Vicent Fibla

Falten pocs dies perquè la tretzena edició d’Eufònic obri les seves portes. Serà el 4 de juliol, amb un menú saltejat amb 78 artistes, la xifra més gran des del seu inici. El seu creador i director, Vicent Fibla, ens explica en aquesta conversa l’especial connexió del festival amb les Terres de l’Ebre i els nous reptes adquirits des que es fa càrrec de la direcció artística del Mèdol, el Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona.

Provinc del marc de la música i de la música electrònica, i tot això va anar derivant d’alguna manera en l’organització de coses. La idea de muntar un segell discogràfic és com fer una gestió cultural incipient, i va anar girant cap a una altra cosa, que és com em trobo ara mateix.

No. De fet, la gestió cultural i, especialment, l’Eufònic i la direcció del Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona, ja no em deixen temps per a res més. La música sempre hi està present d’alguna manera, així que no sé si ho trobo a faltar… Crec que tot s’acaba vehiculant cap a una altra cosa que al final pot ser la part aquesta de produir i fer música, que després passa a seleccionar la música dels altres en tant que muntes un segell discogràfic, i al final estàs comissariant les propostes dels altres. No deixa de ser com muntar els ingredients d’una amanida. I és molt similar al fet de fer música.

Déu n’hi do, no? Podem dir que queda lluny i a prop: queda lluny perquè és un projecte que va arrencar el 1998 oficialment, encara que ja feia un temps que funcionava, però al mateix temps està molt a prop, perquè ara ja hi ha l’àlbum «Ocells com tu«, de Carles Congost i Josep Xortó. I m’ho sento molt proper, tenint en compte també que va ser el projecte de Carles Congost, en tant que jo estava allà al costat i vam fer totes aquestes coses junts.

coM NeiX l’eUfòNic
l’ANY 2012?

Ha anat evolucionant d’una manera natural, diria jo. Mai hem plantejat la necessitat de fer més coses, arribar a més llocs i a més públics. Són diversos tipus de propostes amb una combinació de públics diferents en un festival que és interdisciplinari; totes les disciplines estan juntes i al mateix nivell, però una és una performance de poesia o que passa al mig del paisatge i l’altra és una actuació musical, i l’altra és un espectacle audiovisual digital… En aquest sentit, vull pensar que ha anat creixent d’una manera raonada. Després de dotze edicions hi ha hagut anys que hi havia sis pobles, d’altres anys que n’hi havia vuit, o molts, com aquest any, que n’hi haurà dotze, però l’any que ve n’hi poden haver set perfectament, això no canvia res. No mirem el nombre de pobles, ni d’activitats, ni de poblacions, sinó que, depenent una mica de l’any, de les possibilitats i dels espais, va agafant una forma o una altra.

El territori, per descomptat que és important, perquè l’Eufònic està creat des de i per a les Terres de l’Ebre, no perquè jo sigui d’allà, que ho soc, sinó perquè, a banda de l’equip principal, que també ho és, està pensat com una proposta que es va adaptant a l’entorn constantment i es va creant a partir del que hi ha; hi ha tanta cosa i podríem crear tantes propostes que simplement es tracta d’anar filant. I la importància dels espais no és només una qüestió escenogràfica; és que, moltes vegades, els espais generen les coses. La performance d’Atilio Doreste de fa tres anys en un tractor abandonat en algun lloc de camí a Sant Jaume d’Enveja és mítica. Després, al mateix temps, hi ha espais molt més estàndard, per dir-ho així, com ara un auditori, un casal, una sala… Suposo que també impacta aquesta combinació de les propostes més musicals, d’altres que són més performances sonores, o d’altres que són accions sonores, que es vinculen amb el paisatge, amb la memòria històrica, amb el patrimoni material i immaterial…

No és que s’hagi volgut fer així, és que el futur és interdisciplinari a la força. La frontera entre les disciplines ara mateix no és que sigui líquida, és que és naturalment líquida, i és lògic. Necessitem etiquetes encara per algunes coses, lògicament, però crec que parlem de propostes al voltant de les preocupacions contemporànies. Hi ha moltíssimes disciplines que es connecten entre elles i d’altres que no saps com etiquetar-les. Estem parlant, per exemple, d’una acció sonora que transcorrerà en una olivera centenària, però és que això potser acaba connectant dos elements visuals i donant lloc a una altra cosa. No ens preocupa tant això com el fet de donar a entendre que són propostes molt específiques, molt úniques i molt vinculades al lloc.

qUè eNs poDeM tRoBAR eN AqUestA tRetzeNA eDició?

