Xavi Tribó – Glassworks

Apassionat del desenvolupament de software, va entrar al món de la postproducció sense saber gairebé com, i va acabar com a Head of Technology a Glassworks, una empresa d’efectes especials amb una tradició al sector de més de vint anys i amb seu a Londres, Amsterdam i Barcelona. L’orgull del Xavi Tribó és el Xavi’s Lab, una espècie de fàbrica d’il·lusions del qual surten les idees més innovadores.

Sí, estem molt contents. Vam tenir l’oportunitat de ser una de les cinc companyies que s’han agrupat per portar a terme aquests efectes visuals. Fa molts anys que, de manera directa o indirecta, tenim una bona relació amb el director, Juan Antonio Bayona. També vam tenir la gran sort de portar els contes animats de la pel·lícula “Un monstre ve a veure’m”. Havíem tingut una relació anterior, quan el Juan Antonio dirigia espots de publicitat, i aquest cop vam entrar a desenvolupar uns efectes amb l’exigència, la perfecció i l’excel·lència que requeria. I estem contents perquè, tot i que érem un dels vendors més petits, hem estat a l’alçada. Això ens fa una mica d’altaveu internacional, i a la següent oportunitat que ens vingui seguirem amb l’estil que ens caracteritza, que és treballar píxel per píxel i deixant els efectes visuals en el nivell que podreu veure en aquesta pel·lícula.

qUiNA RepeRcUssió hA TiNGuT lA iNstAl·lAció AnAleMA, qUe heM poGUT VeuRe AqUesT NAdAl a lA plAçA UNiVersiTAT de BARceloNA?

Per passió, com estem vivint ara; i els projectes que comentem són relativament exitosos perquè els vivim des del primer moment i fins al final. A mi, des que vaig començar a picar tecles, m’encantava desenvolupar software i amb ordinadors gràfics; això era complicat perquè aquí a prop, a Catalunya o, per extensió, a Madrid, només ho podies fer en la indústria farmacèutica, en l’àmbit militar o amb una cosa que es deia postproducció. Així que vaig entrar en el món de la  postproducció no sabent què era, però amb una mica d’anglès i podent desenvolupar software amb unes màquines que en deien Ionic, de seguida vam crear un departament d’I+D. Professionalment em vaig establir en les diferents empreses de postproducció de Catalunya i ajudant puntualment empreses de Madrid per tal que l’audiovisual, sobretot el català, estigués al punt de mira internacional. I n’estic bastant orgullós perquè hem estat en diferents companyies on des de la part tecnològica se’ns ha vist com referents internacionals en diferents tipus d’esdeveniments. 

I qUè és GlAssWoRks
peR a tU?

És una fàbrica d’il·lusions, més que de miracles. Sempre dic que les coses importants les fan els mestres. Som un grup de 3 ó 4 persones a les quals ens encanta jugar amb tecnologia que encara no estem llegint als blogs o en xarxes, i a qui ens agrada experimentar. Al laboratori, allà on no arribem ho acabem desenvolupant nosaltres i, per tant, podem agafar diferents dispositius o tecnologies emergents i fer-les pròpies dins d’un discurs visual molt més ràpid que tercers. Nosaltres ajudem a crear il·lusions, a fer motlles d’experiències immersives però, sí, amb una mica de software visual amb algoritmes creem situacions emocionals que no es podrien produir en un altre lloc. I, realment, moltes vegades ho aconseguim.

Hi ha un projecte que és el que té més impacte per mi a nivell personal i també com a grup. Va ser una campanya que vam fer per Greenpeace que volia posar en relleu el fet que les abelles són molt importants per a la humanitat, i demanava que continués la prohibició de pesticides arreu del món. La proposta consistia a fer que les abelles signessin per elles mateixes, en lloc de demanar signatures a la gent del carrer. I vam decidir fer una espècie de signatura amb el seu vol. Durant dies, setmanes i mesos vam anar en silenci al bosc amb una càmera a observar-les en temps real. Veia com arribaven al rusc, aterraven i feien uns moviments repetitius per indicar on estaven les flors i on anar a buscar el pol·len. Fins i tot fèiem apostes de quantes abelles a la vegada podíem rastrejar … Tot aquest ritme em va semblar molt interessant, així que vam fer un dels primers petits modes d’intel·ligència artificial. En pocs minuts teníem centenars de vols d’abella que es convertien en una signatura i eren com traços que ja de per si eren molt bonics. Però amb el nostre afany de fer una execució encara millor, vam implementar un algoritme amb el qual un braç robot agafava el pinzell, sucava la tinta i signava amb les corbes de signatura que li enviàvem. Per tant, era un homenatge al missatge inicial de les abelles perquè elles mateixes, d’alguna manera, signaven. Per nosaltres va ser un canvi, perquè era la primera vegada que abordàvem aquesta part artística, i vam fer una presentació en una galeria d’art. De fet, ara mateix podeu veure el projecte en un restaurant al carrer Aribau.

