Vivim atrapats en un present digital dens i llarg des del qual costa recordar o projectar i somniar endavant. Una bona manera de començar a trencar l’encanteri d’aquesta presó presentista és resseguir el camí que ha fet la nostra vida digital per trobar-hi un arc distribuït en tres fases —ampliar, copiar i substituir— que poden il·luminar-nos i donar-nos material amb el qual imaginar una sortida del present cap a una quarta internet més lliure.
El fosc present digital en què vivim avui s’acabarà un dia. Malgrat que avui sembli una força impenetrable, aquesta sensació de perpetuïtat de l’ecosistema de les xarxes socials privades és només un miratge. Per entendre aquesta fragilitat no aparent, pot ser útil fer un exercici d’allunyament i mirar des d’amunt i cap enrere per revisar els camins que ens han dut a la situació actual. Potser els camins del futur semblen bloquejats, però ningú no ens pot prohibir resseguir els camins que ja hem caminat.
Com hem arribat fins aquí? Una bona manera de contestar-ho és intentar respondre a una altra pregunta: per a què serveix internet? La resposta a aquesta pregunta a través del temps obre la porta a plantejar tres fases diferenciades de manera clara, cadascuna determinada per les eines, els espais i les motivacions que han anat empenyent la nostra societat digital cap a aquest present. Amb aquest recorregut al cap, potser és més fàcil imaginar una nova quarta sortida.
Primera fase: la internet que amplia la vida
En un primer moment, internet va servir per ampliar l’escenari possible de la nostra vida. L’estructura amb la qual es va fer possible aquesta expansió és el world wide web, el sistema de pàgines web de principis dels noranta, i l’eina nuclear que residia al bell mig d’aquest invent: l’enllaç. L’enllaç és una eina absolutament màgica: amplifica el nostre món i les possibilitats de la nostra vida. És un portal que et transporta instantàniament del lloc on ets a tots els altres, en tot moment i sempre que vulguis. N’hem parlat i l’hem pensat poc, per la importància cabdal d’haver-lo afegit a les nostres vides.
Si la vida fos una partida de l’Age of Empires II, en la qual comences amb uns pocs vilatans i un centre urbà, envoltat d’un mapa completament a les fosques, l’enllaç seria l’equivalent a fer servir el truc «marco polo», que et permetia veure instantàniament tot el mapa, amb els moviments dels altres jugadors i tots els recursos disponibles. Tot un rusc planetari de connexions al nostre abast.
Primera pàgina web de la història (CERN, Ginebra, Suïssa)
Escena del videojoc Age Of Empires II
Aquesta accessibilitat immediata i global, tot i obrir-nos el panorama d’allò que és possible de manera immediata, també ens va encegar i esporuguir, i aquesta indefensió la va saber aprofitar bé el capitalisme, que va vincular internet a un relat de nova era indomable. L’objectiu d’aquesta mena de discursos de la velocitat i de la necessitat d’adaptar-se al nou món tenia per objectiu mantenir internet el més desregulada i privatitzada possible. En comptes d’apoderar-nos, aquella primera internet, sense temps per digerir-la i protegir-la, ens va condemnar a mantenir-nos dòcils i una mica espantats, disposats al fet que algú més gran i preparat ens agafés de la maneta. No hem acabat de sortir mai d’aquest estat d’ànim.
Malgrat tot, aquesta internet veritablement ens va expandir i, per això, la mirem avui amb un tel de nostàlgia. L’anonimat inherent a aquella primera fase va ser un dels elements clau. «A internet, ningú no sap que ets un gos», deia la famosa vinyeta de Peter Steiner del 1993 publicada al The New Yorker. Aquesta multiplicació del jo va ser el gran relat d’aquest primer moment.
© Peter Steiner
Segona fase: la internet que copia la vida
El primer gran canvi estructural d’internet apareix uns anys després de la crisi de les puntcoms. El seu moment fundacional és el naixement de Facebook, que assenta les bases d’una nova manera d’entendre el sentit de ser a internet: serveix per construir una identitat digital que faci de còpia virtual de la teva identitat real. Ja no era una internet dedicada a moure’ns i explorar, sinó a establir un jo digital que fos el més semblant possible al nostre jo físic.
