Playmodes

Playmodes és un estudi català pioner en art audiovisual i recerca tecnològica, fundat per Eloi Maduell i Santi Vilanova. Hem estat al seu taller a La Pera per conèixer els orígens del projecte, el seu enfocament artesanal i la manera com fusionen so, llum i dades en obres que desafien la classificació tradicional.

Eloi – Jo, abans de Playmodes, era informàtic. Em dedicava a fer visuals i videojòquei (VJ). Relacionat amb això, vam tirar endavant l’associació cultural Telenoika, per ajuntar-nos i fer una mica de comunitat i per compartit coneixements relacionats amb això.

Santi – Jo pintava grafittis i cantava rap. Llavors vaig començar a fer música electrònica perquè amb els amics amb els que cantàvem rap necessitàvem bases per cantar-hi a sobre. I a partir d’aquí, vaig passar del rap al jungel i a la música electrònica sense veu. Vaig estudiar disseny gràfic a Barcelona i vaig conèixer Telenoika, on em vaig trobar amb l’Eloi i amb tot aquest món de l’audiovisual en directe, del DJ i dels raves de música electrònica. 

D’oN Ve el NoM De plAYMoDes?

S — Moltes vegades ens pregunten a què ens dediquem, i crec que la descripció en la que ens sentim més còmodes és la d’artesans. Fruïm tant de les qüestions que tradicionalment s’entenen com creatives -com ara pensar sobre color o sobre forma- com de desenvolupar unes eines de software. Ens encanta aquesta idea de controlar totes les parts del procés d’un projecte, i no de només utilitzar unes eines, sinó de crear-les o fer aquest exercici de luthierisme. De fet, possiblement acabem passant més temps desenvolupant eines que no fent-les servir, perquè el procés és tant o més creatiu que fer una expressió artística, i això porta associada una recerca ineludible; tots aquests processos necessiten una recerca tecnocientífica que, en el nostre cas, està súper vinculada a aquesta idea de l’artesania.

E — A Astres hi ha una recerca clara: se’ns va acudir que podríem fer un mapping als estels; ho vam provar i funcionava, però era un repte que anava més enllà del nostre taller i per això vam recórrer a diverses universitats per demanar suport. El procés s’assemblava força a la recerca científica. Un cop resolta la part tècnica -com apuntar als estels i “dibuixar-hi”-, comença la fase creativa i artesanal; quan fabriquem una eina, l’hem d’aprendre, definir i explorar. 

S — Vam haver de fer recerca en astronomia, en informàtica, en electrònica… I amb Espectres passa una cosa similar: la idea de partida és senzilla -volem fer imatges que sonin bé, o transformar dibuixos en música-, però això t’obliga a investigar en síntesi sonora, a estudiar la història de les partitures gràfiques… Quan vols entrar a fons en un projecte, no pots quedar-te a la superfície; t’hi capbusses i descobreixes tot un mar de coneixement que et fa avançar.

E — Quantes hores tenim? Jo explico la part fàcil: una de les coses que sempre ens ha apassionat és la relació entre so i imatge, a tots els nivells. Des del principi érem VJ’s i músics; volíem fer sessions de música electrònica amb visuals. Vint anys després, encara li donem voltes a com crear un llenguatge o una manera d’expressar-nos que sigui realment audiovisual, no només una música amb visuals sincronitzats ni una banda sonora per a una imatge, sinó una cosa nova: una expressió que des del principi ja és inseparablement visual i sonora. No pots dir què va primer. Això ens ha portat a desenvolupar processos digitals on una mateixa font de dades genera tant la part visual com la sonora; és a dir, la mateixa informació dona lloc als dos llenguatges alhora.

S — Per a nosaltres, la imatge és com un instrument més dins d’una composició, igual que el so pot ser com un color o una figura més dins d’una pintura. Ens costa separar les propietats de la llum de les del so; amb els anys hem anat descobrint relacions que, sense ser veritats absolutes, funcionen molt bé quan es posen juntes.

eN qUè es DiFeReNciA eL qUe feU D’UNA siMpLe siNcRoNitzAció LLuM-so? 

