Aparentment, els videojocs i les tradicions tenen poc a veure. Ara bé, només aparentment. Si és cert que l’esclat popular del sector als anys vuitanta va anar lligat sobretot a la representació de naus espacials i de metròpolis modernes, el desenvolupament del mitjà interactiu ha anat incorporant propostes que remeten a referents tradicionals de les més diverses cultures. En aquest article en repassarem alguns: des de la Setmana Santa de Sevilla fins als jocs africans que es juguen amb llavors.
Animal Well (BigMode, 2024) és un d’aquells videojocs en els quals et voldries quedar a viure. Desenvolupat durant set anys únicament per un sol creador, de nom Billy Basso, aquest metroidvania deliciós va sortir a la venda tot just fa pocs dies, la setmana passada –com qui diu–, i en aquest temps tan escàs ha seduït milers de jugadors de tot el món amb la seva excel·lent proposta d’exploració. Voltat d’una estètica Pixel Art, has de recórrer passadissos secrets poblats per animals inesperats i has d’enfrontar-te a esperits estranys. Més enllà de la seva ambientació nocturna de faula, el que em va cridar poderosament l’atenció va ser la manera que tens de matar. No dus armes, però dispares una mena de bengales que, quan van a petar contra el terra o contra la paret, et retrotrauen a les revetlles de Sant Joan de la infantesa: un esclat de guspires, a mig camí entre una traca i una font típica d’aquelles que enceníem quan érem petits.
Ben probablement el creador del joc no té la més mínima idea de com se celebra la festa de la nit més curta de l’any a l’oest de la Mediterrània. Ara bé: estic del tot convençuda que, conscientment o inconscientment, sabia que les bengales de foc connecten els jugadors amb una experiència que s’arrela en el passat, en la família, en el poble, en la comunitat… És cert que les tradicions presenten una diversitat que aclapara: n’hi ha tantes com comunitats i cultures es puguin delimitar en el planeta. Però també és veritat que, en la immensa multiplicitat de tradicions, es poden destriar alguns elements unitaris i universals subjacents. Com les bengales de foc d’Animal Well o els focs d’artifici de Fantavision (Japan Studio, 2000), tots els rituals que tenen a veure, per exemple, amb l’aigua i amb la purificació es veuen repetits en les més variades formes en moltes cultures. És precisament d’aquest tipus d’elements tradicionals que remeten a un substrat universal comú que els creadors de videojocs treuen molt partit: N’hi ha prou amb donar un cop d’ull a qualsevol Zelda, per exemple.
És important no oblidar que el videojoc és, gairebé per definició, un producte cultural que aspira a un públic internacional. Els seus creadors sovint fan atenció als tabús amb els quals un públic d’una cultura determinada pot rebre el contingut d’un títol. Ells volen que les mecàniques i les històries siguin el màxim de comprensibles possible pel major nombre de jugadors. És per aquest motiu que, d’entrada, sembla que les tradicions molt concretes d’una determinada cultura siguin aparentment poc aptes per al contingut d’un videojoc. Ara bé, aquesta darrera idea és només un tòpic que convé desterrar perquè la història recent del mitjà interactiu demostra que les tradicions més variades es van infiltrant en el disseny d’alguns videojocs i, fins i tot, en algunes ocasions en conquereixen dinàmiques i mecàniques.
Sense anar més lluny, l’enfrontament llegendari de Sant Jordi amb el drac és prou prototípic per inspirar una bona colla de títols. Així es va demostrar a la game jam de tres setmanes que la darrera diada del 2024 es va organitzar a Barcelona. La celebració va veure néixer videojocs com Sant què?, Amor de drac, Al rescate del dragón, La batalla, Roses&Dragons… I així fins a trenta-set títols. Amb la seva apel·lació a la literatura, a l’amor i al relat medieval, la tradició de Sant Jordi és rica, atractiva i icònica. Per tant, és susceptible de penetrar en el món de zeros i uns del disseny d’un videojoc.
