És cert i cal admetre-ho: el món dels videojocs està saturat de personatges masculins. Però, eps! Les heroïnes que hi campen sobresurten per la seva valentia i compromís i han donat alguns dels moments més memorables de la història del mitjà. En aquest article en repassarem alguns. Des de mitjans de la dècada dels vuitanta amb la presentació de Samus de Metroid fins a la lluita d’Aloy d’Horizon Forbbiden West, recordem algunes de les heroïnes que són dignes de ser imitades. En definitiva, reflexionem sobre què vol dir ser protagonista en un videojoc i ser-ho amb el nom d’una dona.
L’any 1986 els comandaments de la NES treien fum. Jugadores i jugadors d’arreu del món seguien amb emoció les passes d’un personatge abillat amb un exoesquelet i un casc vermell que travessava les galeries eternes d’un món inhòspit i que disparava els enemics amb el canó del seu braç dret. Aparentment el personatge d’aquell primer Metroid de Nintendo encarnava la soledat de l’heroi. Només aparentment. Al final del joc, després d’unes lletres pixelades que indicaven que havies aconseguit retornar la pau a l’espai, venia la revelació: L’heroi, en realitat, era una heroïna i tu no havies estat portant un guerrer, sinó que, sense saber-ho, t’havies posat a la pell d’una autèntica virgo bellatrix.
Samus Aran no és la primera heroïna dels videojocs, però el factor sorpresa amb el qual va presentar el seu rostre al món ha fet que quedés gravada a la memòria com el personatge femení clàssic. En el fons, aquella sorpresa s’explica per una qüestió de rols: si habitualment els personatges femenins de les narracions tradicionals —també en els videojocs— havien ocupat el paper de damisel·la en perill o de noia comparsa, el seu ascens al protagonisme, i més quan es tractava de repartir trets per salvar l’univers, resultava alhora inesperat i estimulant.
L’arrel etimològica de la paraula protagonista és molt clara: es tracta del personatge cridat a resoldre l’agon —tal com en deien els grecs— que es troba en l’eix d’un relat. Només aquest terme, traduït sovint com a lluita, competició o conflicte, ja ens pot posar sobre la pista d’alguns dels motius pels quals el sistema patriarcal ha barrat el pas als personatges femenins en el centre de l’acció. Es tracta d’aquell sil·logisme arnat que diu que si tradicionalment les dones no van a la guerra tampoc no hi fan res en el centre d’un relat, i per extensió en el centre d’un videojoc. Per sort, tenim milers d’evidències històriques que neguen la major: una dona pot anar a la guerra i també on li doni la gana. I, per això, des dels anys vuitanta fins ara cada vegada es fa més llarg el reguitzell de protagonistes femenines que campen per les pantalles i que estan disposades a lluitar per resoldre un conflicte.
Per exemple, al cap de pocs mesos de saber que Samus era una noia, la comunitat gamer va poder gaudir de valent amb una aventura de rol japonès titulada Phantasy Star (SEGA, 1987) que tenia com a protagonista una jove aventurera. Era Alis Landale, creada per l’enyorada Rieko Kodama, una de les grans dissenyadores artístiques de videojocs. La història de Phantasy Star comença quan maten el germà d’Alis i ella sent que ha de perseguir i castigar els assassins.
Aquests dos exemples clàssics demostren que, des dels inicis, la indústria de l’oci electrònic —per bé que saturada d’herois masculins— també ha comptat amb dones protagonistes. Ara bé, no és fins als darrers anys, amb l’evolució de la narrativa del mitjà, que aquests personatges han anat adquirint més profunditat, emoció i complexitat. Un dels casos més recents és Aloy, la guerrera que intenta evitar la destrucció definitiva de la humanitat a Horizon Zero Dawn (Guerrilla Games, 2017). Marginada per la seva pròpia tribu, aquesta caçadora es veu abocada a tirar endavant en un viatge d’autodescoberta. És una lluitadora amb una condició física envejable, amb notables recursos per sobreviure de forma independent; i així i tot no és fins a la seva última aventura, Horizon Forbidden West (2022), que hem pogut conèixer la seva capacitat d’estimar.
Quan ja tota la terra està explorada i fins i tot explotada fins a l’esgotament, és en els viaranys del psiquisme on la narrativa dels videojocs pot oferir noves propostes. Hellblade: Senua’s Sacrifice (Ninja Theory, 2017) presenta una protagonista que pateix psicosi. Senua forma part d’un poble celta en l’època de màxima expansió de l’Imperi Romà i que, per tant, viu en un total desconeixement d’aquesta malaltia mental. El joc ens posa en el lloc d’algú que des de la incertesa absoluta ha d’encarar-se a la por al desconegut, a la veu del judici implacable i a la incomprensió dels altres. El seu és un relat inspirador que demostra, un cop més, la capacitat dels videojocs per interpel·lar-nos i tractar qüestions problemàtiques que ens afecten en l’actualitat.
Un article com aquest no seria del tot complet sense fer referència a la icònica Chun-Li de la sèrie de jocs de lluita Street Fighter. Des de la seva primera aparició on era l’única dona entre un planter de lluitadors masculins, aquesta experta en arts marcials va destacar pel seu carisma i les seves emfàtiques puntades de peu. Anys després, a Street Fighter 6 (Capcom, 2023) s’ha convertit en tota una mestra experimentada que instrueix les noves generacions en la destresa del kungfu i del taitxí.
Els tractats de narratologia afirmen —i els relats clàssics confirmen— que l’heroi o l’heroïna s’ha de formar des de la primera infantesa. És per això que resulta molt benvingut que en els darrers anys hagin sorgit jocs amb nenes protagonistes que proporcionen un exemple excel·lent a les joves jugadores. Amb una energia plena d’entusiasme i amb molta velocitat, el personatge central de Koa and the Five Pirates of Mara (Talpa Games i Undercoders, 2023) ha de superar tots els obstacles per vèncer els corsaris que amenacen el seu arxipèlag. Per la seva banda, Nika de Colossus Down (Mango Protocol, 2020) es permet la irreverència de rebel·lar-se contra tot allò que detesta. I, finalment, la petita protagonista d’Alba: A Wildlife Adventure (ustwo games, 2020) ha d’evitar la construcció d’un hotel de luxe en un paratge natural.
Nenes, noies o dones, moltes protagonistes de videojoc són dignes de ser imitades. Se sumen a la nòmina d’heroïnes a recordar personatges que destaquen per alguna virtut especial: la resiliència d’Ellie de The Last of Us (Naughty Dog, 2013), l’empatia de Fortuna i les seves amigues bruixes a The Cosmic Wheel Sisterhood (Deconstructeam, 2023), la tenacitat de Jade, la fotoperiodista que denuncia la corrupció a Beyond Good & Evil (Ubisoft, 2003) i l’empoderament de Bayonetta (PlatinumGames, 2009). Com ja ens van deixar escrit els grecs arcaics, la lluita no és prou valuosa si no es canta, si no es reviu i si no es recorda. Els personatges a imitar han de comptar sempre amb un relat que els immortalitzi. També les heroïnes de videojoc.
Eva Comas-Arnal
Periodista i escriptora