Nacha Delpiano

Entre vells murs d’una antiga fàbrica de ceràmica a la Bisbal d’Empordà, Brava Arts ha convertit la perifèria en un centre de gravetat creativa. Allà, tecnologia, arts en viu i producció internacional conviuen en un mateix ecosistema que desdibuixa fronteres. Nacha Delpiano hi articula una manera d’entendre la cultura en què la idea només existeix quan es pot fer realitat.

Em dedico a la producció artística, una disciplina que consisteix a transformar una idea en una realitat material. La nostra funció principal és actuar com a mediadors, per això sempre dic que els productors artístics som com mèdiums: hem de ser molt creatius per comprendre la idea original, però també hem de ser molt pràctics per poder-la materialitzar, respectant els terminis i el pressupost. El que millor sabem fer, i el que a mi personalment m’apassiona més, és buscar la sensibilitat de cada projecte per connectar i fer treballar plegats professionals que potser no haurien col·laborat mai, i alhora aconseguir un resultat excel·lent i d’una qualitat molt alta.

Personalment, sempre he estat molt activa i, a més a més, soc molt curiosa. Al llarg de la meva trajectòria m’he adonat que moltes vegades la creativitat està en la intersecció entre dues arts o dues tècniques: és aquí on trobem una substància amb la qual podem treballar per canviar alguna cosa, per materialitzar un sentiment o una emoció, o per portar el públic a un altre lloc. Per això, el que m’agrada, justament, és posar a jugar moltes materialitats i molts backgrounds diferents en un projecte, perquè crec que aquí és on apareix el que no hem vist abans.

Estudiava Periodisme i Filosofia a Xile, i sempre m’havia agradat el món de la crítica artística. Vaig venir a fer un minor en Estètica a l’Autònoma i em vaig enamorar de la ciutat i d’un català. A partir d’aquí, vaig començar a treballar en una empresa de gestió cultural que es deia Èlsinor i a fer òpera. Havia estudiat guitarra clàssica al conservatori i, dins de les arts, la música era una cosa que sempre havia tingut present. El més curiós amb l’òpera és que, d’alguna manera, va començar a passar el que jo tenia al cap: treballar diferents recursos artístics per posar-los al servei d’un projecte comú. També em va tocar treballar amb artistes com Lindsay Kemp o Bob Wilson i vaig començar a veure com la tecnologia s’anava incorporant dins d’aquest món tan conservador. Això creava resultats que engrescaven moltíssim el públic i que aconseguien nous seguidors.

Sí, vaig estar pràcticament quinze anys fent producció amb ells, tant de macroespectacles com d’òperes, petits espectacles i performances. També vam començar a treballar amb diferents artistes lumínics, artistes plàstics i artistes digitals que, amb el temps, van anar desenvolupant les seves pròpies carreres: un il·luminador que va passar a fer escultura lumínica, o un programador que va acabar creant una empresa d’audiovisuals immersius… És curiós perquè, partint d’un món més vinculat a l’òpera i a la performance tradicional, vam començar a despertar aquesta inquietud per l’art digital. I fins ara.

Bé, en part va ser l’atzar, un atzar relatiu. L’Empordà sempre havia estat molt present en la meva vida: hi veníem de vacances perquè ens semblava un paradís. I arran de la meva situació personal, amb l’embaràs, vam venir a viure aquí. Jo estava buscant un taller escenogràfic, un espai per treballar, i ens van ensenyar aquesta nau. L’encant i l’energia que tenia ens van fer somiar. Recordo que vaig dir a la persona que me l’ensenyava: «Jo estic buscant una cosa petita. Això està en ruïnes. Què hi faig, jo, aquí?». Estàvem parlant de 4.000 metres quadrats de nau i 2.000 més de pati. Al final, però, el lloc va acabar fent el projecte, tot i que la idea ja la teníem integrada.

