L’escena musical i la indústria de creadors són com dos planetes que han xocat i, de mica en mica, es converteixen en una sola esfera. Músics que són tiktokers, grups de música que són streamers, festivals de música que produeixen pòdcasts o periodistes musicals independents que es munten els seus propis altaveus. I tot plegat, a l’ombra del contingut més vist de la història de la nostra llengua: els vídeos de música infantil de la Dàmaris Gelabert i El Pot Petit, amb gairebé 1.000 milions de reproduccions.
En el moment més econòmicament fructífer per a les grans indústries musicals, just a finals del 1999, uns empresaris nord-americans van fundar Napster, un servei que connectava els ordinadors dels usuaris per compartir música de manera gratuïta. Es va convertir ràpidament en una revolució que va transformar el món de la música per sempre: els usuaris, que vam arribar a ser-ne 80 milions, hi pujaven i compartien els àlbums que havien adquirit, i ho feien de manera gratuïta, així que era molt senzill construir autèntiques col·leccions musicals sense pagar un sol euro a la indústria. Les grans corporacions van atacar fort Napster i ràpidament van guanyar tots els litigis, però el sotrac ja s’havia provocat. La idea que, a partir d’aquell moment, s’havia acabat la necessitat de comprar un disc per escoltar-lo va calar.
Aquest va ser un dels episodis més intensos d’una guerra històrica entre la indústria musical i internet. Una guerra que va de piratejos, cànons digitals i les batalles entre els creadors digitals –propensos a covers, reversions, remixos, mashups– i els protectors dels drets d’autor, capficats en no perdre el control dels seus productes en el caòtic laberint digital. Cada batalla entre internet i música ha anat transformant radicalment la manera en què ens relacionem i connectem amb els artistes i escoltem i gaudim de la seva obra.
Avui som a l’altra banda d’aquesta guerra. Els dos enemics s’han fusionat en plataformes com Spotify, que han assolit la síntesi entre l’aspiració d’obertura de Napster i les necessitats industrials de les discogràfiques, promotores i artistes.
Aquest és, doncs, el terreny de joc en què es desplega l’escena musical i digital d’avui. Un oasi després de la guerra. Internet i la música no havien sigut mai tan amigues, fins al punt que, en plena era dels creadors de plataforma, sovint, les dues indústries es confonen en una de sola. Cada vegada, la diferència entre un tiktoker i un músic és més difusa.
Això ho notem al nostre país de manera molt clara. La nova fornada d’artistes com Mushkaa, Figa Flawas o Maria Jaume són, a la vegada que músics, creadors de contingut. No tots tenen un canal a TikTok, però és difícil trobar un projecte musical que no cultivi una finestra a Instagram, que s’ha convertit, de facto, en l’entorn principal de la difusió, promoció, connexió amb el públic i fins i tot contractació professional del món musical.
@mariajaume_ de cuquis un dia de bolo 🎀⛓️🍕
♬ Obituary - Alexandre Desplat
A casa nostra, per una banda, les revistes i festivals es converteixen en productors audiovisuals. És el cas de projectes com Radio Primavera Sound, la ràdio del festival de música, que és una de les principals distribuïdores de pòdcast. O de la revista Enderrock, amb projectes com Univers Enderrock o el pòdcast cultural Punt Volat. El Cruïlla ha incorporat, a més de músics, tota l’escena (nascuda a internet) de monologuistes catalans d’El Soterrani i companyia.
Per altra banda, en la nova indústria de la creació digital, la música és la líder absoluta. Molt concretament, el contingut més gran en català a les xarxes és la música infantil. De fet, molt probablement, el contingut cultural més reproduït de la història de Catalunya són els vídeos musicals a YouTube de la Dàmaris Gelabert i El Pot Petit. Al voltant de 1.000 milions de reproduccions només entre els dos canals de cançons a YouTube. Són xifres difícils de superar per cap altre fenomen plenament en català.
El periodisme musical també s’expandeix per les xarxes amb projectes independents com La Guàrdia, un pòdcast d’entrevistes d’actualitat musical, o L’Orella Furtiva, un autoanomenat “pòdcast punki sobre la música clàssica”, o L’Esmorzar, on a cada episodi s’escolta el treball d’un artista mentre es menja l’esmorzar que ha portat al programa.
Més enllà dels projectes creatius en actiu, internet i, en especial, YouTube, són el gran arxiu audiovisual de la música catalana. Milers i milers d’usuaris hi han compartit videoclips, directes, enregistraments antics, demos, versions i mashups… és una discoteca oberta amb milions de continguts… i sovint no la tenim en compte com a tresor cultural a salvar i protegir, probablement per la seva naturalesa dispersa i poc estable.
Altres fenòmens musicals que han triomfat arreu, com el de les batalles de galls, també van traient el nas en la nostra llengua. És el cas de Freestyle Catalunya, la primera competició de rap freestyle en català. Compten amb el suport de la Fundació Carulla i incentiven la participació femenina i la col·laboració intergènere en les seves batalles.
Hi ha, fins i tot, fenòmens que són musicals i digitals pràcticament a parts iguals, i que han aconseguit crear una comunitat eminentment virtual, però amb connexions directes amb el món real. És el cas d’El Pony Pisador, músics, streamers, generadors de mems, que a més de fer centenars de concerts, mantenen una comunitat activa amb canals de Discord i molta activitat a Twitter. Són claríssimament el producte definitiu d’aquesta fusió galopant que formen dues indústries que cada dia que passa són més una de sola.
Albert Lloreta
La Fera