E — No sé si la paraula és “compreses”, “gaudides” o “experimentades”. Ens costa una mica entendre com rep la gent allò que fem. Sovint treballem en un nivell molt perceptiu, i sabem que certes coses funcionen, però no sempre sabem quina reacció exacta provocaran. Per exemple, si hi ha un so molt fort o un flaix, sabem que impactarà; ara bé, hi ha persones que entren a la mateixa freqüència que nosaltres buscàvem, i d’altres que reaccionen de manera contrària. El que sí que és segur és que els afectarà d’alguna manera.

so i iMAtGe
seMpRe VAN juNtes?

E — En aquest cas, com en molts altres on treballem amb dades, el punt de partida és escollir una informació que ens desperti interès. 

S — Jo crec que una de les nostres fortaleses és que no som científics. No tenim l’obligació de ser rigorosos ni de comunicar cap veritat científica. Podem fer servir les dades amb llibertat, jugar-hi, manipular-les perquè el resultat sigui estèticament interessant. Les dades són com fang: les podem modelar perquè prenguin la forma i el so que busquem. Fem servir tècniques de visualització i de sonificació de dades, però no pretenem fer divulgació científica ni apel·lar a la comunitat científica. No dissenyem gràfics de dades; les utilitzem com a matèria creativa.

E — Evidentment que hi ha la voluntat de no malgastar energia. Després de la crisi del Covid, la crisi energètica del 2020-2021 i la guerra d’Ucraïna… Aquests fets, juntament amb algunes de les últimes tecnologies que requereixen molta energia, ens fa replantejar obrir una via més sostenible perquè el que fem servir gasta molta energia. Però no ens hem d’esquinçar les vestidures; no podem dir, per exemple que no farem servir una pantalla LED que gasta dos quilowatts. L’ús de l’energia a la societat és un tema molt profund i discutible, però el replantejament per un ús més raonable dels recursos està més enllà del que fem nosaltres, i ens ho intentem aplicar quan podem. Moltes vegades necessitem un impacte lumínic fort perquè hi ha un impacte sonor fort o similar, i si necessitem una llum de 3.000 watts, doncs la necessitem. És un tema delicat; és molt difícil fer el que fem sense gastar energia.

E — Jo diria que el que ens permet fer un procés de recerca on aprenem coses noves. Som molt formals, fem coses formals i ens agrada l’estètica i que l’experiència que generem sigui interessant des d’un punt de vista perceptiu pel públic. El que valorem són els resultats, la capacitat expressiva i el progrés en el desenvolupament del nostre llenguatge. Ara podem fer un llenguatge audiovisual molt més expressiu que fa cinc o deu anys, gràcies a l’experiència que portem al sector. Ens enfoquem en com fer-ho més expressiu i en les relacions entre elements perquè l’audiovisual parli amb els nostres instruments.

S — Que el resultat de la recerca per a aquest projecte el puguem aprofitar en altres com en el cas de Signes, una de les nostres instal·lacions, que va néixer com un projecte comercial per a una marca de cotxes. El vam acceptar perquè teníem llibertat total; aquella gent volia relacionar-se amb artistes de la llum perquè el producte era un cotxe elèctric i ens van donar carta blanca amb un bon pressupost. Si tenim llibertat, no només per conceptualitzar, sinó per fer un procés de recerca profund i crear el que volem, estem encantats de fer coses comercials, sempre que es compleixin aquestes condicions.

E — Tampoc tenim l’estructura per assumir-los. Per exemple, ambientar una festa amb 500 convidats amb purpurina, llum, so, instal·lació interactiva i tot el que sigui immersiu és un procés que normalment no podem assumir. Fem més d’artesans que de grans productors.

qUè és eL Més iMpoRtANt A l’hoRA D’iDeAR UN ViDeoMAppiNG?

