Abans que la ciutat s’encengui, Llum BCN obre els tallers. Visitem artistes i dissenyadors que treballen la llum: des de filtres dicroics que descomponen el color fins a espectres que emergeixen de la foscor, la prèvia del festival ens porta als espais on es construeix la llum abans de fer-se pública. Organitzat per l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull, aquest any he tingut el plaer d’unir-me a una comitiva d’artistes i comissaris per fer un recorregut, una sèrie de visites a estudis i dissenyadors en el marc de la jornada Llum BCN Pro.
El nostre itinerari comença a la seu de l’Institut Ramon Llull, al Palau del Baró de Quadras de Puig i Cadafalch. En una sala amb uns finestrals imponents, l’equip de l’Institut Ramon Llull ens dona la benvinguda mentre esmorzem. Casualitat, o no, la sala la il·luminen dues làmpades Nimba de Toni Arola, que, des que el conec, és la persona a qui trucaria si necessités qualsevol cosa relativa a la llum.
HANGAR – Taller Estampa
Els Estampa ens reben a l’entrada d’Hangar i ens fan passar a un espai fosc i diàfan on tres focus de llum projecten uns raigs blancs a través d’un petit vidre de la mida d’una caixa de mistos. De sobte, els vidres comencen a girar i els rajos de llum es multipliquen i canvien de colors, convertint la sala en un ball de fars que recorren la sala a diferents ritmes i en diferents òrbites. Màgia. O no. En realitat, aquest vidre no n’és un qualsevol, es tracta d’un filtre dicroic, un filtre que canvia el color de la llum deixant-ne passar alguns i reflectint-ne d’altres. La “màgia” és que no tenyeix la llum, sinó que la separa segons l’angle amb què el raig el travessa. I és un funcionament tan cru, tan honest, que fins i tot escoltem el so del tremolor que fa el filtre dicroic en el seu suport. Preciós.
Després de passejar entre aquests rajos, ens fan pujar a dalt, on hi ha un escenari totalment diferent: una taula llarga, parada –important, en perfecta simetria– per dos comensals, amb un filtre dicroic (aquest cop de la mida d’una carpeta) entre ells. I us preguntareu, quin paper hi té, aquí, el filtre? Cal que expliquem que el vidre dicroic té una altra característica, anomenada reflex selectiu: reflecteix uns colors i en transmet uns altres alhora, creant dobles capes cromàtiques. Seu una persona, mira endavant, s’hi veu reflectida. Aixeca el got, i sorpresa, el got no es mou del reflex –està veient el de l’altre costat. Mou el plat, i aquest es multiplica. Quan seu la segona persona, comença el joc: què és reflex, què és real, de qui és cada mà, a qui pertany el verd, de qui és el lila. Il·lusionisme implacable, que no enganya perquè no hi ha res a amagar.
STUDIOS BOLÍVIA – Jaume Ramírez, Júlia Esqué, Jordi Canudas
En sortir d’Hangar caminem tranquil·lament fins a Studios Bolívia, un espai que comparteixen diversos dissenyadors industrials, entre ells el Jaume Ramírez, la Júlia Esqué i el Jordi Canudas.
Potser perquè fa dies que plou a Barcelona, potser perquè fa estona que parlem de llum i ombres, el sol que entra pels finestrals se sent com la sang tornant a circular. L’espai respira idees en procés d’executar-se: prototips, materials, eines, falsos sostres, cavallets… en resum, solucions intel·ligents a problemes comuns, i un desordre ordenat que es fa molt acollidor.
Però el que és realment acollidor són el Jaume, la Júlia i el Jordi, que ens esperen amb una taula parada amb cafè, pa del dia, oli d’oliva (que fa el Jaume) i Vichy fred… jo, personalment, no puc demanar més. Els companys de la comitiva, molts d’ells provinents de països més al nord, se sorprenen, però tan bon punt els locals trenquem el gel, els trossos de pa comencen a remullar-se a l’oli mentre els nostres hostes ens expliquen els orígens de l’estudi.
El Jaume és d’Olot, i ens explica que la seva primera instal·lació que va ser L’hort de la llum, per Lluèrnia, el ‘festival del foc i de la llum’ que se celebra a la seva ciutat. Allà, li va tocar un espai carregat de context: l’antiga plaça de toros. Ramírez comenta que quan va fer la primera visita es va trobar amb una imatge que va definir el projecte: dues portes d’entrada, una retolada amb ‘ombra’, i l’altre amb ‘sol’. I és que el moviment del sol divideix la plaça i les graderies en dues meitats molt marcades: les que tindran calor, i les que tindran molta calor.
