provoca una experiència psicodèlica. Mentre sona la música d’Stella Maris, el grup de pop ultracatòlic creat per la sèrie, Irene es va submergint en un estat oníric, entre la realitat que l’envolta i la dimensió espiritual que li evoquen les imatges d’unes verges imaginades i les d’unes nenes que canten. Són aquestes visions les que s’han plasmat en pantalla gràcies a la IA.
S’hauria pogut generar aquesta seqüència amb postproducció tradicional? Probablement, però hauria costat bastant més. La facilitat per inventar imatges que proporciona la IA alleugereix els processos i facilita la creació d’imatges impossibles o, si més no, difícils de fer.
Amb la tecnologia digital CGI es pot reproduir la imatge de gairebé tot, però els animadors saben que representar el foc o l’aigua no és senzill, i menys encara quan has de convertir aquests elements en els protagonistes de tota una pel·lícula, com va ser el cas d’Elemental (Pixar). Els animadors de la companyia van suar tinta. No se’n sortien. Ni el foc ni l’aigua que donen vida als personatges principals assolien els nivells de qualitat que exigia la producció. Fins que van trobar la solució al Laboratori de Recerca de Disney, a Zúric: un sistema generatiu que permet transferència d’estil amb qualitat.
En intel·ligència artificial, la transferència consisteix en una tècnica que permet aplicar l’estil visual d’una imatge a una altra de totalment diferent. Permet, per exemple, convertir automàticament un vídeo d’una persona en un dibuix animat o la fotografia d’un paisatge real en un espai dibuixat.
2. La solitud
del creador col·lectiu
Hi ha tasques creatives associades habitualment a la solitud d’un estudi: escriure, pintar, compondre… Però n’hi ha d’altres que necessiten el col·lectiu, com les arts escèniques o la creació audiovisual professional (la que va més enllà de youtubers i tiktokers). Així ha estat fins ara. La generació automatitzada de continguts obre la possibilitat que una sola persona combini des de la solitud de l’estudi tots els elements que intervenen en una producció audiovisual (guió, veus, banda sonora, personatges, efectes visuals…).
Aquesta és la reflexió que va empènyer el director alemany Daniel Titz a fer, tot sol, el curtmetratge Alone, fent servir només aplicacions d’IA.
En una publicació a LinkedIn, Daniel Titz presentava així el curtmetratge:
Aquesta pel·lícula es va generar íntegrament amb l’ajuda de diverses eines diferents com Runway, Midjourney, ElevenLabs i Udio. Com a director, crear aquesta breu peça va ser fascinant, però aterridor. És increïble pensar en les possibilitats que tindrem en un futur molt proper. Però quin és el preu a pagar? Aquí estic, atrapat en un dilema ètic. Jo era l’únic ésser humà involucrat en això. Mai no m’he sentit més empoderat, i alhora més sol.
3. A la recerca
de nous formats
Quan apareix una nova tecnologia tendim a usar-la per replicar allò que coneixem. Va passar a finals del XIX amb el cinema, quan la càmera es plantava davant dels actors i es limitava a gravar els seus moviments, o quan la fotografia reproduïa els retrats pintats. Per descobrir-se i implantar-se, els nous llenguatges necessiten temps.
Amb la intel·ligència artificial passa el mateix. Estem dedicant els primers usos a replicar el que sabem fer i els donem per bons si ens ajuden a reduir temps i costos: efectes visuals generats a partir d’un text, imitació hiperrealista de veus i cares, automatització de feines feixugues com etiquetar, subtitular…
Però la IA obre la possibilitat a nous formats creatius. Un exemple:
- A finals d’octubre, el festival In-Edit (Barcelona) va projectar Eno, un documental que segueix la trajectòria del músic Brian Eno. La pel·lícula incorpora un programari propi fet amb IA que permet modificar la projecció abans de cada passi, o fins i tot en directe, i convertir-lo així en un esdeveniment únic. Per fer-ho, el programador disposa de més de 500 hores de material gravat, entre actuacions i entrevistes antigues i recents. Gary Husvit, el director, explica que la primera versió de la pel·lícula quan es va estrenar al Festival de Cinema de Sundance (Nova York) era bastant energètica i dinàmica. En canvi, la segona presentava un Eno més introspectiu.
El cinema i la televisió estan atrapats en un concepte lineal i estàtic que no ha canviat des de fa 130 anys. Si amb les tecnologies digitals ja no tenim aquestes limitacions, per què les mantenim?, diu Gary Husvit.
Tres idees, tres possibilitats que mostren els efectes transformadors de la intel·ligència artificial en la creació audiovisual. En vindran més.
Joan Rosés
Editor de l'Observatori Switch del Cluster Audiovisual de Catalunya