Ja ho deia la cançó: le freak, c’est chic! Aquest any, el festival de Sitges dedica el festival a les deformitats i a les diferències que ens fan singulars i que la història del cinema fantàstic no ha deixat mai de reivindicar. Ens endinsem en la seva programació destacant títols que exploren mons digitals i estètiques d’avantguarda, en alguns casos consolidant la tecnologia dels videojocs com un nou terreny de joc per a les narratives audiovisuals.
Vampirs, homes llop, zombis, aliens… monstres. Freaks. Aquesta és la paraula que millor defineix la munió de criatures que desfilaran per les pantalles de Sitges entre el 3 i el 13 d’octubre. Però també és el terme amb què s’autodefineixen, orgullosos, molts dels espectadors fidels a la cita amb el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. No és estrany, doncs, que enguany el certamen hagi triat com a leitmotiv aquesta figura, homenatjant el seminal film de Tod Browning Freaks. La parada de los monstruos, estrenat el 1932 i consolidat com a punt de referència per al cinema de gènere. Però, sobretot, el festival reivindica la idea de la diferència i la deformitat (física o mental) com quelcom que cal celebrar per la seva singularitat, perquè és l’única manera d’arribar als territoris vertaderament originals del fantàstic.
La programació de la 57a edició de Sitges ens convida, com sempre, a explorar les diferents cares del terror, la ciència-ficció i la fantasia, reunint noms propis com Mike Flanagan (un dels cineastes més prolífics i aclamats pel gènere en els darrers anys, que visitarà el festival per primera vegada), i projectant els títols més esperats de la temporada, com per exemple La sustancia de Coralie Fargeat, que va sacsejar el darrer festival de Canes amb un relat extrem d’horror corporal protagonitzat per Demi Moore; Terrifier 3 de Damien Leone, que prolonga una de les sagues més violentes del cinema d’horror recent; o A Different Man, d’Aaron Schimberg, per la qual Sebastian Stan va ser premiat al darrer festival de Berlín per la seva interpretació d’un home que se sotmet a un tractament experimental per erradicar els tumors que deformen el seu rostre, un canvi radical que arriba acompanyat d’una crisi existencial. Impossible pensar en un argument més idoni per Sitges 2024.
El festival ofereix també l’oportunitat de descobrir obres que s’endinsen en qüestions i estètiques pròximes als entorns digitals i les tècniques d’animació i efectes especials més innovadores. A continuació, recomanem 5 títols que prometen fer-nos viatjar ben lluny, com una autèntica experiència immersiva.
Grand Theft Hamlet
(Pinny Grylls i Sam Crane)
Gener de 2021. El Regne Unit confina novament la seva població a conseqüència del rebrot de la COVID-19. Els teatres i cinemes fa mesos que estan tancats. Desesperats, dos actors es desfoguen jugant partides online del Grand Theft Auto. Entre cotxes robats i tirotejos, els seus avatars arriben a l’escenari d’un teatre, i se’ls acut una idea: fer una representació de Hamlet dins l’entorn del joc. Què pot sortir malament? Grand Theft Hamlet documenta aquest projecte demencial des de l’entorn virtual, i el resultat promet ser una de les adaptacions més inusuals (i hilarants) que mai s’hagi fet d’una obra de Shakespeare.
Infinite Summer
(Miguel Llansó)
És estiu a Estònia. Tres noies passen els dies relaxant-se entre converses indolents, fins que amb una trobada accidental amb el poc recomanable Dr. Mindfulness descobreixen per casualitat un dispositiu de realitat augmentada que connecta amb la ment (i el cos) dels que l’utilitzen, amb efectes al·lucinants, però també inquietants. Infinite Summer consolida Miguel Llansó com un dels cineastes catalans més originals i imprevisibles, i suposa la seva primera col·laboració amb Allison Rose Carter i Joe Read, productors de títols com l’oscaritzada Todo a la vez en todas partes.
Robot salvaje
(Chris Sanders)
Un robot desperta en un paratge desconegut, rodejat d’animals i natura. Programat per servir, intenta buscar nous amos entre una flora i fauna que no sempre posa les coses fàcils. Aquesta adaptació del conte il·lustrat de Peter Brown promet una aproximació original i orgànica a l’animació 3D, i no fa més que recollir elogis des de la seva recent estrena al festival de Toronto… Fins al punt que hi ha qui ja la veu com a gran favorita per a l’Oscar a la millor pel·lícula d’animació.
El segundo acto
(Quentin Dupieux)
Un quartet d’actors (Léa Seydoux, Vincent Lindon, Louis Garrel i Raphaël Quenard: poca broma) malda per completar la pel·lícula que estan rodant, entre altres motius perquè la direcció va a càrrec d’una intel·ligència artificial. Aquesta idea només se li podria haver acudit a Quentin Dupieux, el més excèntric dels directors francesos contemporanis, que amb aquesta nova fita d’humor absurd i metalingüístic va inaugurar la darrera edició del festival de Canes.
Schirkoa: In Lies We Trust
(Ishan Shukla)
En una societat futura, tothom du capses de cartó al cap per evitar les diferències entre els ciutadans. Però algunes veus xiuxiuegen que, més enllà de la ciutat, existeix un lloc on tothom pot viure a cara descoberta… Utilitzant el motor gràfic d’un videojoc, Ishan Shukla ha realitzat una de les cintes d’animació més fascinants de la temporada, amb un planter de veus que inclou Golshifteh Farahani, Asia Argento i també els cineastes Lav Diaz i Gaspar Noé.