Escultures robòtiques
que somien
Realitat augmentada
poètica i crítica
Memòria del cos:
capturar-ne el moviment
Escultures robòtiques que somien
Robòtica social – Interacció multisensorial – Art electrònic
Aquesta proposta d’art electrònic de Mónica Rikić fusiona la robòtica artesanal amb el disseny d’objectes tous per crear un entorn on les màquines abandonen la seva funció productiva. Mitjançant escultures inflables que reaccionen a la presència humana, l’obra ens convida a explorar la fragilitat tecnològica i la possibilitat d’una consciència artificial orgànica.
Funcionament
L’experiència es basa en una arquitectura de programació creativa que dona «vida» als objectes a través d’un cicle d’acció i reacció:
- Captació/creació: l’obra utilitza sensors de proximitat invisibles amagats sota la tela. Aquests sensors funcionen com els «ulls» o la «pell» del robot i detecten a quina distància es troba el públic i com es mou per l’espai.
- Processament: un ordinador rep aquesta informació i, mitjançant un codi fet a mida, decideix com s’ha de «sentir» el robot. No segueix una resposta fixa, sinó que el programari genera moviments aleatoris i orgànics per evitar que sembli una màquina repetitiva.
- Resultat: l’ordinador envia l’ordre a uns ventiladors i llums interiors que fan que l’escultura s’infli, es desinfli o canviï de color. La persona que hi ha al davant no veu un cable o un motor, sinó un organisme tou que sembla respirar, bategar i reaccionar amb timidesa o curiositat a la seva presència.
Psychoflage de Mónica Rikić
Aplicacions culturals potencials
La integració de robots sensibles ofereix noves narratives en la gestió cultural:
- Mediació artística: dispositius que faciliten la comprensió de conceptes abstractes (com l’ètica de la IA) a través del tacte i el joc.
- Humanització d’espais: instal·lacions en centres culturals o sanitaris que utilitzen el moviment rítmic per generar estats de calma i reduir l’estrès.
- Patrimoni viu: ús de la robòtica per reinterpretar arxius històrics de forma dinàmica, allunyant-se de les pantalles convencionals.
Reptes i Reflexions
Aquesta interacció ens planteja si és possible sentir una empatia real per un objecte programat quan es presenta com un ens vulnerable, qüestionant els límits del nostre vincle amb la tecnologia. Aquest repte va lligat a la necessitat de fer créixer l’art electrònic cap a la sostenibilitat per mitjà de la cerca de materials reciclables que redueixin l’impacte ambiental dels components digitals. Finalment, l’èxit d’aquestes obres resideix en l’accessibilitat: aconseguir que la relació amb la màquina sigui tan intuïtiva que qualsevol persona pugui participar-hi sense necessitat de manuals ni coneixements tècnics previs.
FONTS
Morera. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida | Psychoflage de Mónica Rikić | https://morera.paeria.cat/
New Art Foundation | Mónica Rikić: New Home of Mind | https://newartfoundation.com/monica-rikic/
Galeria SENDA | Somoure per a LOOP Fair 2024 | https://galeriasenda.com/ca/event/somoure-para-loop-fair-2024-monica-rikic/
Realitat augmentada poètica i crítica
Realitat augmentada (AR) – Geofencing – Art geolocalitzat
Aquesta tendència utilitza l’espai públic com un llenç invisible on les obres només es mostren a través del mòbil o d’ulleres especials en llocs molt concrets. Mitjançant l’ús de perímetres virtuals (coneguts com a geofencing), l’obra queda «ancorada» a unes coordenades GPS. És com si l’artista hagués col·locat una escultura gegant que només es pot veure quan travessem una línia invisible al carrer i mirem a través de la pantalla. Nancy Baker Cahill destaca per la creació d’escultures digitals monumentals que conviden a la reflexió social o climàtica en espais on físicament no es podria construir res.
Funcionament
L’experiència és una barreja entre el lloc físic i el contingut digital d’alta qualitat:
- Captació (el lloc triat): l’autoria de l’obra selecciona un punt exacte del mapa (per exemple, la plaça d’un barri). Defineix un radi d’acció: si no ets dins d’aquell cercle invisible, l’obra no apareix.
- Processament (creació del volum): l’obra es dissenya com un objecte tridimensional. El programari calcula la posició del sol, les ombres i l’escala del lloc real perquè l’objecte digital sembli que realment «trepitja» el terra.
- Resultat (la descoberta): el públic, en arribar a la zona, rep una notificació o obre una aplicació. En mirar pel mòbil, apareix una figura monumental que pot interactuar amb els edificis o el paisatge.
Revolutions i Cento de Nancy Baker Cahill
Aplicacions culturals potencials
La capacitat d’afegir capes de significat a la ciutat ofereix noves oportunitats per al sector:
- Festivals d’art invisible: rutes culturals per la ciutat on el patrimoni s’amplia amb capes d’art digital sense necessitat de muntatges físics.
