Martina Ampuero

La Martina Ampuero és una artista visual i videojòquei d’origen italià i xilè que crea experiències immersives amb animació 3D, vídeo i instal·lacions interactives. És directora d’art i ha crescut a Eyesberg Studio, i la seva obra explora com la tecnologia pot enriquir la narrativa i l’experiència artística.

Del món digital i del 3D el que em va atreure més va ser la possibilitat de transcendir el caràcter matèric de la pintura i l’escultura, que eren els àmbits en què m’havia especialitzat, per explorar altres dimensions. A més, el vídeo hi afegeix una quarta dimensió molt estimulant. L’art digital, com el videoart, em permetia expressar-me d’una manera més àgil i immediata i plasmar amb rapidesa el que sentia en un moment concret. Ja no era tan important sobre què treballava, sinó quan ho feia i que fos de seguida.

El que em va fascinar més de l’òpera va ser veure com tantes disciplines i equips diferents arriben a col·laborar amb un mateix objectiu i de quina manera ho fan. Amb Urano Films vaig adonar-me que el vídeo no és un fi en si mateix, sinó que, en el context de l’òpera i del teatre, esdevé una eina al servei de la narració.

qUè et VA MotiVAR A cofUNDAR eyesbeRg stUDio i qUiN pApeR hi teNs coM A DiRectoRA D’ARt?

Això sempre representa un dilema per a un artista, o per a algú que treballa en aquests sectors. Jo intento que es retroalimentin; bàsicament, procuro que el meu projecte personal hi aporti frescor, o el que estigui sentint en aquell moment, fins i tot quan es tracta d’un encàrrec per a una marca. I, alhora, aquests encàrrecs sovint em donen els recursos necessaris per poder desenvolupar el meu projecte personal. Per això no puc prescindir de cap dels dos tipus de projecte.

D’aquelles en què aconsegueixo fusionar bé la intenció i el concepte amb una coherència estètica, i en què hi ha una comunicació coherent entre la tecnologia i el que vull expressar. No m’interessa que la tecnologia prevalgui només pel fet de ser nova. En aquest sentit, estic especialment satisfeta amb ZØNE, el projecte immersiu que vaig fer per al MIRA.mov. Crec que amb aquesta peça vaig aconseguir dir el que volia i que l’espectador ho pogués entendre.

A z∅Ne, hi hA AlgUNA històRiA peRsoNAl DARReRe?

La meva interpretació de Cant dels ocells de Pau Casals és una invitació a reflexionar i posar en dubte el nostre concepte de llibertat. Els personatges que apareixen al vídeo són unes dones ocell que floten en un núvol de partícules i aparentment viuen en pau, però després t’adones que en realitat estan dins d’una gàbia. La pregunta és: fins a quin punt se’ns permet veure la gàbia en què estem?

Sí, a M∅SS va ser genial perquè vam poder experimentar amb tecnologies interactives i sensorials. Gràcies a la tecnologia lidar, l’espectador podia tocar un panell fet de diferents textures i, segons on tocava, s’activaven accions a la façana de l’edifici. Això ens va permetre fusionar molt bé la tecnologia amb la natura des d’un punt de vista sensorial, des del punt de vista del tacte.

i Al NoVeMbRe pReseNtes VAc∅UM Al MiRA festiVAl AMb pAUk cAbRUjA…

A mi sempre m’agrada treballar amb so, però no soc gaire partidària que comenci l’un o l’altre, sinó que hi hagi una comunicació entre les dues parts, com una espècie de ping-pong. Per exemple, encara que el músic hagi d’acompanyar una imatge, m’agrada que sàpiga com comença tot i que tingui una animació assistida per ordinador sobre la qual pugui treballar. I a la inversa: si he de fer un vídeo a partir d’una música, m’agrada tenir maquetes d’aquesta música o diverses versions fins que la peça quedi completament compenetrada entre àudio i vídeo.

Sí, estic treballant molt amb la intel·ligència artificial i crec que, com a eina, és molt poderosa per als artistes, però sempre s’ha de filtrar amb una mirada crítica. De vegades pensem que la IA dona un resultat molt immediat, però no sempre és així. Per això cal dedicar-hi moltes hores, treballar amb paciència i donar-li temps, com si fos una mescla de colors; en aquest cas, és una mescla de paraules. Al final, una petició és com una paleta de colors: hi poses paraules clau i a partir d’aquí van sorgint resultats. Si no t’agraden, cal refinar la petició fins a aconseguir el resultat desitjat. També és molt diferent treballar amb la IA sense una idea concreta i veure què passa: sempre et sorprèn. La IA no fa exactament el que vols si no tens clar què busques. Al final, igual que amb qualsevol altra tècnica, són moltes hores de feina.

cReUs qUe lA IA AcAbArÀ tRANsfoRMANt lA MANeRA de cReAR i coNsUMiR ARt iMMeRsiU i 3D?

Hi ha molts dilemes ètics al voltant d’això. Crec que sorgiran molts debats sobre l’autoria, l’ús d’imatges alienes per alimentar l’educació d’algunes IA, i també pel fet que utilitzin com a base de dades tot internet i tinguin tota la nostra informació. Però el que a mi em preocupa més és que això pugui conduir a una certa homogeneïtzació de l’art. Que, per exemple, posis “retratar una dona bonica” i la IA et generi sempre la mateixa dona. Aquest és el meu principal temor respecte a la IA.

Doncs els diria que creïn a partir de la seva pròpia experiència i que vegin la tecnologia com una eina, però que el que més coneixem és la nostra pròpia experiència. I precisament això és el que ens dona més credibilitat a l’hora de parlar de les nostres obres. Així doncs, els aconsellaria no tenir por de barrejar disciplines i fer servir la tecnologia, però no per moda, sinó perquè realment serveixi a favor de l’obra.

Ara estic treballant en VAC∅UM, però també estic fent una mena de llargmetratge documental, unint una mica tots els videoclips que he anat fent durant deu anys, intentant donar-los un ordre cronològic i explicant la meva història. Al cap i a la fi, la protagonista dels meus vídeos sempre és la mateixa noia i em representa una mica a mi, des d’un punt de vista diferent. A més, estic aprenent a fer música; m’interessa poder crear-la per tenir-ho tot a mà al moment de treballar i intentar no dependre d’altres, i fer la que realment sento com a meva. I després, dibuixo molt, perquè mai no he perdut el contacte amb les meves arrels de belles arts. De fet, sempre porto a sobre la meva llibreta, en què faig petits dibuixos i esbossos, i la vaig actualitzant cada dia.

coM peNses qUe seRÀ lA cUltURA DiGitAl d’AqUí A 25 ANys, Al 2050?