José Vaaliña

Amb Barcelona estenent-se al fons com una façana viva, al Parc del Turó del Putxet, conversem amb José Vaaliña, director d’Eyesberg Studio. Parlem d’un llenguatge que converteix edificis en pantalles i la realitat en escenografia. Del videomapatge a les instal·lacions immersives, la ciutat apareix com un llenç en el qual la llum escriu noves narratives. Fem una mirada al present i futur de les arts digitals, en què la tecnologia redefineix com veiem i projectem Barcelona.

Això va començar fent visuals a raves i també música. A poc a poc ho vam anar portant cap a un àmbit més professional. Però l’origen és un coneixement fort d’informàtica i de la part tècnica, amb la voluntat de desenvolupar tota la part musical i el vídeo aplicat a la música.

El dia que vam decidir formar Eyesberg Studio va ser perquè necessitàvem treballar. Vam dir: jo faig disseny gràfic, jo faig vídeos, jo faig música… i vam veure que havíem de fer alguna cosa junts. Així, el Pol Marquès, la Martina Ampuero i jo, vam fundar Eyesberg ja fa 13 anys. Però abans treballàvem molt amb un artista i gran amic molt reconegut, que es diu Franc Aleu. Fèiem mappings per a l’Ajuntament de Barcelona durant la Mercè, quan hi havia aquella part més tecnològica, o a la Ciutadella. Això era cap al 2011 o 2012.

Doncs per buscar-nos una mica la vida. Vam coincidir que se’ns van acabar els treballs que estàvem fent com a freelance i vam decidir fundar el projecte i començar a fer poratfolis. Ens vam iniciar fent petits espectacles, show dinners amb cabaret, mapping, sempre relacionat amb el vídeo. I va ser a la Mercè del 2014 quan vam tenir l’oportunitat de fer un mapping al Museu de Geologia, al Parc de la Ciutadella. Era un mapping on la gent n’era la protagonista, perquè podien ballar sobre un piano i canviar la façana en temps real. Amb el temps vaig veure que aquell va ser un dels primers mappings interactius d’Espanya i crec que va ser la peça amb què, realment, va començar Eyesberg i també aquest flow, aquesta manera de fer d’involucrar l’espectador i fer coses una mica més grans.

Nosaltres fem vídeo, contingut que se surt de la pantalla tradicional i, de vegades, aquest vídeo és l’espectacle en si mateix, quan fem façanes, i fem grans projeccions a edificis. I, de vegades, aquest vídeo s’incorpora a altres shows i els acaben de completar musicalment i visualment, com un espectacle més gran.

Més que amb països, penso que té més a veure amb les edats: els nens i la gent gran, i fins i tot els adults que de cop tornen a ser com nens, és amb qui es veuen realment aquestes diferències. Hi ha molts filtres que anem construint amb els anys i, de vegades aquestes peces, en què deixem que la gent hi participi fan que tornin a un punt més infantil: la diversió, el joc, l’experimentació… És tocar, és dir “això tan gran ho estic provocant jo». I aquí és on es desbloquegen aquests filtres i fem que la gent s’ho passi bé.

Nosaltres treballem molts aspectes; també fem publicitat i, llavors, és difícil definir un patró comú perquè moltes vegades simplement tens un brífing o un encàrrec, és a dir, és més un servei que un producte. Quan ho hem creat nosaltres ja és diferent, perquè podem experimentar. Tot i això, el patró comú sempre ha estat el públic: com dialoga la peça amb ell i donar-hi molta importància. Però també ens agrada explorar i potser anar cap a coses més bàsiques, com la llum, per exemple, amb la qual últimament estem treballant molt, no només com a impacte sobre una pantalla, sinó tota la volumetria de la llum a l’espai, tot el recorregut que fa fins a arribar a la pantalla, els feixos de llum amb el fum… Llavors, és difícil definir un patró; va canviant perquè som bastant curiosos.

Quan portes tants projectes, també passa una cosa: hi ha moments en el procés de creació en què pateixes, i d’altres en què no. El projecte en què no pateixes, en què tot flueix, en el qual hi ha un match directe, on tothom s’ho passa bé i el públic ho accepta, jo crec que aquest és el millor. Això ho trobem, sobretot, en les arts performatives, on hi ha un respecte per l’art i per les visions de cadascú. El match entre un músic i un artista visual és molt més fàcil; no és com a la publicitat, on bàsicament has de fer moltes modificacions, i arriba un moment en què només vols que s’acabi. En canvi, en els concerts és al revés: pateixes perquè saps que s’acabarà.

Hi ha més temps per crear; això és el més important. Tens més temps perquè no has d’estar esperant una renderització ni uns resultats: els veus immediatament. A canvi, es sacrifica una mica de qualitat, perquè és difícil arribar a segons quins nivells, sobretot amb la il·luminació i les ombres, que en temps real són més complicades de treballar. Però Smode no és l’única eina que fem servir; al final és com una cuina on barregem ingredients de molts programaris. N’hi ha que són en temps real, per exemple Unreal, quan volem fer coses més fotorealistes, o barregem renderitzacions de Cinema 4D i afegim sistemes de partícules en temps real sobre aquestes renderitzacions, o bé fem postproducció en temps real. Fem el que es diu compositing en directe, i tot per un mateix motiu: guanyar temps per a la creació i dedicar-ne menys al processament.

Aquesta és bona! Jo crec que a la Sagrada Família. S’hi ha fet només un cop; ho va fer Moment Factory. ja fa dotze anys, crec. És un edifici molt emblemàtic, en el qual estaria molt bé que poguéssim crear els artistes de Barcelona, i no només el millor estudi del món. Ah, i al MNAC, també seria fenomenal fer alguna cosa al MNAC.

qUè caNViA d’ActUAR eN Un FesTIVAL A DisseNyAR uN pRojecTe peR a UNA MARca?

Ara mateix, a dia d’avui, estem fent les visuals pel pròxim World Tour d’Aitana, en col·laboració amb un estudi que es diu Veta i  amb Noxfera, que són grans amics i es dediquen a la il·luminació, i amb qui últimament estem treballant molt junts. I, quan acabem amb Aitana, el següent serà Oques Grasses. També ho farem amb Noxfera, que a més son els directors d’aquest show: començarem a treballar en el comiat del grup, que serà a l’Estadi Olímpic, amb quatre concerts. En paral·lel a aquests dos treballs també estem de gira amb La Fura dels Baus i Satori, amb un show que fusiona música electrònica, arts performatives i arts visuals, la seva última parada serà aquí, a Barcelona.

Em va agradar molt “El club de la lluita”. El vaig llegir fa molts, molts anys. L’haurè de tornar a llegir però, sí, em va agradar molt.