L’any 1880 es publicava La casa de vapor, una història de Jules Verne en què apareix un elefant mecànic pilotat per un home. El 1868, Edward S. Ellis inventava un humanoide mecànic també pilotat a The steam man of the prairies. I fins i tot les màquines de La guerra dels mons d’H.G. Wells s’intuïa que funcionaven d’una forma similar. Idees que poc després els japonesos van recollir, passar pel seu sedàs i convertir en tot un gènere: el gènere MECA. Però què són els MECA? Són robots o una altra cosa?
Segurament si t’escric aquí la paraula mechas, el primer que pensaràs serà en perruqueries i pentinats, però per als aficionats a la cultura popular japonesa, el seu significat no té res a veure amb els cabells. En realitat, ve de la paraula anglesa mechanical, la pronunciem “meca” i, en aquest context, fa referència a un gènere de ficció amb una llarga tradició al Japó. Els mecha o MECA en català són els robots gegants de tota la vida. Perquè ens entenguem, els Mazinger Z per a certa generació, i els EVA per a una altra. Però aquí hem vingut a filar prim, i si bé tant els japonesos com nosaltres hem parlat de robots sovint per descriure aquests gegants mecànics, hi ha una subtil diferència: els robots, en teoria, haurien de ser independents, fins i tot tenir certa voluntat pròpia (com famosos personatges del manga com l’Astro Boy o en Doraemon). Els MECA, per la seva banda, sense un pilot no es mouen, i gairebé podríem dir que són una extensió del seu cos. Com us deia, al Japó tenen una llarga tradició de meques, amb grans franquícies veteranes com Gundam o Macross, que fa dècades que continuen expandint els seus universos i generant molts beneficis gràcies al seu merchandising (especialment pel què fa al modelisme).
Gundam
Però abans d’endinsar-nos en la història del gènere, no anirà malament introduir alguns apunts culturals per trobar les seves arrels més profundes, que ens ajudaran a entendre per què ressona tant entre el públic nipó. D’entrada, és força evident que els japonesos tenen una relació amb la tecnologia que podríem descriure com a optimista. Optimista en contraposició a la visió sovint apocalíptica que a Occident hem tingut de l’avenç de la tecnologia. Sinó, fixeu-vos en històries com les que ens expliquen sovint des de Hollywood: Terminator, Jo, robot, Westworld… i fins i tot altres exemples més amables, com Curtcircuit, però on els robots sempre pateixen alguna mena de persecució. Al Japó, en canvi, la narrativa la dominen robots amables, simpàtics, que ens ajuden, com els ja esmentats Doraemon i Astro Boy, i on també hi podríem afegir l’Arale. Hi ha molts motius que expliquen aquestes diferències, però un dels principals podria ser de caràcter teològic. El xintoisme, la religió autòctona del Japó, és animista. Això implica que qualsevol cosa pot tenir ànima, no només els éssers vius. I aquí també hem d’incloure les màquines i, amb més motiu, els robots. Evidentment ho estic simplificant molt, però el xintoisme ja ens hauria de donar alguna pista de per què, d’entrada, l’acostament dels japonesos a la tecnologia és una mica diferent.
Doraemon
Astro Boy
Arale
Al món del manga hi ha exemples que flirtegen amb els robots i els meca des de ben aviat, ja als anys 30 apareixia Tank Tankuro, una mena d’avi del Doraemon, un ésser rodonet semblant a un lluitador de sumo, però que tenia una sèrie de forats d’on hi sortien armes i altres objectes necessaris per derrotar els dolents. El 1931, un dels enemics del conegut personatge Ogon Batto era un robot gegant pilotat (potser el primer meca de la història del Japó). I encara hi ha més exemples, alguns una mica obscurs i difícils de trobar, però per conèixer el primer gran referent de la robòtica japonesa hem de passar primer per una guerra mundial, la destrucció atòmica, i un gran esforç nacional de reconstrucció on la inversió en tecnologia va ser realment important. En aquest context sorgeix una de les creacions més populars de Tezuka Osamu, Déu del Manga, el simpàtic i icònic Astro Boy. Una història que no només va inspirar altres autors de manga, sinó que va ser un gran gresol per a futurs científics japonesos que es van voler dedicar a la robòtica.