En un sentit similar cal valorar Beta: Univers magsys (Gestmusic i 3CAT, 2023), un joc cooperatiu infantil per Roblox que incorpora elements de la festa de Sant Jordi, com la Víbria, i que els combina amb altres motius propis de la mitologia catalana. El temple del joc, per exemple, té una cúpula en forma de mona de pasqua i a l’interior els jugadors poden topar amb la Mulassa, amb en Fumera o amb un Nyítol.
És important destacar la presència de títols inspirats en tradicions en l’esfera concreta dels videojocs online, els quals es poden anar actualitzant de la mateixa manera que també s’actualitzen any rere any festes i rituals. Per exemple, a jocs com World of Warcraft, Grand Theft Auto Online o Genshin Impact hi tenen un paper important l’Any Nou Xinès, Carnaval, Sant Valentí, Halloween o Saint Patrick. Particularment, la festivitat de Nadal és una de les més retratades, tal com ja vam explicar en aquest article sobre videojocs nadalencs.
De fet, els elements de qualsevol folklore estan concebuts per perdurar en el temps, per ser transmesos de boca en boca, de generació en generació, per impregnar la cultura d’una comunitat de dalt a baix. Quan el sector dels videojocs va explosionar en l’àmbit popular a la dècada dels 80, l’univers predominant era el de la carrera espacial i el de les ciutats amb llums de neó, i si apareixien elements tradicionals eren els propis de la cultura japonesa o de la nord-americana, que en aquells moments eren el principal bressol de la indústria i els qui en dominaven la distribució.
Ara bé, a poc a poc van guanyant presència en l’univers gamer referències a d’altres tradicions. Una mostra destacadíssima d’això que dic és Never Alone (Upper One Games, 2014) que s’inspira en un conte tradicional de la cultura inupiaq, la dels natius del nord d’Alaska. Es tracta de l’aventura d’habilitat i de trencaclosques que ha de travessar Nuna, una nena esquimal i la seva guineu àrtica. L’objectiu del joc és aconseguir el retorn a l’equilibri de la natura i un dels punts forts és que tota l’estructura del joc es fonamenta, precisament, en la transmissió de la saviesa.
Un altre exemple el trobem a Blasphemous (The Game Kitchen, 2019) i en la seva seqüela Blasphemous 2 (2023), que s’inspiren magistralment en la Setmana Santa a Andalusia per construir un metroidvania d’acció i d’aventura en una regió fictícia anomenada Custodia. Començant pel personatge principal del Penitente, un encaputxat amb corona d’espines i amb espasa, fins al darrer dels detalls de l’estètica Pixel Art, l’estudi sevillà ha sabut treure molt de partit de la iconografia religiosa catòlica. Els seus responsables imaten tot el joc amb una atmosfera enigmàtica i al mateix temps el doten de tocs irreverents.
Manny Calavera és el protagonista de Grim Fandango (LucasArts, 1998), un videojoc que s’inspira en el dia dels morts mexicà i que, fins i tot, recrea l’inframon asteca –Mictlán–. Les brillants idees del nord-americà Tim Schafer i les grans il·lustracions del mexicà José Guadalupe Posada s’uneixen per reinterpretar aquesta vella tradició i per fer-la casar, en un matrimoni perfecte, amb el gènere del cinema i de la literatura negra.
Finalment, és altament destacable la trajectòria del jove enginyer informàtic Teddy Kossoko. Nascut a la República Centreafricana i afincat a Tolosa de Llenguadoc, va llançar l’any 2018, quan tot just havia acabat la carrera, el videojoc per a mòbil Kissoro Tribal Game. S’inspira en un dels jocs d’estratègia més estesos en el continent africà i que es juga amb llavors. Poc temps després d’aquest llançament, va crear el seu estudi de desenvolupament Masseka Game Studio que, amb un bon assessorament històric, procura fer del videojoc una eina per representar les cultures i les tradicions d’un continent infrarepresentat. El seu missatge és poderós: segons diu, a l’Àfrica sempre s’han vist les històries a través dels ulls dels altres. La millor manera d’empoderar-se consisteix a mirar i a crear històries, ben arrelat, des dels propis ulls.
Eva Comas-Arnal
Periodista i escriptora