Susanna Pérez, coneguda com la Simmer Valenciana

Aquesta polifacètica valenciana amb una necessitat innata de comunicar va fer dels videojocs el seu refugi arran del bullying que va patir a l’escola. Posteriorment va decidir compartir els seus coneixements en aquesta matèria convertint-se en creadora de contingut i divulgadora en l’àmbit dels videojocs en català i en un sector encara eminentment masculí.

Des de ben xicoteta. Al País Valencià teníem un programa per a joves que es deia Babalà Club, que presentava la María Abradelo, i jo volia tenir el desparpajo que ella tenia quan es movia i xerrava. De fet, quan tenia sis anys em vaig presentar a un càsting que feia el Babalà Club per anar al programa, i vaig cantar un tema de Mónica Naranjo! A partir d’ací em vaig apuntar a la coral i a la ràdio de l’institut. Crec que l’àmbit artístic i musical és molt important en l’àmbit de la comunicació, sobretot pel perfil de persona que creem. I després vaig treballar en un àmbit diferent, a l’ajuntament del meu poble. I és que vaig ser regidora del govern, i allà vaig aprendre encara més sobre dicció i oratòria. I m’ho passava tan bé… Era pel fet que jo explicava a la gent el que a mi m’agradava i de la manera que a mi m’agradava, i m’escoltaven. I això em va generar estes ganes de continuar fent coses relacionades amb este àmbit. El que passa és que al final vaig triar un altre camí per estudiar. 

Uf! Crec que podria dir que vaig nàixer amb un comandament a la mà, però la situació econòmica de la meua família als anys noranta no era la millor, i a mi sempre em prestaven les consoles i els jocs. I quan tenia sis o set anyets, la meua amiga es va comprar una Sega Mega Drive, i ella sempre em convidava a dinar a sa casa després de l’escola, i després teníem eixa estoneta del cartutxo dins de la consola per jugar al Sonic. Vaig començar a tindre ganes d’aconseguir consoles, però encara no podia ser, i també anava a casa de mon tio, que tenia una habitació plena de videojocs de la PlayStation, i em deixava jugar una miqueta després de dinar o a l’hora de berenar. I això va crear en mi una necessitat, no pel fet de jugar, sinó pel que jo estava veient en aquella pantalla: les aventures que estava vivint, els personatges amb la Lara Croft de Tomb Raider… Em sentia part d’eixa aventura i, a partir d’allà, van venir préstecs, vaig heretar consoles, etcètera. 

els ViDeojocs et VAN seRViR peR A ReUgiaR-te eN UNA MAlA èpocA?

És difícil, perquè crec que, encara avui dia, amb trenta-quatre anys, no sé què és el que veritablement vull, perquè en esta edat ja et pesa més la responsabilitat que el que realment vols, encara que no hauria de ser així. De xicoteta volia ser arqueòloga, com la majoria de xiquets que van veure Jurassic Park i van sentir la necessitat de descobrir el món dels dinosaures. Després volia ser egiptòloga, perquè tot el que era història em fascinava; devorava llibres d’història de l’antic Egipte i dels diferents governs que va tenir. Posteriorment vaig començar a agarrar l’interés per l’escalada, i amb disset anys vaig començar a preparar-me les proves per a la Unitat Militar d’Emergències. Jo ja portava tres anyets a Protecció Civil; de fet, hi vaig estar deu anys, a Protecció Civil. Em fascinava ajudar les persones, rescatar-les… Vam tenir una inundació al poble perquè es va desbordar el riu i vam haver d’anar a fer un rescat amb els bombers. Però vaig tornar a canviar! També soc soprano: vaig fer els estudis bàsics de música, vaig cantar de manera professional i vaig ser directora a la coral. Tot això eren complements que em donaven habilitats, aptituds i experiències que em van fer com soc ara, però, després, a poc a poc, quan vaig entrar de regidora al meu poble, Benicarló, vaig veure que tot el que havia aprés ho podia plasmar i que l’administració, la que nosaltres véiem des de fora com a usuàries, era molt diferent quan ets a dins, i pots canviar coses. I jo crec que això va ser el que em va fer decidir triar aquest camí en l’àmbit laboral. Però tinc l’espineta clavada de no haver triat quelcom relacionat amb l’audiovisual i la comunicació, perquè després de cinc anys com a creadora de contingut, m’agrada molt; m’agrada massa, fins i tot.

