Mónica Bello

És una de les veus més rellevants a escala internacional en el diàleg entre art, ciència i tecnologia. Comissària/curadora i gestora cultural, ha liderat durant una dècada el programa Arts at CERN i actualment dirigeix Platform Dalí, el nou projecte de la Fundació Gala-Salvador Dalí. Parlem amb ella sobre imaginació, coneixement i els límits, sempre mòbils, entre disciplines.

pReseNTAció

Sí, ho tenia molt clar, però no volia estudiar Història de l’Art, sinó Història, que era el que més m’interessava; i, en aquell moment, la facultat oferia el grau de Geografia i Història. Així doncs, el vaig cursar i vaig triar l’especialitat d’Història de l’Art Modern i Contemporani.

No ho sé, no ho sé… A casa meva, els meus pares fomentaven molt les preguntes inútils; ens feien pensar i imaginar. Eren gent molt curiosa i crec que l’interès em ve d’aquí, però encara no acabo d’entendre-ho, perquè a la meva família, fins a la meva generació, no hi ha científics ni ningú dedicat a la ciència, encara que ara sí que n’hi ha entre els meus germans. El meu pare no és físic, ni la meva mare química; eren mestres d’escola i ens exigien mirar el món d’una manera creativa.

És una gran pregunta, perquè l’art biotecnològic (bioart) és molt present en la cultura actual; es veu, és tangible i té una presència clara. Tanmateix, cap a l’any 2000 van començar a sorgir preguntes que la gent canalitzava sobretot a través de les noves xarxes de coneixement informal que s’estaven creant (era el principi d’internet). En aquests espais es parlava molt de la importància creixent de la biologia i la biotecnologia, i de tot allò que connectava les ciències de la vida amb la tecnologia. Jo seguia aquests diàlegs d’una manera més aviat passiva, però hi havia dues o tres xarxes on la gent es preguntava pels límits de les espècies, on comença i on acaba la vida, o com entendre la vibració dels organismes i dels teixits des de la genòmica. Un dia vaig topar amb un grup d’artistes que treballava de manera molt tàctica per, com diríem ara, hackejar el sistema i el nostre pensament. Es preguntaven què més podíem qüestionar sobre la vida, la natura i els organismes: interrogants profundament filosòfics, però amb una arrel científica molt vinculada a les tecnologies emergents. A partir d’aquí, vaig contactar-hi i vaig començar a desenvolupar projectes d’aquest tipus.

siGNifiqUeN eL MAteix
eLs TeRMes
coMissÀRiA i cURADoRA?

Era la directora del programa d’art i feia una mica de tot: des de moure cadires fins a buscar patrocinis. Aquest era el meu rang, però, sobretot, el que feia era mirar d’entendre cada dia quin era el nostre objectiu i situar-lo en un context molt fluid, dinàmic i fins i tot volàtil, on es prenien decisions admirables i sorprenents d’una manera que, en el món cultural i artístic, no acostumem a fer amb aquesta gravetat ni amb aquesta densitat temporal i espacial. Era molt interessant i, sobretot, un dels meus rols principals era entendre molt bé la ciència per poder alimentar les dinàmiques. Els artistes entraven al laboratori com a investigadors; no eren visitants, sinó que tenien un paper rellevant, un paper social dins les dinàmiques del laboratori. No deixaven de ser artistes, però la seva presència esdevenia gairebé un element fortuït dins dels processos de recerca. Tot això implicava molta feina: concebre metodologies, definir les eines disponibles i gestionar els recursos. Aquest era el meu paper.

Molta il·lusió. Pot semblar una cosa trivial o dita amb lleugeresa, però la veritat és que l’art i la ciència t’il·lusionen fins al punt que, enguany, que sembla que tot està sotmès al mal i que ens hi hem de resistir constantment, l’art i la ciència continuen il·lusionant i donen molta esperança.

No porten bata, i això ja és molt interessant, però s’assemblen a aquella persona que podria ser jo mateixa quan sentia la meva mare dient-nos que miréssim al cel. Aquest tipus de mirada abasta molt més del que es veu; et permet imaginar, i aquesta és la tremenda potència que tenen l’art i la ciència. T’imagines coses que no existeixen necessàriament, i això és un repte molt gran. No passa cada dia, però és el motor que mou el teu vehicle.

