Mariola Dinarès

La Mariola Dinarès ens rep a la seva casa familiar de Matadepera. La decoració de l’habitació denota la seva passió techie i el seu amor per la música, la ràdio i el periodisme. Però per sobre de tot, durant la conversa, transmet una vocació divulgativa i un gran afany per fer accessible a tothom la cultura digital, una tasca que va començar molt abans del seu estimat Popap.

Té molt a veure amb el lloc on som, perquè la meva àvia, que ja és morta, tenia aquí el seu taller de pintura. Es deia Esperança, i escrivia moltes poesies i, com a pseudònim, utilitzava Mariola. De fet, Mariola és Maria de la O i ve d’Esperança, que és la Macarena. Tot i que jo no tinc família andalusa, els meus pares em van voler posar Mariola, però a l’època franquista vaig haver de registrar-me com a Maria de la O. Vaig estar molts anys, fins que en vaig tenir dinou, utilitzant aquest nom oficialment. Pensa que jo ja era periodista i anava als llocs amb l’acreditació de Maria de la O, i em semblava horrorós. Finalment, vaig haver d’anar als jutjats amb amics meus i testimonis, i fins i tot amb la targeta de la comunió, per demostrar que tothom em coneixia com a Mariola. Va ser un canvi de nom oficial, i ara ja soc Mariola definitivament. Té la seva història!

La meva faceta tecnològica va començar quan feia un programa despertador a Ràdio 4 amb el meu company, el Joan Arenyes, que es deia Què està passant. Ell s’encarregava de la música i jo feia càpsules de contingut. Ens vam adonar que, si parlàvem de coses que passaven als Estats Units, sovint ho fèiem abans que ningú, aquí. Per exemple, quan vèiem un vídeo que començava a fer-se famós allà, érem els primers a parlar-ne aquí. Cada cop trobàvem més informació tecnològica, i era l’època dels blogs, quan encara discutíem si aquest terme acabava amb ce o amb ge en català. Imagina’t, no hi havia xarxes socials! Va ser llavors quan vaig veure que hi havia un filó: s’havia d’explicar millor la cultura d’internet i les noves tecnologies. A més de fer el programa despertador, vaig acabar gestionant el web de Ràdio 4, en una època en què tothom passava del digital i havies d’anar perseguint tothom perquè et donessin contingut. I, fins i tot, si hi havia algun problema a la web, havia d’anar físicament a Barcelona a resoldre’l. No es podia intervenir a distància! I va ser en aquell moment que vaig decidir que no volia ser una periodista “4×4”, sinó especialitzar-me. Sempre m’havia agradat estar al dia, i la tecnologia m’apassionava. Així que vaig començar a centrar-m’hi de ple.

Sí, la gent encara no estava per això. Però vaig mig convèncer el Pere Mas perquè em deixés fer de “corresponsal a les xarxes” a El matí de Catalunya Ràdio. Jo explicava què es deia a internet, què es feia viral… Llavors, a l’estiu, vam fer una secció en prime time en què explicava les tendències de la xarxa a tres quarts de nou. Ara això pot semblar molt habitual, però en aquell moment era una novetat absoluta. Fins que el 2016 va arribar la gran oportunitat. El Santi Faro, cap de continguts de Catalunya Ràdio, em va convocar i em va dir: “Vull fer un programa innovador, i molta gent aquí diu que tu podries ser la persona indicada”. Era un projecte que jo ja tenia molt pensat des de la meva etapa a Ràdio 4: apostar per explicar tot allò que passava a les xarxes, i que no es coneixia, perquè els mitjans tradicionals no en parlaven. Així va néixer Popap.

Totalment! Quan em van dir que volien fer aquest programa, jo el vaig plantejar amb molta determinació. Però, sincerament, pensava que em posarien a la una de la matinada, només per dir: “Mira, som moderns”. Però la meva aposta sempre ha estat explicar que la tecnologia afecta tothom, i la gràcia també venia que qui el presentava no era un noi jove amb ulleres de pasta parlant de tecnologia. Quan em van preguntar si el volia fer a les dotze del migdia, vaig dir que no, que preferia la franja d’una a dues per fer marca. I malgrat que no soc gaire de promocionar-me, les audiències van ser molt bones, de les millors que es van aconseguir mai d’una a dues de la tarda. Crec que va ser perquè tenia un contingut que molta gent trobava necessari, i nosaltres el vèiem més com un programa de servei públic. Però hi havia molta gent, fins i tot dins de l’emissora, que no l’entenia. No se sabia què eren els trends, i en vam dir tendències socials, i durant les tres primeres temporades no vam emprar la paraula tecnologia, perquè semblava que la gent es tirava enrere quan la sentia.

qUiNes ReAccioNs
Dels oieNts
T’hAN ARRiBAt
A soRpReNDRe Més
eN ToT AqUest TeMps?