En tota aquesta trajectòria d’acompanyament a artistes vam veure que cada vegada més temps i més recursos destinats a la creació acabaven anant a parar a qüestions no creatives: llogar un espai, fer una contractació pública, tenir una assegurança de responsabilitat civil… són coses que molts artistes tampoc no saben gestionar. La idea era oferir un servei de 360 graus: ser la casa productora d’un artista d’Austràlia que té les obres aquí i gestionar-li el management, el manteniment, la contractació, etcètera, però també comissionar projectes propis; l’espai ho permetia. I després van passar coses que van anar col·locant les peces al seu lloc. Per exemple, el Brexit ens va portar artistes que van venir a treballar aquí perquè exportar i importar art des del Regne Unit es va complicar, i la Covid també va portar artistes que es van quedar sense accés al mercat europeu. Nosaltres, en canvi, treballem en la direcció oposada: intentem posicionar artistes catalans a l’exterior i portar capital, projectes i oportunitats cap aquí, a l’Empordà. Presentem artistes locals al món i després deixem que la xarxa faci la seva màgia.

Primer, es tracta de donar una oportunitat als artistes. Les mateixes ciutats els estan descentralitzant perquè cada vegada tenen menys espais, no els poden pagar i sovint no poden tenir una vida familiar estable. Aquí, a més, no tenim un estatus com el d’altres països, on l’artista rep un sou. Alhora, la connexió amb la natura, sortir de la ciutat, tenir un espai diferenciador o una cultura popular pròpia són coses que enriqueixen un artista. I, després, hi ha l’oportunitat de nodrir Barcelona i les grans ciutats amb altres vincles artístics, altres corrents i altres preocupacions que des de la ciutat sovint no es tenen en compte. Sobretot, s’ha de donar la possibilitat que la gent no hagi d’emigrar, i que una persona que estudia a l’ERAM, o al CIFOG, o en qualsevol centre de Girona, pugui tenir un ecosistema que li permeti desenvolupar aquí la seva carrera artística. Això és el que hem de construir. El que és important és que siguem capaços de teixir un ecosistema cultural més ampli.

L’espai és molt particular: ens permet unes coses, però no ens en permet d’altres. A mi m’encantaria tenir 12 metres d’alçada i poder fer més directes i altres coses que no podem fer. No obstant això, sí que podem tenir una mica de tot. No podem arribar a un nivell d’especificitat gaire alta, perquè tampoc no tenim la massa crítica per fer una cosa superespecífica, però justament aquest concepte de finestreta única permet que, per exemple, un músic pugui venir a compondre, a assajar, a gravar un disc i a fer un videoclip, i li sortirà més a compte que llogar diferents espais i moure equips. Pot guardar les seves coses aquí, té un taller escenogràfic i, si fa un directe, pot assajar i tornar-ho a guardar… Nosaltres els podem ajudar en aquest sentit. És a dir, som a una hora i mitja de Barcelona i pots venir una setmana i, com qui diu, fer tot el teu projecte.

N’hi ha molts, però si pogués posar un case study que definís el que fem a Brava Arts, potser escolliria The Silence of Sound, perquè és un projecte amb un nou format que combina música simfònica, clown i visuals que ja ha fet gires per moltes ciutats del món i, sobretot, perquè el vam fer des de zero i aquí. Ha permès donar oportunitats a artistes catalans del món del visual, tècnics, regidors, etcètera. No només tenim artistes, sinó també una molt bona cultura tècnica, i això fa que projectes internacionals com aquest acabin generant altres oportunitats per a tots. Això m’enorgulleix molt, perquè al final és un projecte que ha estat als Champs-Élysées, a la Sala São Paulo del Brasil, al Canal de Madrid i ha sortit íntegrament d’aquí. Ens ho vam passar molt bé, perquè va ser com un summer camp que, a més a més, va ajudar el Teatre de la Bisbal, perquè a l’estiu no tenen programació. Vam fer unes sinergies molt maques amb un projecte d’una alta qualitat i que ha permès donar feina a molta gent.

Ara tot just s’ha presentat al Congrés la llei de mecenatge, que estava paralitzada des del 2016, però encara predomina molt la lògica dels números. Moltes empreses només volen associar-se a esdeveniments que mouen grans volums de persones. Això acaba generant una dinàmica molt centrada en l’entreteniment i en els grans esdeveniments, però no necessàriament corregeix el mercat ni ajuda a crear nous públics. La sensibilitat per fer arribar a la gent un espectacle de dansa, de teatre contemporani o qualsevol altra proposta cultural no és, ara mateix, el que busquen la majoria de mecenes o l’empresa privada. Per això crec que hem de sensibilitzar-los en el concepte de transcendència i també en el concepte de país. Quan pensem en la Sagrada Família, per exemple, quin va ser el paper dels mecenes? Van apostar per Gaudí, i cent anys després tota Barcelona continua vivint, en part, d’aquella aposta i dels artistes que van fer el modernisme. No és una cosa banal; si realment t’ho creus, apostes per la qualitat i tens una sensibilitat cultural, això es pot convertir en un actiu econòmic amb un impacte brutal, i és el que necessitem que entengui l’empresa privada.