Quina manera tan física i natural d’estructurar l’espai (i la societat), on el privilegi no està en la bona visibilitat del brau, sinó en el descans que dona l’ombra a l’estiu. Aquesta ombra és de la que parla Borges en el seu Elogi a l’ombra i la que creava el Jaume, a partir que fosquejava, amb un focus que replicava el recorregut del sol a les grades de la plaça de braus mentre sonava un pasdoble interpretat per Anna Ferrer. Tant de bo haver estat a Olot el novembre passat.
Davant d’aquests finestrals, la Júlia Esqué ens presenta algunes dels seus projectes. Coneixem Alterna, un repte que va proposar Santa & Cole: jugar amb la tensió i el teixit. Buscant lleugeresa i transparència, la Júlia ha creat un llum a partir d’un filtre fotogràfic cosit i un lleuger esquelet d’alumini, que funciona en vertical i en horitzontal, en solitari o en cadena.
Em quedo fascinada amb Olímpia, que recorda a un petit peveter olímpic, on l’única llum que s’irradia prové d’un díode, i que en paraules de la seva creadora, «no és un objecte per fer llum, és per fer companyia».
A continuació ens movem al pis de sota, on hi té el seu espai el Jordi Canudas. Més prototips, més materials, més llum. Ens crida l’atenció un objecte arrodonit negre que penja al mig de la sala. Es tracta de Less, una llum que està atrapada i que cal alliberar. I com? Doncs la peça ve amb un martell punxegut, i quan un hi pica, fa un forat i la llum surt. Si volem més intensitat, piquem més, fins a, eventualment, partir la closca per la meitat, com un ou; si només volem que ens faci companyia, la podem deixar així.
Aquesta idea d’alliberar la llum es capgira amb Dipping Light, un llum que va néixer d’un projecte d’aparador, del mític restaurant Giardinetto i on una esfera de llum és submergida en una laca de color que en va tenyint la superfície. Amb cada capbussada, s’hi suma intensitat i opacitat. Una idea porta a una altra, i en el següent projecte que ens explica el Jordi, la llum no només actua com a focus, sinó que també escalfa: pel festival Llum BCN de 2022, Canudas va crear un dispositiu on una sèrie de tauletes de xocolata s’anaven fonent a la llum (i escalfor) d’unes bombetes. Al mig del fred d’aquella nit, els visitants podien sucar les torrades que s’oferien a la xocolata fosa, i donar gràcies a la llum per, aquell dia, fer de foc.
Per acabar, caminem fins a l’espai museístic Oliva Artés, on ens espera la Laia Estruch, que presenta Aüc, una instal·lació que parteix d’un crit (un aüc), per desplegar una investigació sobre documentació i arxiu de la performance. Ens explica com ha estat el procés de creació de la peça, la gravació 360º de la seva actuació, la recerca constant de veus des del seu cos, i com aquest enregistrament i la projecció en llum li ha permès no només documentar la performance, sinó guardar-la viva i actualitzada.
La peça utilitza el dispositiu òptic conegut com a Pepper’s Ghost, una tècnica d’il·lusionisme que fa que la seva figura emergeixi de la foscor com una presència espectral, suspesa i lluminosa. Aquesta imatge no és un cos físic, sinó un reflex activat per la llum, com ho era la taula parada dels Estampa.
Realment, la inclusió de la Laia Estruch en un festival dedicat a la llum no és òbvia: Estruch no treballa amb la llum en la pràctica que li coneixíem fins ara, i amb Aüc li dona exactament un ús no evident: el de la condició de visibilitat d’allò que ha passat. Bravo.
Acabem les nostres visites que ja és hora de dinar. Ens acomiadem entre nosaltres per si aquesta nit no ens trobem, conscients que les persones serem ombres i només es veurà la llum.
I ara que també això acaba, potser us preguntareu: “on i quan pensem parlar d’art digital, avui?”. Doncs bé, i aquí prendré les paraules (no literals) de Maria Güell, directora artística del Festival Llum BCN: “Aquest no és un festival d’arts digitals, sinó un festival de la llum, en totes les seves formes. De la llum com a llenguatge i com a força transformadora del paisatge, amb la seva capacitat semiòtica de crear sentit”.
Potser la qüestió és que el digital ja no és un tema. És una eina que ha obert extraordinaris paradigmes de producció, de percepció i de comunicació. Ens ha donat sistemes, interfícies, temps real, xarxa… Ens ha donat capacitat de processar dades, d’introduir l’atzar, de fer que l’obra respongui, que s’actualitzi, que aprengui. Ens ha donat noves maneres de construir imatges i nous espais d’experiència. Però els temes –el pas del temps, la memòria, d’on venim o on anem– continuen sent els de sempre, amb llum o amb pinzell.
Al vespre torno cap a Poblenou. Casualitat, de nou, el dia acaba com ha començat: davant d’una peça del Toni Arola, aquesta vegada gegant i amb mirada pròpia: Laser Faces a la Torre Glòries.
Un any més, una gran edició del Llum BCN. Gràcies, Maria Güell!