S – El mapping és un format, i depèn de com el tractis. Si l’entenem com adaptar una projecció a una superfície volumètrica, podem fer moltes coses. Estem molt intoxicats amb aquesta idea del drac que destrueix un edifici, però pensem que té aplicacions en televisió, escenografia teatral, màrqueting, producte, fins i tot en roba, o també en restauració patrimonial o projectes museogràfics. Té moltes vies d’expansió. Ara, potser aquesta línia més de blockbuster, de megaprojeccions en edificis emblemàtics ja ha arribat a un punt de saturació. Jo en recordo un especialment amb una aranya viva dins una capsa de metacrilat. Van gravar-la des d’un punt de vista concret i després la van projectar en un edifici. Tècnicament era senzill, però el resultat era brutal; no hi havia 3D ni explosions, però funcionava. Potser el camí està en la conceptualització, perquè la tècnica ja està molt resolta.

S – El que estàs fent és com tocar un instrument; estàs treballant amb imatge o vídeo, però en el fons ets com ser un músic de jazz: improvises amb la paleta d’imatges que tens, intentant crear un discurs a partir del collage d’aquells petits fragments. Jo ho veig com la improvisació d’un instrument.

E – I et permet aprendre moltes coses. Com que és tan improvisat i les sessions duraven tantes hores, t’havies de reinventar contínuament i arribaves a combinacions que no havies fet mai. Aquest aprenentatge a base d’experimentació improvisada és molt gratificant. Mai havia arribat a pensar que, per exemple, podies combinar dos bancs d’imatges totalment separats, com un nen que plora i un plat de sopa, i conceptualment et funciona: comunica que el nen té gana.

S – Recordo un Primavera Sound on m’ho vaig passar molt bé; en aquella època jo treballava amb Flash, aquesta tecnologia d’animació vectorial que ara està obsoleta. Tant el procés de preparació del bolo com la sessió en si van ser molt gratificants. Ho feia amb el Miki, el Videocratz, que és amic de fa molts anys de Telenoika, i vam ser capaços de construir tot un discurs basat en animació, no tant en imatges reals, sinó en il·lustració en moviment. Després, durant molt de temps, ha estat una llàstima haver perdut el Flash, perquè era una tecnologia que permetia fer animacions molt lleugeres i executar-les en temps real. 

E – Jo vaig començar fent sampling, gravant fragments audiovisuals diversos i incorporant-los al meu llenguatge. A partir d’un cert moment, vaig decidir fer servir només imatges generades per mi. Quan tens una biblioteca pròpia i veus que la gent també ho gaudeix…. En aquella època, la gent, a les discoteques, anava a lligar, drogar-se o emborratxar-se, i no a mirar les pantalles. Potser era més important per a nosaltres que per a ells, però quan funcionava i hi havia un discurs, fins i tot relativament polític, ho gaudíem molt controlant a la cabina.

coM A cReADoRs, La INtel·liGèNciA ARtificiAL MoLestA Més qUe ApoRtA?

S – Estem preparant diverses coses entre setembre i gener. La majoria són evolucions de projectes ja existents. Per exemple, Signes, que ens l’emportem sis mesos a una exhibició a Praga, en un nou museu vinculat al festival Signal, un dels més punters d’Europa. És una línia que ens interessa molt, perquè venim de fer coses molt efímeres de dos dies i tenir una exhibició de sis mesos et permet treballar els detalls.

E – També tenim un espectacle d’Astres a Lanzarote, dins d’unes jornades de dissenyadors d’il·luminació, i farem l’espectacle de la cloenda, al Mirador del Río, cap a finals de setembre.

S – I comencem a preparar un concert per a l’Auditori de Girona. La idea és fer dialogar l’arquitectura amb la nostra creació. Convertirem l’arquitectura en una partitura gràfica i uns músics interpretaran aquesta arquitectura musicalment. 

AcABeM.
coM Us iMAGiNeU
lA cUltURA DiGitAl
D’AqUí A 25 ANYs?