El 2025 se celebren els 40 anys de la publicació per a ordinadors de 8 bits de Guillem de Berguedà, el primer videojoc editat en català. Aquesta és una efemèride rellevant per a la indústria de l’oci i de la cultura digital a Catalunya, així com l’ocasió perfecta per viatjar enrere en el temps i recordar els seus pioners. Enginyers, programadors i emprenedors que van haver de fer front a limitacions tècniques inimaginables avui dia, però que al mateix temps van donar inici al sector del videojoc a casa nostra.
Overkal (Fotografia cedida per Marçal Mora)
Uns anys abans de la publicació del primer videojoc en català, la maquinària del sector ja s’havia posat en marxa a Catalunya. Durant la segona meitat dels 70, diverses empreses catalanes van iniciar la comercialització de consoles de primera generació, és a dir, aquelles que mostraven un senzill joc de tenis format per dues pales i un punt que rebotava per la pantalla. Seguint l’estela de la nord-americana Magnavox Odyssey (1972), la primera consola de la història obra de l’enginyer Ralph Baer, l’empresa barcelonina Inter Electrónica va ser la primera a llançar-se a la piscina amb la posada a la venda d’una rèplica amb lleugeres modificacions que va anomenar Overkal (1974). Aquesta consola va esdevenir la primera dissenyada i fabricada a Catalunya, a l’estat espanyol i a Europa, i va contribuir a la moda de les consoles estil pong que ràpidament van seguir altres fabricants catalans. Tanmateix, durant aquests anys un altre fet que va acabar tenint una importància cabdal per al futur del sector a Catalunya.
L’any 1975, l’enginyer català Ferran Yago va presentar a la fira Music Operators of America, celebrada a Chicago, un dels primers pinballs fabricats amb circuiteria electrònica. En representació de les empreses catalanes EFO (Electrónica Funcional Operativa SA) i Playmatic, el producte de Yago va passar per davant del que en aquell moment oferien empreses històriques del pinball dels Estats Units, com Bally i Gottlieb. Amb l’ajuda del seu company Alfonso Junco, utilitzant un microprocessador COSMAC de la marca RCA i treballant dia i nit per gravar les memòries bit a bit, aquest inventor que venia de l’àmbit de l’electrònica per a automòbil i per a electrodomèstics va crear un prototip capaç d’evitar les pertorbacions elèctriques que patien les taules de pinball i, ja de passada, posar la primera pedra del que uns pocs anys més tard es convertiria en el primer joc desenvolupat a Catalunya i comercialitzat.
Quan la companyia japonesa Taito va revolucionar el món del videojoc amb l’arribada dels Space Invaders (1978) –els icònics “marcianitos”– l’enorme popularitat d’aquesta màquina va engrescar multitud d’entusiastes de l’electrònica d’arreu del món a provar sort en el nou àmbit dels jocs de vídeo. Precisament, a Catalunya dos equips van decidir agafar aquell guant. El primer d’aquests casos va tenir lloc aquell mateix 1978 en un local que l’empresa EFO tenia al barri de Les Corts de Barcelona, on Ferran Yago va començar a treballar en una placa arcade semblant a la d’aquells famosos invasors de l’espai. Ara bé, quan es trobava en ple desenvolupament, una altra companyia japonesa, en aquest cas Namco, va llançar Galaxian (1979), una màquina que no tan sols millorava el títol de Taito, sinó que introduïa un element revolucionari: gràfics en color. Decidit a no fer una màquina inferior, Yago va continuar treballant en el seu joc i el resultat final va ser Destroyer (1980).
“Vence batalla tras batalla y destruye al monstruo”. Aquest era el missatge que apareixia en pantalla quan el jugador introduïa una moneda en el primer videojoc desenvolupat a Catalunya i comercialitzat. A banda d’oferir frenètics combats espacials contra diferents onades de naus enemigues, el joc es caracteritzava per l’aparició d’un enemic final, una cara gegantina de color verd que arremetia a gran velocitat contra el jugador. Aquest va ser un element innovador que Yago va introduir en un intent que el joc tingués un final. Malgrat que l’únic text que Destroyer posava en pantalla era en castellà, un petit detall deixava entreveure l’origen català d’aquesta màquina. I és que, quan l’usuari havia de deixar constància de la seva puntuació i posar el seu nom, un dels caràcters que podia escollir era la ce trencada.
El segon cas també va sorgir arran de l’èxit de l’Space Invaders, quan tres enginyers catalans interessats en l’incipient món del videojoc van començar a desenvolupar una placa arcade a finals dels anys setanta. Des de les oficines de l’empresa Electro Game, situada a Viladecans, Javier Valero, Josep Quinglés i Pere Quetglás van crear El paracaidista (1979), un videojoc que, malgrat inspirar-se en el clàssic de Taito, oferia una jugabilitat molt innovadora. Un avió anava llençant paracaigudistes des de la part superior de la pantalla i el jugador havia d’eliminar-los utilitzant la novetat d’un tir parabòlic. Utilitzant el microprocessador 8085 d’Intel, aquest equip va donar forma a un títol molt original, però la constant evolució del mitjà interactiu en aquells primers anys, i el llançament del revolucionari Galaxian, va fer que, en ser un joc sense color, quedés obsolet i mai s’arribés a comercialitzar.