Esperem que la gent s’ho passi bé, però no només en un sentit lúdic, sinó passar-s’ho bé en tant que dona accés a una manera de treballar, a una manera d’investigar els algoritmes, les programacions o els bots, i amb quatre mentores que diria que són un who is who ara mateix de l’art digital a Catalunya i que acompanyaran els projectes que presenta la gent. Em sembla una proposta molt bonica i sobretot perquè tothom té associat que Terres de l’Ebre és només el Delta amb flamencs, arròs i platges, i no és veritat. La Terra Alta n’és una part molt important, amb molts entorns i moltes coses, i el poble de Bot, a banda que el nom s’hi prestava, acull una proposta molt global sent un poble tan menudet.

La convocatòria Eufònic Sostenible farà cinc anys l’any que ve i volem fer alguna cosa per celebrar-ho. Està pensada, precisament, per a lluitar contra la dictadura de la novetat. Dona la sensació que tothom vol propostes noves, creades expressament. I si s’han vist a Granollers ja no es poden veure a Sabadell, perquè ja són velles. No, és a l’inrevés; la sostenibilitat no és només aquesta cosa ambiental i climàtica i els seus efectes, que tots tenim claríssims, sinó que també hem d’abordar la sostenibilitat creativa. Hi ha artistes que inverteixen temps treballant en una cosa, i quan s’ha vist en dos llocs ja no pot girar, no pot anar enlloc perquè la gent té la sensació que ja és vella, quan és a l’inrevés. Hem de començar a pensar que els artistes contemporanis inclouen també els digitals, que Mónica Rikić té una peça de fa cinc anys i és igualment vàlida i es pot mostrar en altres espais. Potser la contemporaneïtat és mirar de molt més a prop allò que tens just aquí.

qUiNes sóN les pRiNcipAls DiFicUltAts De treBAllAR eN el sectoR cUltURAl FoRA De les gRANs ciUtAts?

No sé si la direcció artística d’un equipament com un centre d’arts és més complexa que un festival; sí que funciona d’una manera diferent, però, bàsicament, la intenció era posar-ho en marxa. Tarragona estava pendent d’un centre d’arts, estava en standby i ho havia intentat feia 10 anys. Així que es va tractar de muntar un equipament, una entitat amb continguts, amb cara i ulls, i amb un fil narratiu. Construir això des de zero és complicat, però crec que ara, que fa tres anys, la visió des de fora és que al Centre Cultural de Tarragona estem fent moltes coses; crec que és molt útil i, al mateix temps, al territori també es nota molt la seva tasca. Estem parlant d’un equipament que és un centre d’arts territorials, que engloba no només la idea de ciutat, sinó la idea de Camp de Tarragona, com a mínim. És veritat que Tarragona té una característica molt singular, i és que a 10 minuts té Reus, una ciutat molt similar en dimensions. Per tant, aquesta forma de relacionar-se amb les altres dues comarques determina també les coses que fas. Hi ha coses que estan pensades per al públic tarragoní com a ciutat i altres que estan pensades per al públic tarragoní com a territori. Aquesta és una de les coses a les que hauríem de començar a acostumar-nos: un lloc on trigues una hora i deu minuts de tren en anar-hi, en qualsevol país es consideraria àrea metropolitana i podries anar-hi a fer una cosa i tornar. Aquí és molt difícil per culpa de les infraestructures i de la nostra mentalitat, que considera que una hora de distància és lluny.

el MèDol d’AqUest ANY té 12 eXposicioNs i UNA VinteNA D’ActiVitAts. qUè DestAqUes Del qUe qUeDA pRr VeURe?

Sempre hi ha coses que volem fer i sempre hi ha coses que tinc al cap i que en algun moment arribaran i passaran. Però, de vegades, passen tres anys i hi ha un moment en què es pot fer, com va succeir amb l’Eufònic, especialment. Vull dir que sempre hi ha alguna idea boja en un calaix que en algun moment es posarà en marxa; crec que l’Eufònic encaixa amb aquesta idea en tant que acull tantes coses diferents que, de vegades, hi ha un tipus de propostes que només poden passar allà. I això és molt bonic i, al mateix temps, ja és un repte de per si.