Jo em considero periodista. Els periodistes s’han d’adaptar als canals on hi ha la gent, però sempre respectant els principis del periodisme que vaig aprendre a la facultat: no dir mentides, contrastar la informació, preguntar a la persona protagonista abans de fer afirmacions categòriques o sentències… No tot s’hi val. Hi ha molts creadors de contingut que no són periodistes i que haurien d’aplicar aquestes normes; això faria que les xarxes fossin molt millors. Jo sé perfectament com ser viral i com ser polèmica; per exemple, quan van treure d’antena el Popap i van posar el Que no surti d’aquí, hi ha gent que va denunciar edatisme, és a dir, que et marginin per l’edat que tens, perquè substituïen la Mariola per la Juliana. Si m’hagués agafat a això, ara seria tres vegades més famosa. Ara bé, estic contenta perquè enguany hi ha molts creadors de continguts que estan triomfant, que no només expliquen la seva vida, sinó que parlen d’arquitectura o de qualsevol altre àmbit, i a la gent jove també li interessen aquests continguts. No tot ha de ser banal i polèmic.

Ara ja hi ha gent que ho fa, tot i que encara són pocs. Però cada vegada més marques s’hi interessen, i han començat a apostar pels creadors de contingut i a fer campanyes en català. Jo sempre havia dit que això passaria quan les marques veiessin que la segmentació és important, i és veritat que ara, el que triomfa, són els microinfluencers o nanoinfluencers. Algunes marques encara funcionen en “mode intercanvi”, però ja s’han adonat que actualment som en un gran moment pels creadors de contingut en català. Per exemple, jo estic col·laborant amb l’Associació de Mitjans de Proximitat (AMIC) i l’any passat van crear els premis als millors creadors de contingut en català. Va ser un èxit i, aquest any, la gala es farà al Teatre Nacional de Catalunya el 20 de juny. Crec que sí, que hi ha gent que s’hi pot guanyar la vida, i que cada cop n’hi haurà més. El problema és que no hem de pensar que els creadors de contingut han de ser joves. La normalització total del català vindrà quan la mestressa de casa faci un YouTube amb els productes de la llar que li van bé, o quan una dona executiva pugi tutorials d’emprenedoria, o quan el mecànic de la cantonada pengi vídeos arreglant el cotxe.

Les xARxes
sóN tAN NefAsTes
coM se seNt A DiR?

Jo crec que tothom necessita cultura digital. Tothom que té WhatsApp, per exemple, té una vida digital, encara que no en sigui conscient, perquè la tecnologia és al seu dia a dia. Molta gent gran està interessada en què li expliquin bé les coses, perquè no volen ser aliens al món que estan vivint. Hi ha molts avis i àvies molt connectats tecnològicament, i la relació que s’estableix entre ells i els seus nets és fascinant. Aviat sortirà un pòdcast que he fet en aquest sentit. Els nets ajuden els avis amb tecnologia, però també escolten la gent gran i volen saber com es feien abans algunes coses. Potser la meva generació no ha estat tant amb els avis, i no els ha escoltat tant, però, per exemple, el meu fill té una relació brutal amb els meus pares. També hi ha avis que estan tot el dia fent muntatges amb Photoshop i que dominen eines digitals. En aquest pòdcast he entrevistat una àvia que anava a la Ruta del Bakalao i al Pont Aeri, perquè ens estem fent grans. És gent molt intel·lectual, que està molt formada. És que gairebé som nosaltres, i hem estat digitals tota la vida! Jo vaig fer una TED explicant que les residències d’ara no serviran per a nosaltres, perquè hem tingut una vida digital molt intensa, en xarxa, i no pot ser que arribem a un lloc on ens tinguin allà aparcats i on no tinguis ni mòbil.

Costa moltíssim. Ara mateix estic aclaparada perquè, si et poses a buscar informació, veus que tot gira al voltant de la intel·ligència artificial. I tothom t’està oferint cursos, alguns dels quals són fum, encara que d’altres poden ser útils. Jo crec que el més important és practicar i fer-la servir. Cada dia surten 50.000 notícies sobre tecnologia; la clau és confiar en persones que facin una bona selecció d’informació. Per això, crec que el futur del periodisme especialitzat passa per les newsletters. Si estàs especialitzat en un àmbit, no tens temps material per estar al dia de tot. Llavors, el que cal fer és una curació de continguts. Jo, per exemple, cada dia al vespre, de vuit a nou, llegeixo les newsletters dels periodistes en qui confio. Així sé que tinc la informació filtrada i no perdo hores navegant per les xarxes. Perquè, si has de dependre de l’algoritme de les xarxes socials, pots estar-t’hi hores. I és addictiu! No és una addicció com l’heroïna, com alguns volen fer veure, però sí que és una conducta addictiva. Quina és la solució? Posar-nos temporitzadors, organitzar la nostra vida digital i no perdre el nord.

qUiN és eL pRiNcipAL
coNseLL qUe DoNARies
A UNA peRsoNA
qUe Vol ADAptAR-se
A lA cUltURA DiGitAL
seNse seNtiR-se AcLApARADA?