Però en el competitiu món del manga no va trigar a sorgir la competència. Es tractava de Tetsujin 28-go, una creació de Yokoyama Mitsuteru, on el protagonista era un noi anomenat Kaneda Shotaro (sí, mateix cognom i nom que el protagonista d’Akira), que controlava un gegant mecànic amb un comandament a distància. Exacte, estem parlant del primer meca de l’era moderna, perquè no es tractava d’un robot que funcionava de forma autònoma: necessitava algú que el pilotés. Així quedava inaugurada l’era meca, però serà als anys setanta que va arribar una nova generació que va acabar de donar la forma gairebé definitiva al gènere.
Tank Tankuro
Tetsujin 28-go
Un dia, el mangaka Nagai Go, una mica atabalat amb les dificultats que li suposava treballar en el manga de Devilman, es va posar a mirar per la finestra del seu estudi per distreure’s una mica. Es va trobar amb un embús de trànsit, i va pensar que els conductors del final de la cua segur que desitjarien que als seus cotxes els poguessin sortir unes cames que els permetessin saltar per sobre de la resta de vehicles. Aquesta idea es va anar desenvolupant fins que van arribar en Kabuto Koji i el Mazinger Z. No era exactament el primer anime de meca, Astro Ganger es va avançar un parell de mesos, però sens dubte va ser el més influent (i en defensa de Nagai hem de dir que en una obra anterior ja havia jugat amb la idea d’un ésser pilotat per un humà a dins del seu cap). Això va iniciar l’era dels Súper Robots, una època de gran fertilitat a l’hora de crear sèries d’animació protagonitzades pels meques, i en les quals poc a poc s’anaven explorant certs temes que esdevindrien grans trops del gènere. Tot això va coincidir amb un moment molt especial dins la història de l’anime, i és que poc a poc s’anaven introduint temàtiques més adultes.
Astro Ganger
Mazinger Z
Els setanta van ser molt importants en la història de l’anime per iniciar aquest camí cap a la sofisticació i ampliació del rang d’edats. La ciència-ficció hi va jugar un rol important en tot això, ja fos per l’èxit de les propostes galàctiques de Matsumoto Leiji (l’autor del Capità Harlock), com pel sorgiment de nous estudis i professionals que es van especialitzar en els meques. Més enllà de les franquícies relacionades amb Mazinger Z, val la pena destacar altres animes com Brave Raideen, la trilogia Robot Romance o Zambot 3. Aquí és on toca introduir l’estudi responsable d’alguns d’aquests animes: Nippon Sunrise, més conegut ara com Sunrise a seques. I que el 1979, després d’una sèrie de fracassos financers, van voler jugar una última carta com a estudi creatiu amb una sèrie anomenada Mobile Suit Gundam.
La sèrie va ser un fracàs d’audiència. I el més preocupant era que no es venien prou joguines del patrocinador. I, per tant, es va decidir retallar capítols. Però al final el boca-orella va començar a fer el seu efecte. Centenars de cartes van envair la redacció de la revista Animage, que va avançar la possible cancel·lació, les joguines es van començar a vendre, i quan van decidir canviar la portada del disc de la BSO per una de més apta per al públic adolescent i no tan infantil, es van adonar que s’havien equivocat de totes totes amb el seu públic objectiu. Les audiències van millorar dràsticament cap al final, i un temps després van fer una sèrie de remuntatges de la sèrie i es van estrenar tres pel·lícules als cinemes. L’estrena de la primera va ser tot un esdeveniment que ja forma part de la història de la cultura otaku, on s’hi van presentar al voltant de 14.000 persones, i on el director Tomino Yoshiyuki va fer un discurs declarant que s’iniciava una nova era per a l’anime, una nova era en què l’animació deixava de ser patrimoni del públic infantil.