Crec que aquí hi ha molta creativitat i molta voluntat, però amb molt pocs recursos. El que ens falta, en part, és donar als artistes la possibilitat de competir en el mercat internacional de l’art digital. Perquè, és clar, amb una subvenció de 10.000 euros difícilment faràs un projecte prou sòlid per fer gires pel món. Jo treballo amb artistes d’altres realitats, com ara els països de la Commonwealth, i és molt difícil competir-hi. Quan guanyem, moltes vegades és gràcies a la creativitat, perquè amb dos duros hem estat capaços de treure’ns de la màniga projectes molt potents. Però ens falta suport a l’artista a l’hora de sortir a fora i crear ponts internacionals. Hem d’evitar que sigui una cosa endogàmica que no permeti als artistes anar més enllà de les seves pròpies fronteres. El que necessitem és creure en ells i ajudar-los a construir una carrera artística internacional.

Tindrà un format més petit, d’acord amb els recursos financers d’enguany. Però, independentment d’això, la voluntat continua sent la mateixa: tenir un espai de trobada per a l’art digital. Us puc avançar que posarem el focus en les noves formes de lleure. Veiem cada vegada més un xup-xup de gent que busca alternatives a la festa convencional, i moltes d’aquestes propostes estan vinculades a l’art digital. Parlem de fenòmens com les ecstatic dances o les coffee raves… Hi ha noves maneres d’entretenir-se. Creiem que, des d’un entorn com el nostre, deslocalitzat i molt connectat amb el territori, podem aprofitar aquesta tendència. N’estem parlant amb grups de ciclistes, amb gent del món de l’animal flow i amb altres comunitats actives, lúdiques i festivaleres, però que també incorporen el món digital per entretenir. És un camí que ens crida molt l’atenció i que està poc explorat. Al final, el BAW és això: mostrar les coses que estan passant aquí. Hi haurà instal·lacions de Xavi Bové més vinculades a la meditació, projectes de residents i coworkers que han passat pel centre aquest any, que tenen relació amb la música digital, amb dones emergents i noves formes de diversió. Us hi convido, perquè ja tenim data: serà el 8 d’agost.

Per mi és imprescindible. Des del moment que ens comuniquem a través de les xarxes socials, la tecnologia és un element que ha vingut per quedar-se, i no és una cosa que ens jugui en contra. Tot i això, crec que l’artesania és una veta que, sobretot a Catalunya, hem d’aprofitar. Com a territori fora d’una gran urbs, creiem que la creativitat aplicada al craft és una cosa que cada vegada serà més escassa i, precisament per això, és més interessant de conservar. Però la tecnologia no és incompatible amb aquest fenomen; al contrari, crec que és absolutament imprescindible.

Fa cinc anys que vam començar des de zero un festival de música, ballet i òpera a Quintana Roo, a la zona de Tulum (Mèxic). Aquest any hi presentarem una nova òpera en què estem treballant amb Bárbara Lluch: una Carmen titulada Carmen: The Real Story. D’alguna manera, volem explicar els personatges des de la perspectiva de les xarxes socials: per què Don José acaba convertint-se en un assassí o per què l’algoritme, que no és neutral, et va conduint cap a determinats continguts i comportaments. Fem aquestes barreges de formats i hem condensat Carmen en una hora i mitja; jo en dic una Carmen per a dummies, perquè anem molt al gra. Alhora, dins del festival estem fent aquesta nova producció, que també desenvolupem des de Brava Arts com a coproductors. A més, aquest any estrenem un nou festival, Escena Escorial, a San Lorenzo de El Escorial, on també presentarem projectes com aquesta Carmen, un nou ballet amb el Ballet Nacional… No són projectes d’art digital estrictament, però també estem treballant en una proposta d’art contemporani que estrenarem al març i que sí que té molt a veure amb el món digital. Encara no en puc explicar gaire cosa, però quan pugui us n’avançaré més detalls. Serà un projecte molt divertit.