Vicente Matallana

Director del New Art Centre de Reus

Hem anat a Reus per fer reflexionar Vicente Matallana, director de LaAgencia, gestor cultural i pioner en la conservació d’art electrònic, sobre els reptes d’un patrimoni que canvia al ritme de la tecnologia. A l’entrevista, sense deixar anar el seu inseparable termos de cafè, parla de memòria, d’obsolescència i del futur dels museus digitals.

Nosaltres diríem que és l’art que parteix de la cibernètica. En realitat, és el que sorgeix a partir de la revolució de la computació personal, dels ordinadors personals, d’internet… i que després ja genera tot un seguit de pràctiques cada vegada més complexes, més vinculades a la ciència i a la tecnologia, fins a arribar al paradigma en què ens trobem ara, que és art, ciència, tecnologia i societat.

Doncs vaig tenir la sort de conèixer Waldo Balart, que era el millor amic de la meva mare, i era un artista constructivista radical que treballava sempre amb el desenvolupament cromàtic de l’espectre de la llum i amb una matriu de números, una matriu matemàtica. Ell em va introduir en l’art, les matemàtiques i els primers experiments computacionals −parlo de quan jo tenia 14 anys. A partir d’aquí, ja m’hi vaig anar ficant: vaig conèixer el grup Libres para Siempre, i així vaig entrar en aquest petit món.

Curiosament, jo vaig estudiar Psicologia Cognitiva, tot i que tenia molt clar que volia dedicar-me a l’art. I vaig intentar posar-hi tots els impediments possibles per veure si podia tenir una vida tranquil·la i normal, i no una vida de sobresalts com la que he tingut. Però bé, com deia en Waldo, a l’art t’hi dediques quan no pots dedicar-te a res més.

el 1998 fUNDes LaAGeNciA. AMb qUiNA iNTeNció?

Això és gairebé com preguntar a qui estimes més, la mare o el pare. Evidentment, Máquinas y Almas va ser una fita; a més, va representar una oportunitat de treballar directament amb més d’una vintena d’artistes durant un període llarg, perquè va ser una producció de dos anys. I després també seria injust no esmentar la possibilitat que em va donar la Fira Internacional d’Art Contemporani, ARCO, de treballar i de poder potenciar l’art tecnològic, difondre’l i acostar-lo al mercat des d’una plataforma tan gran.

A mi m’encanta parafrasejar una cosa que va dir Jeff Gompertz, de Fakeshop: jo soc “la persona que ho fa possible”. Per a mi, la meva feina com a gestor cultural és fer possibles les idees dels artistes, dels comissaris, dels teòrics… de tota la part creativa, i aterrar aquestes idees, fer-les avançar i aconseguir que realment succeeixin.

En realitat, ens hauríem de remuntar una mica en el temps. El 2006, a ARCO, la Marie-France Veyrat i l’Andreu Rodríguez Valveny van proposar patrocinar programes i crear el Premi ARCO/BEEP d’Art Electrònic, que ja ha fet 20 anys. Allà comencem una relació que acaba generant una col·lecció i, el 2013, tenim l’oportunitat, amb el Col·legi Oficial d’Enginyeria Informàtica de Catalunya, el Col·legi Oficial d’Enginyers de Telecomunicació i el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, entre altres agents, de crear la New Art Foundation. Ens adonem que pot ser un gran paraigua per a totes les activitats que ja fèiem, perquè no només compràvem, sinó que produíem obres amb els artistes. El 2015 em proposen fer-me càrrec de la direcció, i és quan l’equip actual —és a dir, la Marie-France, l’Andreu i jo— n’assumim el lideratge juntament amb totes les incorporacions que hi ha hagut després, i la Fundació ens ofereix el paraigua per a tota l’activitat que hem generat.

eNs eXpliqUes qUè és
LA coL·Lecció Beep
D’ARt elecTRòNic?

