Maria Arnal

La Maria Arnal ha redefinit el panorama musical amb una proposta que uneix tradició i avantguarda. Amb premis com l’Altaveu o el Ciutat de Barcelona, i projectes que exploren l’experimentació vocal, com la instal·lació Maria CHOIR al CCCB, s’ha consolidat com una de les artistes més singulars del moment.

Mai. Jo crec que, d’alguna manera, sí que desitjava poder pertànyer a aquell món. I de fet, mentre treballava al Teatre Lliure, també estava estudiant el màster d’Estudis Teatrals i, per tant, hi havia com una ressonància molt bonica en aquell moment. Aquest màster organitzat per UPF, UB i UAB, que crec que encara existeix, em va permetre conèixer gent que ja era professional del sector de les arts escèniques: actrius, actors, estudiosos del teatre… Mentrestant, jo dedicava hores i hores a veure 30 vegades el mateix espectacle i a conèixer l’ofici d’actor o actriu (que mai em va arribar a interessar), però sí que m’atreien els oficis creatius. I jo en aquell moment pensava: com ho puc fer?

Vaig caure per les escales que dins del Teatre Lliure s’anomenen les escales de Xirgu, perquè són les que donen a la plaça de Margarida Xirgu. Per a mi va ser molt dur, perquè en aquell moment m’acabava d’independitzar i tot just havia tornat de Lisboa, on havia estat un any i mig d’Erasmus, i estava en un moment bastant perdut de la meva vida. Però durant la rehabilitació, que va ser llarga, vaig connectar amb una part de mi que feia molts anys que havia desaparegut, com si s’hagués perdut en un calaix i com si, de cop i volta, l’hagués recuperat. I això va passar perquè vaig haver de tornar a casa de la meva mare, on hi havia la guitarra que m’havien regalat quan tenia disset anys perquè escrivia cançons i cantava molt. I aleshores em vaig adonar que quan em passava hores cantant i aprenent cançons, després em sentia tan bé… I en un moment en què el meu cos estava molt sensible, em vaig adonar que em feia molt més efecte el fet de cantar que no, per exemple, els tradicionals Nolotils per al dolor. I això va ser una revelació; vaig pensar: com pot ser que una cosa que té un impacte tan directe i tan profund en la meva realitat, en el meu cos, no ocupi un espai més central en la meva vida?

coM eNtRes Al MóN
De lA MúsicA?

Poder entrar en aquest món acompanyada d’algú que ja hi portava molts més anys va ser molt bonic i vaig aprendre moltíssim. Però, simplement, crec que hi va haver un moment en què no va tenir sentit continuar junts perquè jo volia saber com era poder estar al capdavant d’un projecte sense haver de posar-me d’acord amb ningú. Ara sento que ha sigut molt alliberador poder treballar amb tanta gent diferent i tants projectes diferents i poder seguir-me enriquint de col·laboracions artístiques, no només en el món de la música, amb productors com l’Alizzz, o bé produint jo mateixa amb altres artistes, o fent música sola, que és una cosa que havia fet molt poc.

No hi penso gaire, en definir-me; penso més a poder ser lliure i fer realment el que m’agradi, més enllà del que s’espera d’algú que comença cantant o fent cançons. És a dir, crec que tenim un potencial molt més gran del que ens pensem. I no és que vulgui demostrar que és així, sinó que realment me n’adono com a conseqüència de tots els projectes diferents en què participo.

ets UNA ARtistA poLiFAcèticA…

Sí, totalment, però també moltes coses més que no són incompatibles. Vaig descobrir la meva faceta amagada de cantautora a l’adolescència. Mai la vaig voler compartir amb ningú, encara que la meva família ho sabia. Ho feia simplement pel gust de cantar, d’expressar-me a través de la veu i de connectar amb la meva infància, que en tinc records molt sensorials. Per a mi, la infància és molt carnosa, és molt d’impactes emocionals. Jo era una nena molt sensible i recordo moments que la meva pròpia veu m’hipnotitzava, en el sentit de cantar i deixar que el temps passés, totalment ficada en el meu món. I, de cop i volta, totes aquestes realitats van encaixar i es van anar accelerant amb aquests concerts que vam fer amb l’Esteve Genís. De cada concert ens en sortien dos o tres més, i va ser com estrany, això.

Sí, per a mi és important que les lletres ressonin no només amb mi, sinó amb el món. No és una cosa que pensi a priori, però sí que intento parlar de coses que crec que poden ser interessants per a molta gent.

Totalment, per a mi ho és, i també m’ha ajudat molt a desenvolupar el meu gust i la composició. I, sobretot, el faig servir per expandir les possibilitats de la meva veu; gràcies a aquesta part més d’investigadora amb què he pogut explorar en els darrers anys, en projectes com el Maria CHOIR a la residència amb el Barcelona Supercomputing Center (BSC), m’he pogut acostar a tota una realitat: per exemple, al fet de poder clonar la meva veu i crear-ne llibreries, i inventar veus sintètiques basades en la meva, que puc tocar amb l’ordinador sense necessitat de cantar jo. I això és una cosa que estic explorant molt ara, perquè em trobo també composant el meu pròxim disc. I aquestes altres “Maries” són bastant importants per a l’exercici de composar.

qUè BUsqUes AMB l’eXpeRiMeNtAció?

