La primera consola i el primer videojoc

Més de mig segle d’ençà dels seus inicis, la història del videojoc a Catalunya segueix sent desconeguda per una gran part de la població. Probablement, hi hagi contribuït el pensament generalitzat que la majoria dels videojocs venen de fora, però, per sorprenent que pugui semblar, es pot resseguir l’evolució global del videojoc únicament a través de la contribució catalana. Tant és així que, de la mateixa manera que la indústria de l’oci electrònic a escala mundial va començar durant la dècada dels 70, amb la comercialització de les primeres consoles domèstiques i l’arribada dels primers videojocs als salons recreatius als Estats Units, també els inicis d’aquest sector a casa nostra tenen molt a veure amb aquests dos fets.

Overkal: La primera videoconsola catalana, espanyola i probablement europea

La història del videojoc a Catalunya arrenca a començaments de 1974 entre el brunzir de les màquines de muntatge que l’empresa Inter Electrónica tenia a la seva factoria ubicada a la Travessera de los Corts de Barcelona. Aquesta empresa especialitzada en la fabricació de ràdios, televisors, magnetòfons i altres aparells domèstics estava en ple assemblatge d’un producte molt innovador: una videoconsola. El seu nom era Overkal i, en realitat, es tractava d’una rèplica amb lleugeres modificacions de la nord-americana Magnavox Odyssey (1972), la primera consola de la història obra de l’enginyer Ralph Baer. «¡Por primera vez el televisor sirve para jugar!», es podia llegir a la capsa d’aquest curiós dispositiu de disseny futurista, que incorporava dos comandaments i fins a vuit variants d’un mateix joc format per tres quadrats que es movien per la pantalla.

En els últims anys, historiadors del videojoc com Martin F. Martorell i Marçal Mora han rescatat de l’oblit aquest primer capítol del sector a Catalunya i a Espanya. Gràcies a les seves investigacions, avui sabem que Interton Electrónica va tenir coneixement de l’existència de l’Odyssey de Magnavox el mateix 1972, i que en lloc d’aconseguir una llicència oficial van optar per registrar les patents i dissenyar una versió pròpia amb alguns canvis, com una botonera davantera que permetia escollir el joc. Entre els màxims responsables hi havia Felipe Mor Pérez, un enginyer nascut a Teruel que es va encarregar de construir el prototip d’aquesta versió, o Santiago Arcocha Noguera, conductor d’ambulàncies barceloní aficionat a l’electrònica a qui l’empresa va involucrar en el projecte, i a nom de qui es van registrar els models industrials de la consola —probablement per evitar que Inter tingués una implicació directa i evitar possibles problemes legals—.

Per 9.000 pessetes, l’Overkal oferia la temptadora possibilitat d’accedir a «un tercer canal» on era possible interactuar amb diferents variants d’un senzill joc de tenis. Malgrat ser una còpia, es va convertir en la primera consola dissenyada i fabricada a Catalunya, a l’estat espanyol i probablement també a Europa. Com que la Magnavox Odyssey mai es va vendre de manera oficial a Espanya, també va contribuir a popularitzar les videoconsoles quan es va posar a la venda a començaments de 1974, una moda que van seguir altres fabricants catalans, com Barcelona Electronics i la seva Interton Video 2400 (1977), o Master Electronics i la Telemaster T-1000 (1977). Tanmateix, durant aquests anys un altre fet que va acabar tenint una importància cabdal per al futur del sector del videojoc a Catalunya.

Fotografies de la consola Overkal propietat del col·leccionista Eduard Tornero (Albert García)

Manual

La màquina de pinball que ho va canviar tot

L’any 1975, l’enginyer barceloní Ferran Yago va presentar un dels primers pinballs fabricats amb circuiteria electrònica a la fira Music Operators of America de Chicago: “Si haguessis vist la cara que posaven els nord-americans quan dèiem que aquell pinball estava fet a Barcelona; ningú s’ho creia. Clar, no sabien ni on estava Espanya i menys Barcelona”. L’enginyer explica que “va coincidir que era el primer any que la Bally i la Gottlieb, les dues marques americanes més importants pel que fa a aquest tipus de màquines, havien presentat els seus pinballs electrònics, però no en funcionament!”.

El producte que Yago que va portar a Chicago era pioner. A diferència dels anteriors pinballs electromecànics, el seu era electrònic, cosa que en simplificava el funcionament i feia que s’avariés molt menys. Ara bé, dins d’aquella màquina hi havia un component clau: “Vam utilitzar el microprocessador COSMAC de la marca nord-americana RCA, que estava molt reforçat contra la sensibilitat i les interferències i que, de fet, provenia de la tecnologia espacial, l’utilitzava la NASA per evitar que els rajos còsmics que corren per l’espai fessin fallar els sistemes de les seves naus”.