© Getty
Les plataformes socials no només semblaven inofensives, sinó fresques, propositives i transformadores. Fins i tot va semblar que podien millorar el món. Si en la primera internet l’eina central era l’enllaç, en aquesta segona etapa tot gira al voltant del botó de «m’agrada». El que va fer que el botó de «m’agrada» fos tan exitós i central és que va saber traduir en un indicador clar i compartit totes les intuïcions d’èxit i d’interès d’allò que ens envoltava. I, de retruc, va convertir internet i el món sencer en un videojoc en el qual cadascú de nosaltres, ja amb la seva identitat digital fixada, competia amb la resta per l’atenció general, un bé cada vegada més escàs i cobejat.
L’èxit d’aquest sistema va ser absolut. Va fer créixer immensament la població digital i va generar uns recursos inimaginables per als propietaris d’aquestes grans ciutats digitals emmurallades. Però Silicon Valley, gradualment, va anar agafant embranzida i va invertir aquest nou poder en collar més i més la població connectada. Quan, just abans de la pandèmia, vam intentar sortir de les xarxes per respirar una mica —el que llavors s’anomenava «desdejuni digital»—, vam descobrir que no era del tot possible. Vam entendre, aleshores, que ens havíem tancat voluntàriament en una gran presó. Mentrestant, Silicon Valley ja no aspirava a generar una còpia de la vida, sinó a convertir-se en el conducte únic per viure-la.
Tercera fase: la internet que substitueix la vida
I així arribem a la fase actual, en la qual internet ja no és una extensió o una còpia de la nostra vida, sinó que aspira a substituir-la completament. L’element central d’aquesta fase és el feed algorísmic, que imposa que les plataformes passen a ser els intermediaris de la realitat, qui decideix què és important i què no.
El principal efecte d’aquest nou paradigma és que ha conquerit la nostra percepció de la realitat en el sentit més essencial i íntim. Ha assolit una posició tan naturalitzada i socialment acceptada en determinar el valor de la nostra experiència de vida, que els seus indicadors d’èxit i de fracàs han saltat del món virtual al món real.
L’aparició de la IA generativa, entrant en contacte amb el feed algorísmic, vindria a ser la fordització d’aquest procés: el famós slop, o contingut brossa de mala qualitat, no és cap efecte secundari, sinó la conseqüència directa de l’optimització en aquesta tercera fase. Dit d’una altra manera: si ens quedem en aquest ecosistema, tot el que fem i tot el que som està condemnat a esdevenir slop.
© Peter Hamlin 〉abc7news
Un arc… i una quarta internet
Que la internet que havia d’expandir la nostra perspectiva hagi fet, per contra, el camí contrari fins a substituir-nos i fer-nos miops és l’arc que caldria tenir en compte a l’hora de plantejar les possibles sortides de la situació actual. Entendre com hi hem acabat atrapats, i per quins mecanismes, ens pot donar el material per imaginar una quarta fase: una internet que no ens substitueixi ni ens copiï, sinó que, de nou, ens expandeixi.
Els camins que s’obren davant nostre són diversos i molts d’ells criden a l’optimisme. El trencament diplomàtic de Trump amb el nostre món europeu podria ser, com proposa Cory Doctorow, una porta perquè les institucions europees deixin de protegir les estructures de poder de Silicon Valley i accelerin l’aparició d’una internet desamericanitzada. L’auge del slop fet per IA podria acabar de rebentar les canonades, ja molt brutes, de les plataformes habituals. Mentrestant, la maduració del projecte podria obrir les comportes del fedivers a nous usuaris i, en general, sembla que podria créixer l’interès social per una internet més exploradora de nou.
No podem estar segurs de quan passarà cap d’aquestes coses, ni tan sols de si passarà res d’això, però entendre l’arc de la internet —de l’extensió de la vida, passant per la còpia, fins a la substitució— pot fer més fàcil comprendre que el cinisme i l’oportunisme que imposa el feed algorísmic no són cap imperatiu, sinó el resultat d’un camí determinat, un de molts possibles i que sembla que s’està esmicolant.
Si prenem consciència d’aquest recorregut entendrem que, en els pròxims anys, qui pot decidir de manera explícita i conscient «per a què serveix internet?» som, potser per primera vegada en la història d’internet, exclusivament nosaltres.
Albert Lloreta
La Fera