A Hello World! el públic pot trobar coses que varien d’un dia a l’altre. És una exposició dinàmica: partim d’un pensament cibernètic, molt sistèmic. No entraré en detalls tècnics, però és una exposició que té lloc en tots els espais del centre: tant a les sales expositives com al taller o als magatzems. És una exposició mutant: avui hi ha unes obres i, d’aquí uns quants dies, n’hi pot haver unes altres. A més de fer un recorregut per 60 anys d’experiments computacionals, ofereix una visió de projectes amb què tenim una relació molt especial. És molt viva, molt accessible per a tots els públics: volem enganxar la gent, perquè també s’hi poden veure tècnics i artistes treballant en directe. Aquí tot està interconnectat i això és el que fa especial aquest centre; no hi ha compartiments estancs.

Hi ha dues maneres d’explicar-ho. La primera consistiria a plantejar-se: “com no havia de ser a Reus?” Si a Reus passen coses molt peculiars! Fa 20 anys que hi vinc i sempre m’ha fascinat com n’és de dinàmica, com és la classe industrial d’aquí, les idees que tenen… Et preguntes: “Com a algú se li ha pogut acudir això?”. Des d’aquest punt de vista, penses que un projecte així només podia sortir de Reus. I la segona raó és perquè l’Andreu és de Reus; la Marie-France i jo hem acabat aquí per això.

lA iMpLicAció pÚbLicA i iNstitUcioNAL és foNAMeNtAl peR gARANtiR lA ViAbiLiTAT deL NeW ARt ceNTeR?

Sí, ara mateix Catalunya viu un moment molt dolç. Jo sempre subscric una idea que atribueixo al Ricard Robles, que diu que hem de pensar, no en la força centrípeta de Barcelona, sinó com en el Silicon Valley, que té més de 250 quilòmetres d’extensió. Realment, hi ha un ecosistema molt actiu, tant pel que fa a artistes i creadors com en l’àmbit d’R +D i d’institucions en què, a més, tothom col·labora. Aquí es produeixen sinergies que en altres llocs serien sorprenents, i tot d’una manera molt natural i orgànica. Estem vivint un moment molt dolç que, com diu en Ricard, cal saber aprofitar.

No és tant un taló d’Aquil·les com una conseqüència d’haver inventat una cosa des de zero. La part positiva de ser pioner és que tens menys competència, però, per contra, no tens models als quals seguir. En aquest sector, hem hagut d’anar inventant-nos, improvisant i provant amb el mètode d’assaig i error, i ara el pas següent és la conservació, és a dir, evitar que el llegat es perdi. Hi ha aspectes que ens ho faciliten: treballem amb components industrials, amb una documentació estricta com la que desenvolupem a la New Art Foundation, que ajuda al manteniment, la restauració i la reparació. Però també tenim en contra que no pots guardar una peça i deixar-la vint anys tancada. Això és com un magatzem dinàmic: cada cert temps, cal encendre les obres, revisar-les, i tornar-les a guardar a la caixa. Si deixes una peça vint anys, et pots acabar trobant amb un problema gairebé irresoluble, com la falta de components, o d’altres.

Mira, nosaltres tenim un assessor en IA, el Sergio Morales, de la Universitat Oberta de Catalunya, i un dia li vaig dir: “Estic vivint el mateix que als noranta: te n’anaves a dormir i, l’endemà, et llevaves per llegir a Wired què havia passat”. Però ara ja no tinc ni l’energia ni el cap per ocupar-me’n; especular sobre què passarà… la veritat és que no ho sé. Em fa gràcia quan diuen que la intel·ligència artificial és una eina, com els NFT, però al final tot depèn del que en fem els humans. La història ens diu que els éssers humans tenim una certa tendència a espatllar-ho tot, així que aquest argument l’accepto, però amb matisos; és com quan vam crear internet pensant que la gent col·lapsaria la Viquipèdia, i al final el que volen és TikTok.