Sí, però pels orígens. La gent que va crear juntament amb mi la comunitat Simsaddictes és que em va trobar a Youtube; és gent que es va alegrar de veure els Sims en català, de veure una dona parlant de videojocs. I estic molt orgullosa perquè ara són amigues, són persones amb qui hem organitzat viatges, hem anat a dinar, hem dormit juntes. Jo crec que les bases d’una comunitat ho són tot, i és molt important mantenir unes bases sanes, que converteixen la comunitat en un ambient segur i sa. Encara que és veritat que et pots trobar de tot, perquè en el món online, si no et trobes de cara, és molt difícil fer segons quin tipus de relacions.

Crec que als homes que juguen, que n’hi ha un munt, els fa por dir que juguen a aquest tipus de jocs. Per tant, el gènere de simulador de vida pareix que està només associat a les dones: les cures, el fet de construir una casa, el disseny, la decoració, la vida. És com que les dones som responsables de la vida, ja de manera normal o habitual, en la vida real, i també passa en els videojocs. Tinc la sort de pertànyer a un pòdcast en què es parla de «cuqui jocs», que li diem natros, però tampoc hi ha molts homes que admetin que hi juguen. Per tant, estem associant el gènere simulador de vida social a la dona, i això és un reflex de la societat, i jo crec que és més la por o la vergonya de dir: «Jo també soc simmer».

Encara és difícil. Jo crec que ara alguns de la meua quinta que són pares i mares són gamers i tenim un altre tipus de mentalitat; és a dir, hi ha un punt en diferents generacions que és el que encén l’espurna per a fer el canvi. Penso que fins que no es depure, això no serà possible, perquè hi ha famílies que en el seu ADN està tindre alguns caràcters masclistes. Per tant, si els xiquets i les xiquetes creixen en entorns que ja són masclistes, és molt difícil ensenyar-los que hi ha molt més del que ells imaginen, i que les coses així no funcionen. Per tant, d’una banda s’ha de produir este canvi generacional, i de l’altra, és que hem de normalitzar aquelles persones que juguen amb estos tipus de jocs, sent home, dona, xiquet, xiqueta… És igual el gènere que et representa. Aquest és l’altre clic que ens fa falta, i encara no s’està complint.

qUiNs coNseLLs DoNARies A AltRes DoNes qUe pAteiXeN DiscRiMiNAció eN AqUest ÀMBit?

Ara jo crec que ja em tenen una mica de por perquè saben que publico tot el que em fan, i ho faig perquè crec que visibilitzar-ho és la millor manera. Per exemple, després de fer una xerrada en un institut han entrat al meu perfil i m’han amenaçat de mort. Tot això ho guardo perquè és com una manera de visibilitzar que això no és normal. Després també està l’assetjament silenciós: saps que en certs grups t’estan insultant o estan compartint imatges teues, però no ho pots mostrar perquè implicaries a X persones, i això t’afecta psicològicament i emocionalment. També està el tema de la llengua. O et diuen «dona tenies que ser», perquè les dones sembla que no podem jugar a Far Cry, per exemple. Però el més fort és dir-me prostituta, amb una altra paraula, perquè sí; penso que són frustracions que tenen en la seva vida i ho paguen amb la gent que no poden veure en persona ni tocar. Per tant, és una manera de desfogar-se i de dir que han estat jugant amb una tia al Call of Duty. Es nota qui són perquè fan faltes d’ortografia o per la manera d’expressar-se. I a partir d’aquí tu vas analitzant què és el que vols o fins a quin punt pots suportar.