Amb l’ajuda del seu company Alfonso Junco, Yago es va prendre l’encàrrec de dissenyar un pinball electrònic com un desafiament. Aquest enginyer nascut al barri de Gràcia que des de ben petit inventava tota mena d’aparells, i que més tard s’involucraria en l’àmbit de l’electrònica per a l’automòbil i l’electrodomèstic, va treballar nit i dia per gravar les memòries bit a bit i crear una prototip capaç d’evitar les pertorbacions elèctriques que patien les taules de pinball. “La primera vegada que vaig proposar fer un pinball electrònic a Playmatic, que era l’empresa per a la qual treballàvem, de seguida em van dir que ja ho havien intentat a Madrid, que no els va sortir i que l’electrònica mai no funcionaria”, recorda Yago. “Des del moment que van veure com funcionava aquell pinball mai més van fabricar una màquina electromecànica, a partir de llavors totes es van fabricar amb electrònica”.

Les invencions de Yago, però, van començar uns anys abans, mentre treballava per a l’empresa d’electrodomèstics Crolls de Reus. L’any 1973 va ser un dels fundadors de EFO S.A. (Electrónica Funcional Operativa), una nova empresa subsidiària encarregada de desenvolupar nous productes d’electrònica de consum i que operava des del carrer María Barrientos de Barcelona. Allà va donar forma a tota mena components, com un sistema d’encesa electrònica per a cotxes que va adoptar la marca Renault, sistemes de control de presència, radiotelèfons o, fins i tot, una màquina de bingo electrònica que va  tenir molt d’èxit i que, per fi, va poder deixar enrere el mètode tradicional de relés, bobines i demés components mecànics. “Vaig ser molt ràpid, de manera que a EFO i a Playmatic vam acabant fent l’electrònica per a totes les màquines de pinball i de bingo que es van fer per a tota Espanya”, rememora des de la seva casa actual a Terrassa. Totes aquestes invencions van suposar la primera pedra del que poc després acabaria sent en el primer videojoc desenvolupat a Catalunya i comercialitzat.

Destroyer, el primer videojoc desenvolupat a Catalunya
(i comercialitzat)

La introducció de l’electrònica va disparar les vendes dels pinballs durant la segona meitat dels 70. Des de Barcelona, EFO s’encarregava de fabricar l’electrònica, mentre que a Sant Adrià del Besòs, Playmatic s’ocupava del muntatge final. “Es venien com a xurros”, recorda Yago, qui apunta que cada dia s’arribaven a produir dues-centes màquines que es distribuïen per tot l’estat. De fet, el seu èxit va arribar a ser tan gran que Playmatic va obrir una fàbrica a Mèxic amb l’objectiu de cobrir la demanda que arribava dels Estats Units i del mercat sud-americà. Tanmateix, l’hegemonia dels pinballs es començava a veure amenaçada.

El 1977, dos anys després de la mort del dictador Francisco Franco, el govern d’Alfonso Suárez va aprovar una llei que va despenalitzar els jocs d’atzar i que va autoritzar de forma temporal que els fabricants espanyols poguessin manufacturar escurabutxaques. Els bars i altres locals d’oci van començar demanar més màquines d’aquest tipus perquè ocupaven menys espai i obtenien més diners que els pinballs. I al mateix temps va sorgir una nova forma d’entreteniment que generava cada vegada més interès: els anomenats “jocs de vídeo” o, com s’acabarien coneixent, els videojocs arcade o recreatius.

“Va arribar un moment que estàvem fent pinballs, estàvem fent bingos i, aleshores, va arribar el Pong”, explica l’enginyer. Ja l’any 1972 l’empresa nord-americana Atari havia donat el tret de sortit a la indústria del videojoc amb el llançament d’aquesta exitosa màquina operada amb monedes que, inspirada en la mencionada primera consola de Ralph Baer, simulava un partit de tenis. Des de llavors, a poc a poc, els videojocs s’havien estès pels salons recreatius de tot el món. “Els primers videojocs estil Pong eren molt elementals, però llavors va sortir l’Space Ivanders i vam veure que aquest podria ser un nou sector, que podria tenir interès”, explica Yago.

El 1978 la companyia japonesa Taito havia revolucionat el món del videojoc amb el llançament d’Space Invaders. Els icònics “marcianitos” baixaven en formació des de la part superior de la pantalla i el jugador havia de defensar la Terra amb l’única ajuda de la seva punteria i unes cobertures que mica en mica s’anaven esmicolant. L’enorme popularitat d’aquesta màquina va engrescar multitud d’entusiastes de l’electrònica d’arreu del món a provar sort en el nou àmbit dels jocs de vídeo. Precisament, a Catalunya diverses empreses van decidir agafar aquell guant i una d’elles va ser EFO, on Ferran Yago va començar a treballar en un placa arcade semblant a la d’aquells famosos invasors de l’espai. 