Així començava a caminar una franquícia que ja té més de 45 anys d’història i que continua amb molt bona salut, generant més beneficis que altres tòtems de l’audiovisual com poden ser Els Simpson. I ho va fer amb una història que barreja el drama dels pilots dels meques amb la geopolítica. Aquí, el “robot gegant”, malgrat que serveixi per vendre maquetes, sovint passa a un segon pla, i és el pilot l’autèntic protagonista de la història. L’Amuro, el personatge principal, s’allunyava dels cànons dels protagonistes d’anime de l’època i del propi gènere. El seu aspecte físic ja era diferent, però sobretot destacava la seva frustració per haver de pilotar el Gundam. Ell no volia lluitar, només volia ser feliç amb aquells a qui estimava. Una història que, malgrat ser de guerres, era antibèl·lica, i en què els dolents no sempre eren tan dolents ni els bons tan bons. És possible que aquesta idea d’un pilot de meca que no vol pilotar et soni d’alguna cosa, però no ens avancem, perquè abans hem de parlar de l’altra gran franquícia meca japonesa: Macross.
Amuro
Macross
Studio Nue, que s’havia especialitzat en dissenys meca però que treballava per altres estudis, va decidir tirar endavant una proposta pròpia que es deia Super Dimensional Fortress Macross. A nosaltres ens va arribar una versió adulterada pels estatunidencs anomenada Robotech, que en realitat era una barreja estranya de Macross i dues sèries més amb canvis de guions i de muntatge. Nascuda ja a la dècada dels vuitanta, la proposta de Macross barrejava dues coses que agradaven al públic otaku: els meques i les ídols. Breu parèntesi: entenem per ídols cantants jovenetes de pop que als 80 van començar a dominar amb mà de ferro les llistes de vendes musicals al Japó. En aquesta nova franquícia meca, a part dels dissenys espaterrants i transformables dels vehicles, les ídols es dedicaven a cantar enmig de les batalles per animar les tropes. Evidentment, feien servir cantants de veritat, que després podien vendre també els seus discos. Una mostra més de la visió comercial que sempre ha tingut la indústria de l’anime, que en el fons neix de la necessitat, ja que una producció d’anime difícilment és rentable per si mateixa i resulta imprescindible trobar patrocinadors i altres fonts de finançament.
Macross i Gundam es van convertir doncs en les dues grans franquícies del gènere, que continuen sent a dia d’avui els dos grans referents quan parlem dels meques. Però a mitjans dels anys noranta arribaria una nova sèrie, creada per autèntics otakus, que acabaria esdevenint un dels animes de culte més coneguts a nivell mundial: Neon Genesis Evangelion.
Neon Genesis Evangelion
L’estudi Gainax feia temps que buscava el seu gran èxit i no el trobava: havia fet alguna gran superproducció, però no semblava que la cosa acabés de quallar. Però amb Evangelion van tocar totes les tecles adequades i es pot dir que van marcar diferents generacions. Recorda que fa un moment hem parlat d’un pilot que no volia pujar al punyeter robot, l’Amuro de Gundam, i aquest és un dels trops en què la sèrie dirigida per Anno Hideaki va voler aprofundir. Aquí queda més clar que mai que els protagonistes de debò eren els pilots, i que la seva relació amb el meca era complexa i plena de traumes. A tot això hi hem d’afegir un altre element, que és la transformació del meca en una fusió de màquina i matèria orgànica, fent un pas més enllà d’allò que fins ara eren els Súper Robots.
Gundam, Macross i Evangelion no són els únics animes de meques: tens desenes, per no dir centenars, de sèries per descobrir d’aquest gènere tan particular (incloent Patlabor o Escaflowne). Però amb aquesta santíssima trinitat ja tens per on començar, i la majoria tenen algunes de les seves sèries disponibles en plataformes d’streaming. Quan t’hi endinsis potser el primer que et cridarà l’atenció seran els espectaculars dissenys dels meques, però poc a poc t’aniràs adonant que més enllà de les batalles protagonitzades per aquestes bèsties mecàniques, les històries que s’hi expliquen són molt humanes. Històries que parlen de guerra i d’amor, de política i de sentiments, de filosofia i de teologia i, fins i tot, de l’adolescència i de la salut mental. Va ser un dels gèneres que va ser capdavanter a l’hora de portar l’anime a un altre pla, a fer entendre, amb certes dificultats al principi, que també es podien explicar històries adultes a través de l’animació. I probablement a aquest gènere li devem, en bona part, algunes de les obres mestres de l’anime que van arribar després. Així doncs, posa’t el casc, entra a la cabina i comença a pilotar el meca: no facis el ronso!