Crec que exactament el mateix que l’artista obté: veure la seva disciplina amb els ulls d’un altre. Això és molt important per l’acte comunicatiu que intentem generar cada dia, per donar sentit a les coses. Crec que, en un món on veiem una societat i una organització social que ha separat les disciplines, aquesta separació forma part d’una normativa estranya. És cert que, a l’hora de dur a terme la teva activitat i tenir un pla d’acció, cal establir certes normes i un itinerari més o menys clar, tant si ets científic com artista. Però aquests encreuaments són molt naturals, perquè el món avança gràcies a moments innovadors com aquests. Per tant, crec que la contribució que un pot fer a l’altre és precisament aquesta: el valor que es genera quan algú aprecia allò que estàs intentant investigar o descobrir, i ho fas de manera col·lectiva. En aquest sentit, sempre m’agrada afegir que aquest coneixement ens pertany a tots. L’art i la ciència també ens recorden que el coneixement és col·lectiu, encara que sovint li faltin límits clars. I quan en parlo amb científics i científiques, la resposta acostuma a ser aquesta.

Platform Dalí neix de Dalí i de la seva gran pregunta sobre la ciència. La ciència era un lloc on Dalí va acudir sovint al llarg de tota la seva carrera, de tota la seva vida, per acostar-se a la idea que existia un horitzó del coneixement al qual semblava que ens anàvem apropant i que, alhora, sempre s’expandia. Sempre apareixia un nou portal a què accedir, i jo estic convençuda que Dalí tenia present en cada moment de la seva vida aquest horitzó del coneixement, aquests límits que un vol assolir i que es resisteixen. I això és molt poderós. És un gran repte que genera una incertesa molt positiva. Aquesta incertesa de Dalí és la que recollim a Platform Dalí, perquè crec que mai no ha estat tan contemporània. Vivim un moment molt dalinià en molts sentits, i el sentit dalinià de la ciència és molt present en la pràctica artística actual.

Platform Dalí donarà suport a artistes que treballen dins d’aquest dubte, en aquest encreuament de disciplines, que es pregunten on són els límits, les esquerdes, les falles, l’abisme i com s’hi poden acostar. Nosaltres els oferim accés a través de col·laboracions amb centres científics molt rellevants aquí a Barcelona i en un ampli ventall de disciplines, de manera que també contribuïm al camp de la ciència, que es pregunta quin és el seu paper en l’àmbit cultural; la cultura és societat i com arriba allò que ells estan fent i quin impacte té en cadascun de nosaltres com a individus i ciutadans. Per això, organitzarem residències, donarem beques i durem a terme una sèrie de trobades anuals per fomentar aquesta manera d’entendre el món amb una visió daliniana, que crec que avui és molt present.

Sí, crec que això és comú a tots els artistes i que és una pràctica que actualment s’està duent a terme; és a dir, és quelcom que està passant en l’art. Es tracta de desposseir-los d’aquells atributs que els havíem assignat i que els feien singulars. Certament, tenen una singularitat molt atractiva, però, en el moment en què el llibre del coneixement s’obre per a tots nosaltres, amb internet per exemple, en un context en què el coneixement està molt contestat, també cal incorporar tots els artistes que coneixem i despullar-los mitjançant un examen renovat. Crec que Dalí hauria volgut això, i ell ho feia enfrontant-se a la ciència, participant en ella i intentant aportar en cada fase, ja fos apropant-se a la ciència d’Einstein, a Ramón y Cajal, a les matemàtiques o a la física nuclear, atòmica o quàntica. Dalí es despullava perquè s’obrien nous territoris per a ell. Així doncs, no és una acció forçada: crec que un artista que es consideri un gran experimentador, com Dalí, hauria volgut provar-ho amb si mateix.

Estem seleccionant artistes que tenen aquesta capacitat d’obertura i de capil·laritat: és a dir, que allò que fan o allò a què s’acosten té la possibilitat de transformar-se i transmetre’s. Aquesta transmissió és molt important, sobretot si es troben en un laboratori on han de participar en el qüestionament d’algun element concret, en un moment clau de la recerca, per exemple, en física quàntica o en computació quàntica. També estem reflexionant molt sobre la disciplina: que un artista sigui capaç, com molts fan actualment, de moure’s a un altre mitjà, sigui la paraula, el cinema o les arts escèniques, i explorar un altre àmbit, perquè la recerca en una altra disciplina, eina o metodologia és molt rellevant. Tot això té molt de sentit, no només perquè volem donar suport a artistes que de manera complementària es poden enriquir mútuament, sinó també perquè, en estar en contacte amb científics, tècnics i usuaris de tota mena dins els laboratoris, veuran que hi ha transdisciplinarietat també dins la ciència. Per exemple, en un centre d’investigació marina, a la costa, podran trobar persones dedicades a dades o a biomedicina; després es podran moure al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona o al Barcelona Supercomputing Center, que són centres amb els quals col·laborem, o bé a l’Institut de Ciències del Mar o a l’Institut de Ciències Fotòniques, on poden trobar persones que treballen des de la física en aquests àmbits.