Hi ha una expressió que sempre porta debat, que és la inclusió forçada de manera positiva. És a dir, si tu tens un esdeveniment i t’adones que hi ha cinc pòdcasts en els quals només hi ha homes, jo crec que aquí estem fallant. És clar que no has de posar-hi algú que no sap del tema i només perquè és dona, però n’has de buscar, perquè hi ha dones que en saben. El problema és la invisibilitat que hem tingut les dones durant molts anys. Estem molt habituades a anar a un esdeveniment de videojocs i veure que tots són homes, però hem de ser com corcs, que dic jo; si veiem que en una xerrada no hi ha dones, això no pot ser. De vegades la gent no se n’adona, i no és que sempre sigui fet a posta, però ara el que ha de primar en este tipus d’esdeveniments és la paritat. És roín no veure-hi dones, perquè jo com a dona, agraeixo anar a un esdeveniment i escoltar-les perquè tenen veu, perquè hi ha dones que en saben una barbaritat i jo n’aprenc. Tant de bo, de xicoteta, vinguera una dona i em diguera: «Jo soc desenvolupadora de videojocs» o «jo dibuixo i dissenyo personatges als videojocs», perquè potser, ara, jo podria ser desenvolupadora de videojocs.

coM A gaMeR, qUiNA tipoLoGiA De ViDeojocs estÀ De MoDA ActUAlMeNt?

Tenint en compte que la IA i la realitat virtual estan creixent, jo imagino un futur en què les dues es fusionen i en el qual estàs dins del joc amb la realitat virtual adaptada a l’experiència del consumidor. A mi em sap greu perquè soc, en part, contrària a la IA, perquè sovint no s’està utilitzant com una ferramenta que acompanya o millora el producte o el treball que estàs fent. Moltes vegades s’està utilitzant per a crear entorns virtuals de videojocs, i penso que s’ha de fer molta pedagogia amb la gent per entendre que hi ha certs límits, i que no tot és IA. Ara, ben pensat, és una experiència tremenda el fet que una IA puga analitzar-te i després fer-ne una adaptació a un tipus de joc en realitat virtual. I també fa por.

Sí. Primer, en l’àmbit laboral, alhora que creix la IA i que el món tecnològic es desenvolupa tan ràpidament, també estan creixent les oportunitats i la visibilitat de la indústria del videojoc en el món empresarial, i augmenten les ofertes de treball i els rols dins la indústria, però si la IA està començant a fer escenaris, també tindrem una reducció de plantilles, perquè el que estan patint ara els estudis és preocupant. D’altra banda, jo vaig créixer amb Terminator i m’imagino un futur de Skynet: tenim robots, tenim intel·ligència artificial, tenim autonomia de la tecnologia… Pot ser molt descabellat, però pitjors coses han passat i d’altres que no sabem, i jo soc una mica conspiranoica. Però penso que la IA pot arribar a llevar gent de llocs de treball, pot arribar a estudiar-nos, com ja està fent, i crec que ja hi ha molta suplantació d’identitat; ho hem vist amb perfils suplantats de Scarlett Johansson o Keanu Reeves, i això crec que sobrepassa uns límits que no sé si som capaços d’entendre i controlar.

És difícil de saber, perquè Twitch mou diners igual que Youtube va fer en la seua època, fins que es van emportar els grans i van generar una crisi en la plataforma roja. Crec que han d’evolucionar a mesura que evolucionin els continguts, i Twitch, en eixe cas, s’ha sabut adaptar, tot i que els seus números han baixat moltíssim. Si natros, que som poquets perquè ho fem en català, ja teníem números baixos, imagineu-vos ara. Però els grans també han baixat; estem veient casos de grans streamers com Ibai o TheGrefg, que han baixat de números de cop. El que passa és que si ho combinen amb la feina que els surt fora gràcies a l’streaming, no els faltaran diners ni els faltarà de res. Però actualment hem vist com Twitch ha pujat una altra vegada els preus de les subscripcions, o ha intentat afegir maneres perquè la gent monetitzi, i que això beneficiï també a Twitch. Per tant, penso que el futur és una incògnita.

Aquesta menció és per a mi un xut d’energia com a creadora, però també com a dona en l’àmbit dels videojocs. També és continuar posant en valor la indústria del videojoc des de qualsevol rol i vessant. I m’anima a seguir visibilitzant les dones d’aquesta professió. Estic molt contenta i he de donar les gràcies a tota la gent que ho ha fet possible i a totes les persones que m’acompanyen en aquesta aventura tan emocionant com és la creació de contingut de videojocs.

cReADoRA De coNtiNGuts i pòDcAsts, YoUtUbeR, stReAMeR… eN qUiNA fAcetA et seNts Més còMoDA?