Sí, crec que una disciplina tan rica com és la bioacústica està en efervescència en els darrers anys perquè ens està aconseguint explicar coses que desconeixíem sobre el món de maneres totalment noves amb aquesta mena de revelacions sonores. Per exemple, al Laboratori d’Aplicacions Bioacústiques, al qual vam consultar fa un temps per a un projecte, ens van explicar aquesta idea que els humans no només hem llançat al mar deixalles i plàstics, sinó que també hem bolcat un munt de so i de soroll a través dels motors dels transatlàntics, del fracking i d’altres pràctiques que generen un impacte gravíssim en algunes espècies. El resultat és que es troben dofins i balenes varats perquè tenen acúfens, que és una malaltia que justament tenen molts músics (per sort, jo no en tinc). Actualment s’estan fent altres descobriments sobre la relació entre el so i la natura que ens donen una idea, des d’una perspectiva molt nova, de l’impacte que té l’antropocentrisme i l’antropocè sobre la nostra realitat. Això és una cosa que vam explorar molt en aquest pòdcast que vam fer amb el CCCB i amb la codirecció del José Luis de Vicente, que es deia “Cada capa de l’atmosfera”, i que era un seguit de converses amb científics, artistes i músics sobre el món del so i sobre l’antropocè. I també el meu segon disc, Clamor, parlava d’alguna manera sobre aquestes veus que no hem après a escoltar.

qUè pReteNies AMB lA iNstAl·lAció MARiA choIR Al cccb?

L’he vist en dues interaccions: durant els sis mesos que va estar al CCCB, la gent tenia la meva veu de referència i buscava la manera que sonés com jo. I, és clar, no sonava com jo, perquè és un altre instrument, i per sonar com jo, ja hi soc jo; no tinc la intenció de clonar-me per reproduir-me i fer el que jo ja puc fer. A més, també he descobert amb aquesta cronologia que pot fer moltes menys coses que el que jo puc fer. És a dir, és molt bona fent coses concretes i és bastant impressionant, però no en sap fer moltes a la vegada tan bé com les puc fer jo. Per tant, imitar-me no ha sigut mai l’objectiu d’explorar aquesta tecnologia, sinó descobrir què és el que pot fer que jo no pugui fer. I, aleshores, la gent s’estranyava per una banda i, per l’altra, vam detectar una curiositat que va aconseguir que la gent se sentís còmoda cantant amb aquesta altra Maria. Però el més interessant va ser que al setembre, la instal·lació va guanyar una menció del Premi S+T+ARTS a Ars Electronica i em van demanar que la hi portés. I, és clar, la gent allà no coneixia qui era jo ni la meva veu, per la qual cosa eren molt més lliures, cantaven molt més, i tenien una actitud menys examinadora. Ara, segurament, anirà al Museu d’Art Contemporani de Tallinn. Realment estic sorpresa perquè jo no pensava que Maria CHOIR tindria aquest recorregut.

Crec que és un moment molt interessant per distingir fites. És a dir, hi ha unes fites tecnològiques estrictament, des del punt de vista de l’enginyeria. Després n’hi ha unes altres d’artístiques que no necessiten tecnologies tan punteres perquè treballen més sobre allò que és simbòlic o conceptual, però són dues coses diferents i crec que és molt interessant que se separin. Però més enllà de les fites, m’interessa saber al servei de què o qui es generen aquestes fites. El que més por em fa són les empreses que gestionen aquesta tecnologia perquè són monopolis. Aquesta tecnologia té un impacte, unes necessitats de consum i una petjada ecològica enormes. Llavors, crec que s’ha d’utilitzar des de l’ètica i s’ha d’investigar com la podríem fer servir en benefici de la majoria, i no d’uns pocs.

LA iA jA RessUscitA cANtANts MoRts AMB cANçoNs tAMBé NoVes.
qUè eN peNses?

Jo crec que hi ha molt de camí a fer. Ara hi ha molts tipus de models que reprodueixen coses molt específiques de la veu, com, per exemple, el timbre, o qualsevol cosa, a partir d’un text i unes notes. En el marc de la beca S+T+ARTS AIR, treballem sobre l’aire i sobre projectes innovadors. Jo m’he centrat en la veu cantada, que és diferent de la veu parlada, i en com podríem reproduir un tracte vocal que ens donés una veu. Modificant aquest tracte vocal d’una manera que el nostre cos no pot fer, quines veus sortirien? El que hem aconseguit és crear un instrument digital que secciona el tracte vocal en un cilindre dividit per 44 petits cilindres que podem moure, fer més grans o més petits… I això fa que quan li poses un àudio es vegi modificat per aquest tracte vocal digital. Com sona això? Jo li dic instrument musical, perquè el que fa és processar l’àudio i permetre generar sons nous a partir d’una veu.

No puc concretar gaire. El 2025 i 2026 venen molt carregats; estic fent el disc que sortirà a finals de l’any que ve o a principis del següent; d’altra banda, totes les coses que he estat investigant s’estan utilitzant per crear nova música i, a més, tinc la sort de poder participar en projectes que m’emocionen amb altres artistes que admiro molt.