- Memorials digitals: creació de monuments en llocs on la memòria històrica ha estat esborrada, fent-la visible per a qui vulgui buscar-la.
- Urbanisme participatiu: experiències on la ciutadania pot visualitzar futurs possibles per a la seva ciutat o interactuar amb façanes emblemàtiques de forma personalitzada.
Reptes i Reflexions
Ocupar l’espai amb elements invisibles genera preguntes sobre qui mana a l’espai públic:
- Dret a l’espai digital: si l’aire que ens envolta és de tothom, qui té permís per omplir-lo de publicitat o d’art digital? Ens pot molestar un contingut que no veiem a simple vista?
- Accessibilitat tecnològica: per gaudir d’aquestes obres cal tenir un mòbil modern i bona connexió a internet. Això pot deixar fora a persones que no tenen accés a l’última tecnologia.
- Sostenibilitat i atenció: l’ús constant de la pantalla per mirar l’entorn pot fer que ens desconnectem del que passa realment al carrer o que ens perdem els detalls físics del paisatge.
FONTS
Nancy Baker Cahill Official | https://nancybakercahill.com/
Projecte IDIS | https://proyectoidis.org/nancy-baker-cahill/
Artist Nancy Baker Cahill’s New AR Work Unleashes a Surreal Interspecies Creature on the Terrace of the Whitney Museum | https://news.artnet.com/art-world/nancy-baker-cahill-ar-whitney-museum-2371958
Memòria del cos: capturar-ne el moviment
Captura de moviment – Arxius culturals – Justícia algorísmica
El moviment humà és un patrimoni fràgil que sovint desapareix amb el temps, però la tecnologia de captura de moviment ara permet enregistrar l’essència d’un ball o d’un gest cultural per preservar-los per sempre. Lluny dels videojocs comercials, projectes com la «Black Movement Library» de LaJuné McMillian utilitzen aquests sensors per crear biblioteques de moviment ètiques que reivindiquen la identitat de comunitats que històricament han estat invisibilitzades.
The Black Movement Library-Movement Portraits
Funcionament
El procés converteix l’ànima del gest en codi informàtic respectuós:
- Captació (registre del gest): es col·loquen sensors al cos de l’artista per enregistrar la seva manera única de moure’s, la qual cosa permet que un personatge digital en repliqui la identitat física.
- Processament (neteja de biaixos): es revisen les dades per evitar que els programes (sovint creats amb patrons molt genèrics) ignorin o deformin la realitat de certs cossos o moviments tradicionals.
- Resultat (preservació digital): el resultat és un avatar viu que no és una simple animació, sinó un «doble digital» que guarda la memòria i el ritme d’una persona real.
Black Movement Pop Up Library de LaJuné McMillian
Aplicacions culturals potencials
La tecnologia de moviment aplicada a la gestió cultural obre nous camins per al patrimoni immaterial:
- Biblioteques de gestos i danses: creació de museus digitals on es guarden danses tradicionals o gestos culturals en perill d’extinció per assegurar que no es perdin amb el temps.
- Escenaris compartits (teatre híbrid): espectacles on l’autoria de l’obra actua en directe al costat del seu propi «doble digital», generant un diàleg entre el cos de carn i ossos, i la seva versió virtual.
- Narratives locals en videojocs: creació de jocs o experiències on els personatges no tenen moviments genèrics, sinó que es mouen basant-se en persones reals de la comunitat local, a fi de fomentar l’autoafirmació i la visibilitat.
Reptes i reflexions
La digitalització de la identitat humana ens obliga a repensar els límits de la tecnologia i els drets individuals:
- Sobirania del gest i propietat de les dades: es planteja un debat ètic fonamental. De qui és el meu moviment un cop s’ha convertit en codi? Cal garantir que l’autoria de la dansa o del gest mantingui el control sobre el seu «jo digital» per evitar que sigui explotat sense permís.
- La tecnologia com a eina d’alliberament o d’opressió: segons qui dissenyi el programari, aquestes eines poden servir per donar veu a col·lectius silenciats o, per contra, per vigilar i controlar. El repte és posar la tecnologia al servei de l’emancipació cultural i no de la uniformitat.
- Justícia algorísmica i biaixos de gènere i cos: molts sistemes estan entrenats amb dades que ignoren la diversitat humana. És urgent revisar els algorismes per evitar que la tecnologia repeteixi prejudicis, exclogui persones per la seva aparença física o no reconegui corporalitats que surten de la norma, com ara identitats no binàries o cossos amb mobilitat diversa.
FONTS
LaJuné McMillian, Black Movement Library (BML) | https://lajunemcmillian.com/projects/black-movement-library/