Jo he passat per diferents fases: una fase de set inicial en universitats, una fase de desencantament, i ara estic en una fase molt dolça on hi ha hagut un relleu generacional a nivell d’institucions, a nivell universitari, a nivell d’empreses o grups de gent que també col·laboren, que seria el nostre format. Nosaltres tenim un format estrany, un format comercial, però aportem de manera desinteressada accions d’aquest tipus per ajudar a la comunitat, aquí, a Barcelona i, per extensió, a Catalunya. Els darrers anys estic notant que, per fi, s’ha interioritzat aquesta necessitat de crear una estructura sòlida on començar a créixer. Fa uns anys hi havia una espècie de desordre i, darrerament, estic realment emocionat perquè notes amb accions properes, amb accions de tercers, que s’està creant, com diuen els polítics, un teixit que proporcionarà l’ús de les tecnologies i el llenguatge adients per crear coses que estan a l’alçada internacional.

cAtAlUNYa té tRAdició eN eL MóN De l’ANiMAció De lA posTproDUcció…

Fins fa pocs anys ens sentíem com els executors d’efectes segons ens marcava una productora. Ara hi ha moltes decisions que es prenen en postproducció. Podem opinar, comencem a ajudar a codirigir, i és molt interessant el moment de brainstorming quan estem a les beceroles d’una idea, perquè estem amb l’equip que genera això. Pensa que ja s’està parlant dels efectes visuals en càmera. Què vol dir això? Que quan anem a rodar incorporem els efectes en el mateix moment. I si en aquell moment no m’agrada tan blau o vull més desenfocament, es pot arribar a fer de tot. I aquí, a Catalunya, tenim una possibilitat de dimensió de projectes determinada, però és una tendència que s’està imposant, i això ens afavorirà, a nosaltres i als espectadors.

De vegades, la tecnologia ens fa pensar, de forma errònia, que les coses es fan molt automàticament i que nosaltres som més operaris que artistes, i això no és cert. L’únic que ens permet la tecnologia és que els artistes puguem fer més iteracions. Com més ràpid vagi tot, menys m’hauré d’esperar que acabi el render, més aviat podré arribar a aquesta forma creativa o podré oferir un ventall de diferents possibilitats. Passa el mateix amb la intel·ligència artificial i el que esperem del seu ús, perquè, al final, la tecnologia és per afavorir els humans, no per isolar-los, encapsular-los o copiar. I això s’ha repetit des que jo utilitzo tecnologia en la postproducció: com més ràpid i més eines tinguem, més iteracions ens permet per a que l’artista sigui més capaç de crear alguna cosa més excel·lent, més sublim, més sorprenent.

qUiN pApeR hi esTÀ jUGANt o hi jUGArÀ lA iNTel·liGènciA ARtiFiciAl?

Soc bastant fan de la realitat mixta. Soc fan del resultat final d’estar com estem tu i jo ara xerrant i no saps ben bé com, si amb unes ulleres, amb una lent, amb un projector en l’aire, però enmig es poden projectar sets digitals que interactuen amb tu i amb mi, i  ens creen un diàleg totalment diferent. Estic segur que el consum de l’entreteniment anirà amb aquest concepte que anomenem realitat mixta, però que en definitiva és que tu i jo ens puguem mirar, puguem xerrar, però a la vegada puguem tenir una pantalla de cinquanta per cinquanta metres virtuals i que puguem interactuar creant un diàleg. La realitat mixta ha vingut per quedar-se. Des dels anys seixanta hem arrencat la realitat virtual, hem tingut fornades, sembla que se’n va i torna a venir i jo crec que al final ha vingut per quedar-se.

Per a nosaltres és el mateix. Òbviament n’hi ha uns que s’han de fer amb molta resolució, n’hi ha d’altres als quals has de dedicar molt més temps perquè tens més paquets d’efectes i tens més plans, però nosaltres treballem amb la mateixa cura. Tant se val un videoclip, una pel·lícula de gran format, com el cas que hem comentat amb el Juan Antonio Bayona, o una publicitat: el procediment, quan entra un projecte a casa nostra, al final és el mateix. Ara som tendenciosos i intentem estar a l’inici de qualsevol projecte, en fem el mateix tipus de tractament i hi posem la mateixa relació emocional.

LA teVA seGUeiX seNt UNA pRofessIó De fUtUR?

Hi ha un projecte de fa 5 anys que li vam posar el nom de ”Hiperrealitat”. És un projecte de realitat virtual, de realitat multiusuari, i el vam viure molt intensament. Combinàvem el fet de posar-te unes ulleres, caminar al voltant de cent vint metres quadrats, on quatre persones a la vegada vivien una història bastant tòpica de viatges en el futur, en el passat, per intentar confondre constantment els usuaris sobre la realitat o virtualitat del que experimentaven. Vam aconseguir un nivell visual excepcional i quan t’apropaves a alguns elements, com ara el d’un banc, tenies la sensació de tocar alguna cosa virtual, però que era física, i després aquest element desapareixia i tu intuïes que allà hi havia hagut un banc físic, però te l’havien tret. N’estem súper orgullosos perquè com aquesta proposta d’I+D, a dia d’avui, no se n’han fet gaires, i mira que n’hi han, sobretot a Barcelona. Va guanyar diferents premis a nivell internacional i va tenir molt de ressò en l’entorn més professional.

poT ARRiBAR el DiA eN qUè es pUGUi MANipUlAR el ceRVell De MANeRA qUe No sàpiGUes sI el qUe esTÀs VeieNt és reAL o és ViRtUAl? 

No sé si em deixaran avançar massa coses… (riu). Ara estem en un projecte molt interessant que ja es veurà quan surti a la llum, però que està relacionat amb el concepte del temps real, que és el que nosaltres hem anat treballant, amb l’anàlisi i l’estudi dels moviments, per exemple, d’un músic, i de com repercuteix aquesta percepció de la música a partir de l’expressió corporal. Ens interessa molt, a partir d’ara, fer projectes on anem més enllà del visual i el sonor, és a dir, amb altres tipus de sensacions i amb l’expressió corporal.