í“No era conscient que estava creant el primer videojoc fet a Espanya que s’acabaria comercialitzant; no tenia ni punyetera idea del que feien els altres”, confessa Yago. Amb llenguatge màquina de baix nivell i recorrent al microprocessador COSMAC que ja havia utilitzat en els seus pinballs electrònics, l’enginyer va començar a treballar en aquell videojoc inspirat en l’Space Invaders aquell mateix 1978. Ara bé, quan es trobava en ple desenvolupament, una altra companyia japonesa, en aquest cas Namco, va llançar Galaxian (1979). Era una màquina que no tan sols millorava el títol de Taito, sinó que introduïa un element revolucionari: els gràfics en color. Decidit a no fer una màquina inferior, Yago va continuar treballant en el seu joc, va introduir el color i el resultat final va ser Destroyer (1980).

“Cidelsa era una nova empresa independent que es va crear entre Playmatic i EFO per una qüestió de política empresarial” i va ser l’encarregada de distribuir la màquina. A banda d’oferir combats espacials frenètics al llarg de diferents pantalles, el joc es caracteritzava per l’aparició d’un enemic final, una cara gegantina de color verd que arremetia a gran velocitat contra el jugador. Es tractava d’un element innovador que Yago va introduir perquè el joc tingués un final: “A mesura que desenvolupàvem el videojoc l’anàvem provant i va arribar un punt que no sabíem com fer que acabés, així que vam decidir posar-hi un marcià mal parit que et perseguís i així és com vam fer el monstre de la Destroyer”.

Destroyer també va comptar amb una de les primeres dones involucrades en la creació d’un videojoc a Catalunya i a Espanya. L’artista pictòrica María José Cabeza (1946-2006), la dona de Ferran Yago, va participar en la creació d’aquest enemic final i de les altres naus espacials del videojoc. Ens en dona la pista una investigació recent dels historiadors del videojoc Víctor Navarro Remesal i Jaume Esteve i, ara, Yago mateix ho explica en deteniment per a aquest article: “Quan vaig conèixer la María José ella dissenyava moda per a marques molt conegudes, com Pedro del Hierro; sempre li havia agradat dibuixar i la seva tècnica era increïble, només veure’t un moment ja era capaç de fer-te un retrat molt detallat i amb força”, rememora. “Sí, ella va fer els dibuixos de Destroyer; un dia a finals dels 70 jo necessitava els dibuixos d’aquests monstres, però és clar, només disposava de 16 colors i, a banda, havien de ser pixelats; no sabia com afrontar-ho i ella em va dir que estigués tranquil, que s’encarregaria; ella els dibuixava en paper i jo els passava al codi del joc”. Al llarg de la seva carrera, María José Cabeza va exposar les seves obres pictòriques a galeries de Nova York, París, Roma i altres ciutats, i ara també sabem que no tan sols va contribuir a fer els gràfics de Destroyer, sinó també de molts dels altres videojocs en els quals va treballar en anys posteriors, com les dues entregues d’Altair o els jocs per a l’ordinador Magnet.

L’artista pictòrica María José Cabeza

La seva dona no va ser l’única persona que va ajudar Yago i el seu equip a desenvolupar aquell primer videojoc. Per testejar-ne la dificultat, l’enginyer va animar diverses persones a provar-lo: “Al taller del carrer María Barrientos teníem tres o quatre màquines on carregàvem el joc i vaig fer venir el meu nebot per provar-lo, però també els xicots que passaven per allà i, més endavant, també la meva filla els jugava i sempre detectava elements a millorar”.

«Vence batalla tras batalla y destruye al monstruo». Aquest era el missatge que apareixia en pantalla quan el jugador introduïa una moneda. Malgrat que l’únic text que Destroyer posava en pantalla era en castellà, un petit detall deixava entreveure l’origen català d’aquesta màquina. I és que, quan l’usuari havia de deixar constància de la seva puntuació i posar el seu nom, un dels caràcters que podia escollir era la ce trencada. Aquest era un detall curiós, com també el fet que la màquina deixés als seus usuaris un espai de fins a vint-i-un caràcters per posar el nom en comptes de les habituals tres inicials d’aquest tipus de màquines arcade. “En videojocs posteriors, em van dir que ho canviés perquè la gent ho aprofitava per posar paraulotes”, comenta Yago deixant anar un somriure.

De les 15.000 màquines de vídeo que EFO i Playmatic van produir durant aquests anys, no se sap amb exactitud quantes unitats van correspondre a aquest primer videojoc desenvolupat a Catalunya. Paral·lelament a la creació de Destroyer, altres equips catalans també estaven desenvolupant videojocs —ho veurem en pròxims capítols—, però el de Ferran Yago va ser el primer que es va comercialitzar. Gràcies a la feina documental d’iniciatives com Recreativas.org, sí que es té constància que aquest joc no tan sols es va vendre arreu de l’estat, sinó que també va arribar a Portugal. Així mateix, la tasca de preservació realitzada pels mateixos usuaris i per associacions com A.R.C.A.D.E. de Cornellà de Llobregat ha permès que el videojoc es trobi disponible per a emular i avui encara es preservin algunes unitats d’aquest màquina cabdal per entendre els inicis del sector del videojoc a casa nostra.