Per què ens agraden tant els jocs que tracten sobre el postapocalipsi? No és només que siguin entretinguts, sinó que hi ha una sèrie de motius psicològics pels quals el nostre cervell no pot evitar sentir-se’n atret. La fascinació pel caos, la psicologia evolutiva, el motor de la curiositat… Una sèrie de fenòmens que fa que ens encantin els Fallout, The Last of Us, Death Stranding, The Walking Dead… Són bons jocs, sí, però cadascun d’ells, a la seva manera, parlen del mateix: què estaries disposat a fer per sobreviure després de la fi del món?
Johan 63, Get.ty images
Que ens sentim atrets pel Fallout, el The Last of Us o el Death Stranding no és casual. És clar que són bons jocs, però cadascun d’ells, a la seva manera i amb el seu to únic, tenen una manera de parlar d’un mateix tema: la fi del món.
Que la vida tal com la coneixem acabi és un assumpte que ha tret la son de molts autors al llarg de la història. “Qui lluita contra monstres ha de procurar no convertir-se en un monstre. I si mires llargament dins d’un abisme, l’abisme també mira dins teu”, va dir Friedrich Nietzsche, a Així parlà Zaratustra, descrivint l’abisme com un espai de confrontació amb les forces més fosques de la humanitat. Al final, jugar al Fallout ens posa davant d’un mirall que ens obliga a preguntar-nos si totes les normes en les quals creiem, tots els nostres principis tan ferms que tenim, els continuaríem complint en un món en flames.
En un sentit més estètic, Edmund Burke va explorar el que és sublim en el seu assaig A Philosophical Enquiry into the Origin of Our Ideas of the Sublime and Beautiful. Segons Burke, el que és sublim és l’experiència de sentir-nos petits davant del que és immens, aterridor i incontrolable, però alhora fascinant. Pensem en els mapes descomunals dels Fallout, entorns devastats, sí, però que d’alguna manera generen una sensació de bellesa colpidora, o en els entorns de Death Stranding. És impactant pensar que allà per on caminem, abans hi havia una civilització, però no podem evitar també apreciar com la natura ha reconquerit tot el territori, deixant pas a un altre món que volem descobrir.
D’altra banda, els videojocs apocalíptics ens permeten experimentar situacions de supervivència extrema sense cap risc real. Aquesta simulació activa mecanismes psicològics profunds relacionats amb l’adaptació i la resiliència. Seria capaç de fer tot el que fan el Joel i l’Ellie per sobreviure? Ens preguntem. No n’estic segur, és la resposta més sincera, i també més aterridora. La psicologia evolutiva suggereix que enfrontar-se a escenaris de perill ens ajuda a desenvolupar habilitats cognitives com la planificació, la presa de decisions i la resolució de problemes. Superar desafiaments en aquests jocs proporciona una sensació de satisfacció i èxit que ressona amb la nostra naturalesa humana de superació constant, de sobreviure, de continuar caminant, de passar una nit més fora del Refugi 101.
A més, el fet d’enfrontar-nos a reptes constants en un escenari tràgic, encara que estigui situat en un entorn virtual, ens ajuda, d’alguna manera, a treure tota la pressió acumulada del dia a dia. Que la gent que diu que els videojocs no tenen efectes positius es passi el The Last Of Us i ens digui que tota la tensió alliberada no l’ha ajudat a dormir millor. La teoria de la catarsi, desenvolupada per Aristòtil i posteriorment per Freud, planteja que l’expressió de sentiments intensos en un context segur pot ajudar-nos a cremar les emocions negatives.
Els mons apocalíptics sovint plantegen dilemes ètics que desafien les nostres nocions de moralitat. En absència de normes socials establertes, ens trobem prenent decisions que poden tenir conseqüències profundes en la narrativa del joc i en els personatges que els envolten. Aquesta exploració de límits morals és fascinant des d’un punt de vista intel·lectual i emocional, i ens porta a projectar-nos en un món que potser no és real, però sí que ho són les preguntes que ens fem sobre nosaltres mateixos en jugar-los.
Estudis en psicologia moral suggereixen que posar-nos en situacions en què hem de triar entre el bé i el mal, o entre dos mals menors, ens ajuda a reflexionar sobre els nostres propis valors i principis, és a dir, que és un joc, però és molt més que un joc. Pensem en The Walking Dead de Telltale Games: trobem eleccions difícils que afecten la supervivència d’altres personatges, obligant-nos a considerar les conseqüències de les nostres accions. La pregunta clau que ens hem de fer és si juguem igual quan algú ens mira que quan ho fem sols.
Però un dels motors de l’ésser humà és la curiositat, i els mons apocalíptics són un camp realment fèrtil per estimular-la i satisfer-la. Ens permeten explorar un entorn desconegut i misteriós, sentint una atracció per allò que és nou o incomprensible que activa el sistema de recompensa del cervell, generant plaer i motivació per continuar explorant. Saps aquella sensació que tens quan descobreixes un punt del mapa a Fallout? I quan de sobte entres en un refugi i comença una nova aventura? Doncs això mateix.
Així doncs, jocs com el The Last Of Us, Fallout, Horizon o Death Stranding són més que un simple entreteniment. Són una forma d’explorar el què passaria si el món tal com el coneixem deixa d’existir, ens obliga a preguntar-nos si seríem capaços d’adaptar-nos i què podríem arribar a fer per tal de sobreviure.
Patrick Urbano
Escric, presento i dirigeixo coses a la tv