Degut a l’abandonament del projecte i a la pèrdua de les memòries, no es van conservar imatges d’El paracaidista. Durant més de quatre dècades aquest projecte va quedar relegat als llibres d’història, però durant tot aquest temps es va conservar el hardware i aquest 2024 els seus creadors originals, reproduint el que havien programat durant la seva joventut, han pogut reconstruir aquest videojoc utilitzant la placa original i els seus esquemes. Projectes com aquest posen de relleu la importància de la preservació en el sector del videojoc. En aquest sentit, és cabdal la feina que han fet associacions d’usuaris, com és el cas de l’Associació A.R.C.A.D.E. d’Esplugues de Llobregat o iniciatives com Recreativas.org, ja que també va participar en aquest projecte. De la mateixa manera, en l’exposició dedicada a la història del videojoc a Catalunya celebrada recentment dins del Museu del Joguet de Figueres s’ha posat de relleu la tasca de l’empresari Joaquim Falgàs, qui a través de la seva empresa d’atraccions infantils també va produir jocs de vídeo destinats als salons recreatius, com per exemple un clon del mític Pac-Man (1980), llançat com a Crockman (1981), en col·laboració, també catalana, d’ITISA Electronics.
Tots aquests emprenedors catalans van continuar desenvolupant videojocs per als salons recreatius. Per una banda, Ferran Yago va continuar llançant màquines arcade com Altair (1980) o Draco (1981), així com altres aventures empresarials en l’àmbit del videojoc i de la informàtica domèstica. Per l’altra, l’any 1983 i sota el segell de la nova empresa Tecfri, el treball de Javier Valero i Josep Quinglés va rebre el reconeixement que es mereixia amb Ambush (1983), un impressionant títol de naus espacials. Aquest va ser el primer joc per a recreatius desenvolupat a Catalunya i a l’estat que es va comercialitzar al Japó. L’enginyer Lluís Jonama també va participar en el projecte, el qual va aconseguir vendre 10.000 unitats al país nipó. Un èxit que continuaria poc després amb altres plaques arcade per a sales recreatives, com Hole Land (1984) i Crazy Rally (1985), i que acabaria anys més tard amb la fundació a Barcelona de Gaelco, una de les empreses més importants i influents del sector del videojoc arcade arreu del món.
Ambush (Tecfri)
Josep Quingles, Pere Quetglas i Javier Valero (Imatge cedida l’Assosiacio Arcade).
Fotograma del documental ‘Píxel a píxel. Crónicas del videojuego español’ dirigit per Ángel Tirado.
(Imatge cedida per Tarkemoto)
Però a començaments dels anys vuitanta una altra revolució estava a punt de canviar per sempre l’oci digital i, per extensió, aquella primerenca indústria catalana del videojoc. Amb l’arribada dels microordinadors de 8 bits, la informàtica i els videojocs entren definitivament en l’entorn domèstic. Ordinadors icònics com el ZX Spectrum, el Commodore 64, l’MSX o l’Amstrad CPC van facilitar que tota la família tingués el seu primer contacte amb una tecnologia destinada a transformar el món.
En aquest context, un dels noms clau en la difusió dels ordinadors a l’estat espanyol va ser el del gironí Josep-Oriol Tomàs. A través de la seva empresa, Ventamatic, no només va importar i comercialitzar alguns dels primers models d’ordinadors domèstics, sinó que també va impulsar el sector mitjançant la creació de clubs d’usuaris, revistes especialitzades i el desenvolupament i la distribució de programes i de videojocs per a ordinador. A banda de fomentar la cultura informàtica a casa nostra, sota el segell creat per aquest emprenedor, que malauradament ens va deixar l’any 2023, es van publicar alguns dels primers títols per a l’ordinador Spectrum creats a l’estat, com Escalador Loco (1983), Wreckage (1983) o Autostopista galático (1983).
La tasca de difusió de la informàtica engegada per Josep-Oriol Tomàs va preparar el terreny perquè a mitjans dels anys vuitanta es publiqués el videojoc del qual aquest 2025 celebrem el seu quarantè aniversari. I és que, amb la voluntat de donar impuls a l’ús de la informàtica entre la societat catalana, a finals de 1984 s’impulsa la creació del Centre Divulgador de la Informàtica de la Generalitat de Catalunya. En el decret en el qual es va anunciar aquest organisme adscrit al Departament de Presidència s’especificava que «les possibilitats creixents que ofereix la informàtica a la nostra societat exigeixen una preparació progressiva de les persones que s’hi hauran de relacionar». Dirigit per Santiago Guillén, aquest organisme va treballar per difondre l’ús de l’ordinador entre tots els públics i per fer-ho possible va encarregar l’elaboració de diversos programes i videojocs, entre ells, Guillem de Berguedà (1985).
Considerat el primer videojoc publicat en català, aquesta aventura conversacional va ser desenvolupada pel programador Joan Argemí. El videojoc es presentava en format casset i va comptar amb versions per als principals ordinadors de l’època (ZX Spectrum, Commodore 64, MSX i Amstrad). Malgrat no tenir un gran desplegament visual, el joc utilitzava els seus textos i un mapa dividit en seccions quadrades per posar el jugador a la pell d’aquest trobador medieval i fer-lo moure per diferents poblacions de la Catalunya del segle XII. A banda de Guillem de Berguedà, Joan Argemí, que va morir l’any 2013, va desenvolupar altres jocs de taula i videojocs amb elements de la cultura catalana com a teló de fons.
Albert García
Periodista de videojocs