Un home seriós, de locució greu i frases lacòniques, vestit rigorosament de negre, ens ha fet petar de riure durant dècades (i encara ho fa ara). Amb barba i cabells abundants, ulleres de vidres fumats i joies daurades damunt el pit, com una mena de Crist underground, Eugenio va demostrar amb quina facilitat les coses rígides es poden tornar risibles. Els personatges de l’art romànic tampoc són gens expansius: hi sura sempre una desconcertant neutralitat emocional, una rigidesa eugeniana que potser els converteix en el mem perfecte.
Sovint hi ha un efecte molla davant allò que es considera solemne, intocable i circumspecte. Qui no recorda aquelles ganes incipients de fer broma durant un funeral? O aquell professor de mates particularment estricte que atiava, ves per on, els instints més subversius del fons sud de l’aula? Un riure que explota, que s’amplifica amb la prohibició. Un plaer còmplice per haver creuat la barrera; per haver posat de cap per avall les convencions paternes —encara que sigui un instant.
Fet i fet, les figures de l’art romànic tampoc són gens amables ni expansives: com en la veu i la fesomia d’Eugenio, hi sura sempre una desconcertant neutralitat emocional. No saps si el personatge riu o plora. El poden estar torturant, el poden sacsejar, el poden enlairar cap al cel, i sempre mantindrà aquella mirada frontal, aquell posat impertorbable, sense rastre de sentiments ni cap pista per interpretar-ne la interioritat psicològica. Narració pura, sense matisos.
I, tanmateix, ens pot fer riure, l’art de fa mil anys?
L’experiència a les xarxes socials (@RomànicCatalà) em diu que sí, que el Crist en majestat de Taüll, si ens l’estimem tant com sabem perdre-li el temor reverencial, podria murmurar imaginàriament un “Saben aquel que diu…”, o que els pobres màrtirs mutilats, bullits, escorxats i dislocats, amb la perspectiva dels segles i conscientment descontextualitzats, també ens parlen de les nostres calamitats primermundistes: un dilluns tonto, una setmana que fa pujada, una contractura que fa la guitza o una processó interminable a la cua del supermercat. I tot, mentre fem i rebem divulgació.
L’imaginari visual medieval, precisament per resultar tan remot, és el llenguatge perfecte per fer-nos la nostra pròpia paròdia. Quan invoco des d’X o Instagram els monstres inversemblants de l’Apocalipsi, els terribles serafins plens d’ulls per tot el cos o bé la Dextera Domini, voleiant al sostre de l’església, amb aquells dits desproporcionadament llargs, no és pas per escarnir o ridiculitzar aquelles imatges magnífiques, proveïdes d’un enorme sentit gràfic, simbòlic i publicitari, sinó més aviat al contrari, per retratar-nos a nosaltres, els moderns occidentals que vivim enganxats als mems i als timelines, i que trampegem com podem els nostres drames més o menys irrellevants.
Àngels i dimonis, forcejant amb la balança, ens serveixen per parlar de les lluites banals de cada dia; cossos i esguards estrambòtics, marededeus totèmiques i asexuades, ens posen el mirall del nostre sentit exigent i estereotipat de la bellesa; un pessebre sense volum ni perspectiva, amb animals gens versemblants i un nen Jesús flotant, derrota per un moment la nostra permanent mirada racionalista i utilitària.
L’art religiós medieval, tan febrilment figuratiu, té vinyetes per a tot, ho ha predit tot (com Els Simpson) i sap convertir en rondalla, en possible caricatura, moltes de les nostres pors i inquietuds abstractes; respon amb imatges paroxístiques la nostra desgana o falta d’inspiració. El mem romànic no és més que un “Algú ho havia de dir!” amb colors llampants i línia gruixuda; com la canalla, que necessita disfressar-se de coses extremes per fer catarsi del seu bullent món interior.
Potser estem embafats de somriures forçats, de la dictadura de les experiències o del bombardeig hedonista de les trivialitats. El cas és que enyorem aquell discret efecte del pallasso trist, del ninot entranyable, del dibuix animat antic que sabia fer-nos somriure amb no gaires escarafalls; amb un ús estratègic del silenci, com les pauses d’Eugenio o com la quietud d’un claustre, que ens recorda la nostra finitud. I quin descans! Desendollats del món exterior, finalment alleujats de les empipadores servituds capitalistes, podem, íntimament, riure’ns del mort i de qui el vetlla.
Pau Inarejos
Periodista