En aquest i altres àmbits, com ara la il·lustració, el que passarà és que brillaran els qui tinguin talent, perquè la IA podrà fer tasques mediocres, però per obtenir qualitat necessitarem humans amb talent. Per exemple, si vols un logotip barat, pots utilitzar una eina d’IA que et generi un disseny senzill. Però si en vols un de ben fet, personalitzat i amb una bona identitat visual, pagaràs perquè te’l faci un professional. Passarà com amb els caixers i caixeres dels supermercats: són feines que desapareixeran, perquè es poden automatitzar. Per això, ara més que mai, cal formar-se i especialitzar-se en feines que siguin útils de cara al futur.

Totalment. Ara hi ha molta gent que té por de la IA. Jo primer pensava que era mandra, però no, és por. Però, per exemple, gràcies a la IA, les persones cegues poden fer servir WhatsApp, perquè l’aplicació els llegeix els missatges, i això els dona una autonomia brutal. Pensa que hi ha dues IA: una més pràctica, que serveix per generar textos, imatges o vídeos, i una altra més important, que personalitza l’atenció en àmbits com la salut. Aquesta és la que ens pot ajudar realment. Però també és cert que cal vigilar amb els biaixos en els algoritmes. Per exemple, Microsoft va tenir un problema amb la seva IA perquè, sense voler-ho, estava discriminant persones negres. Això passa perquè els models s’entrenen amb dades esbiaixades. Cada vegada es milloren aquests errors, però cal estar atents perquè no ens ho colin.

L’ARt DiGitAL
esTÀ pRoU RecoNeGUT
coM A DiscipLiNA
ARtísTicA?

Em va fer molta il·lusió! M’encanta aquest món, però jo vinc de l’àmbit de les lletres, de les humanitats. Sempre m’ha agradat escriure i comunicar, i mai m’havia imaginat que acabaria explicant ciència o tecnologia. De vegades em sento una mica intrusa, perquè no soc enginyera. Però també és cert que moltes persones que en saben moltíssim tenen dificultats per explicar-se, perquè estan immerses en un coneixement molt tècnic. Llavors, vaig pensar: “Si jo no ho entenc, vol dir que molta gent tampoc ho entendrà”. I en aquest filtre vaig trobar la meva força: ser com la gent, ajudar a traduir aquest coneixement i fer-lo més proper. També m’agrada veure com la tecnologia ha evolucionat i cada vegada necessita més humanitats. En el cas de la IA, per exemple, es necessiten lingüistes per desenvolupar-la correctament. Tot això m’ha fet adonar que la divisió entre ciències i lletres és una cosa del passat.

eL 2003 VAs seR cofUNdADoRA
de qUeDeMoNLiNe.cAT 
eL pRiMeR poRtAL 
De ciTes eN cAtAlÀ…

No, amb Felicitat digital vaig voler trencar amb aquesta por que molta gent té cap a la tecnologia. Crec que el mètode per aconseguir la felicitat digital és el coneixement; com més saps sobre un tema, més pots triar. Pots dir: “Ja sé com funciona TikTok, però no m’interessa”, però el que no pots fer és criticar-lo sense haver-hi entrat mai. Hi ha massa prejudicis sobre la tecnologia. Per això, vaig estructurar el llibre en apartats pràctics, com un manual. Per exemple, hi ha una secció que explica què són les cookies, una altra que parla dels principals creadors de contingut actuals, i així amb altres conceptes digitals bàsics. L’objectiu era explicar les coses perquè després cadascú pogués decidir què li serveix i què no. Ara mateix hi ha moltes sentències categòriques, que jo en dic sentències cunyades sobre la tecnologia i la IA, i jo sempre dic: “Per opinar, primer, s’ha de conèixer”. 

Molta gent es pensa que estarem al metavers, amb lents de contacte intel·ligents i que tot estarà hiperconnectat, però jo crec que com més digitals som, més necessitem tocar la realitat. El futur serà totalment híbrid: no tindrem telèfons mòbils com els d’ara, perquè internet estarà integrat a tot arreu. Però, alhora, hi haurà moments en què necessitarem desconnectar. Crec que apareixeran establiments on es podrà viure “com abans”, sense pantalles ni tecnologia invasiva. Les experiències no seran només en realitat virtual, sinó que la gent valorarà cada cop més anar a llocs físics que els connectin amb el passat. Mira el que passa amb Llum BCN o amb edificis antics restaurats amb tecnologia digital: això emociona. I també crec que, després de tanta saturació digital, ens cansarem d’algunes coses. Per exemple, ara veiem una imatge feta amb IA i ens impressiona, però d’aquí a poc ens cansarà i buscarem coses més realistes. 

Totalment. Amb l’automatització, treballarem menys hores al dia i això ens portarà una nova preocupació: què fer amb el nostre temps lliure. Com diu el meu amic Andreu Veà, haurem aconseguit tanta productivitat que tindrem més temps pel lleure, i haurem d’aprendre a gestionar-ho. Això pot ser una gran oportunitat per dedicar-nos a activitats creatives, socials o formatives. També espero que d’aquí a uns anys hàgim entès la importància dels oficis. Ara en vivim una crisi: tot es compra nou, ningú arregla res. Però en el futur haurem d’aprendre a valorar els professionals especialitzats, com els electricistes o els artesans. Però jo soc optimista amb aquest futur. Crec que la tecnologia ens pot ajudar molt, sempre que la fem servir amb sentit.