No, mai. Bé, he de dir que depén del terme d’influencer, perquè al País Valencià, per exemple, em van incloure dins dels deu influencers valencians. Considero que soc una persona amb la qual sempre es compta, que a la gent li agrada com parlo i es deixa influenciar per a comprar certs tipus de videojocs per les meues recomanacions. Però, malauradament, jo no tinc números perquè els «alts estaments» de la creació de continguts em considerin. I és una pena, perquè crec que tinc un producte molt interessant i que m’ho curre bastant i, si no, no tindria ningú que em seguira. Però no soc un perfil per a ser influencer, perquè, per a mi, influencer és aquella que mostra per a vendre o que mostra per a influenciar, positivament i negativament, a les persones que la segueixen, i penso que fan un paper molt important per a les noves generacions. Però jo no sé si és la síndrome de la impostora, o què, però no m’hi veig.

Perquè Tiktok ho ha petat. El que està oferint és contingut que consumeixes de manera ràpida, tot i que ara tenim vídeos de deu minuts. Tiktok ho va ser tot a la pandèmia. És la forma ràpida de consum en un món en què molts de nosaltres som nadius digitals. Per tant, el fet d’estar deu minutets assegut en un sofà, després d’un dia horrible a la feina, al treball, a l’institut o amb la família, i mirar el mòbil, et fa canviar una mica, perquè estàs veient la vida d’altres persones. I, alhora, és negatiu i positiu, perquè el fet d’idealitzar la vida d’una persona que està darrere una pantalla i que no saps què fa la resta d’hores del dia, també és roín, ja que, moltes vegades, el que veiem no és real. I Tiktok és això.

Mare meua! Si vols triomfar, a banda de fer-ho o en anglés o en castellà, que és el que ara mateix ho peta, també és necessari que tingues una marca, que la treballes i que sàpigues com comunicar. No és qüestió d’engegar un directe i començar a xerrar, has de saber vendre el producte que estàs portant, que sigui una novetat i que et diferenciï de la resta. I respecte a la llengua, malauradament, està molt palés, perquè si no ens prenen en consideració als que ho fem en català ni ens donen visibilitat, els algoritmes no ens posaran a la vista ni a la palestra. S’ha de fer pedagogia, i jo crec que ara no es pot viure ni triomfar en català, si no et dediques exclusivament a la teua marca i a tu, o perquè et dediques normalment a la comunicació i a l’audiovisual. 

Les ADMiNistRAcioNs poDRieN feR AlGUNA cosA Més peR lA cReAció De coNtiNGUts eN cAtAlÀ?

Tant de bo, perquè em faria molta il·lusió poder dedicar-m’hi: poder anar a la Gamescom, o que estudis grans em diguen que provi el seu joc. Però sense números, malauradament, això no pot ser. M’agradaria dedicar-me al 100% a treballar en la meua marca, però la vida no és compatible amb els nostres somnis. He de treballar en l’àmbit laboral, que tampoc em desagrada, però tampoc ho estic fent en el que més m’atrau. Per tant, ara mateix és veritat que m’està costant treballar i trobar el meu punt d’estabilitat laboral en el sentit de sentir-me satisfeta amb mi mateixa. I sí, m’agradaria moltíssim poder dedicar-me al món dels videojocs, viatjar, conéixer més gent encara, perquè tinc la sort d’haver conegut moltíssima gent. Algun estudi gran sí que va confiar en mi, però qui més confia en natros són els estudis independents, i vull aprofitar per a donar-los les gràcies.

Crec que ja he arribat al sostre de tot el que sé fer. Vaig voler ser cantant i ho vaig ser, vaig voler jugar a videojocs i ser creadora i ho continuo sent, vaig voler rescatar gent i ho vaig fer, vaig voler canviar la vida del meu poble i ho vaig fer en petita mesura, encara que només van ser quatre anys, però crec que estic ahí. Sí que és veritat que m’agradaria desenvolupar més encara estes facetes que estic ara, però llevat que em diguessen si m’agradaria tastar una altra cosa i me generés moltes ganes de fer-ho, crec que ara, de moment, em conformo a perfeccionar el que tinc.