Un referent clau en aquest camp és l’artista Refik Anadol, que utilitza la intel·ligència artificial per crear escultures de dades dinàmiques. La seva obra Unsupervised, exposada al MoMA de Nova York (2022 – 2023), és un exemple paradigmàtic d’aquesta nova onada.

El funcionament d’aquest tipus d’obres és sofisticat i potent:

1. Captura de dades a gran escala: El sistema s’alimenta de fonts massives de dades. En el cas d’Unsupervised, es va entrenar un model d’IA amb tot l’arxiu digitalitzat del MoMA, més de 200 anys d’història de l’art. En altres instal·lacions, es fan servir sensors Lidar per mapejar l’espai i la posició del públic, càmeres tèrmiques o dades ambientals en temps real.
2. Processament amb IA generativa: Un model d’intel·ligència artificial interpreta aquestes dades i genera visuals i sons que no estan predefinits. L’IA «somia» i crea formes, colors i textures noves basant-se en els patrons que ha après, produint un flux visual en constant canvi.
3. Visualització immersiva i reactiva: Els resultats es projecten sobre pantalles de gran format o estructures arquitectòniques. A més, l’obra reacciona a l’entorn immediat: els moviments del públic, la llum ambiental o la temperatura de la sala poden alterar subtilment les creacions de la IA en temps real, fent que cada visita sigui única.

Aplicacions culturals potenciades

Les possibilitats d’aquestes tecnologies redefineixen el panorama cultural:

1. Exposicions d’art Immersiu i generatiu: Espais on les obres d’art no són objectes finits, sinó sistemes vius que evolucionen. L’espectador passa de ser un observador passiu a un catalitzador de l’experiència (cas de teamLab i Refik Anadol).
2. Concerts i arts escèniques: Creació d’escenografies que són un instrument més, reaccionant en temps real a la música, la veu o el moviment dels artistes, generant un diàleg únic a cada funció (cas de l’Sphere).
3. Museus i divulgació científica: Permeten visualitzar conceptes complexos (models climàtics, xarxes neuronals, dades històriques) de manera intuïtiva i memorable, convertint el visitant en explorador de la informació.
4. Art públic i festivals a l’aire lliure: Instal·lacions a gran escala que transformen façanes d’edificis o places públiques en llenços digitals que reflecteixen el pols de la ciutat (el flux de trànsit, les converses a les xarxes socials, les dades meteorològiques).

Reptes i reflexions

El futur de l’art de dades interactiu depèn de superar diversos reptes crucials que en definiran l’evolució. El principal és el desafiament ètic sobre l’ús de les dades del públic, que exigeix una total transparència en la privacitat i el consentiment per no vulnerar drets fonamentals. A això se suma la qüestió de la sostenibilitat, ja que l’altíssim consum energètic d’aquestes instal·lacions obliga a buscar solucions ecològiques per minimitzar-ne l’impacte ambiental. Artísticament, el repte rau a superar el mer espectacle tecnològic per crear obres amb profunditat narrativa i un significat durador, evitant caure en la superficialitat. 

Finalment, els elevats costos de producció i manteniment representen una barrera important, amenaçant de limitar l’accés i la diversitat creativa en aquest camp emergent.

En resum, el futur de l’art de dades interactiu dependrà de la capacitat de la comunitat artística i tecnològica per abordar aquests reptes de manera proactiva, buscant un equilibri entre la innovació, la responsabilitat ètica, la sostenibilitat i, sobretot, la creació d’experiències amb un valor artístic i humà durador.

En resum, el futur de l’art de dades interactiu dependrà de la capacitat de la comunitat artística i tecnològica per abordar aquests reptes de manera proactiva, buscant un equilibri entre la innovació, la responsabilitat ètica, la sostenibilitat i, sobretot, la creació d’experiències amb un valor artístic i humà durador.

La presència física esdevé digital (i viceversa)

Les possibilitats d’aquesta tecnologia obren un nou paradigma per a les experiències compartides a distància:

• Un concert on l’artista apareix simultàniament a diverses ciutats amb una presència física real.
• Una persona experta donant una conferència de manera presencial a l’altra punta del món.
• Arts escèniques on artistes reals interactuen amb personatges hologràfics que no són al plató.
• Museografia on les projeccions tridimensionals poden recrear personatges històrics
• Reunions de treball o familiars on els participants remots apareixen a la sala com si hi fossin físicament.

Diferenciant la tecnologia del passat

Els hologrames tradicionals estan basats en l’efecte Pepper’s Ghost. és a dir, un truc de òptic, com un truc de màgia. Seria un truc enginyós per crear il·lusions.

Per altra banda, la projecció volumètrica, crea una sensació de presència real, establint un nou paradigma per a les experiències compartides a distància. busca crear «hologrames» autèntics que podem percebre gairebé com si fossin objectes físics.

Aquesta línia tecnològica s’alinea amb la tendència global cap a la hibridació entre presència física i virtual, on la interacció entre mons reals i digitals redefineix la manera com percebem i compartim la cultura.

Reptes i consideraciones futures

L’elevat cost en l’escalabilitat dels dispositius és un dels reptes claus a tenir en compte. Això és degut a la fabricació de pantalles que generen llum en punts concrets de l’espai, aquest fet és complex i costos a la vegada, dificultant la creació de visuals de gran format. Tanmateix, requereix una potència computacional molt alta per processar en temps real la gran quantitat de dades d’una imatge tridimensional. 

Un altre desafiament clau és la creació de contingut, que demana noves tècniques de gravació i disseny 3D específiques per a aquests sistemes. Finalment, encara existeixen limitacions tècniques com la resolució, la brillantor, la transparència de les imatges i un angle de visió a vegades restringit.

En resum, els seus reptes actuals són el cost elevat, la gran necessitat de potència computacional i la complexitat de generar continguts adequats per aprofitar aquesta nova tecnologia en tota la seva essència i potencial.

A la Xina, aquest concepte ja és una realitat.
Un exemple destacat és Ai Wenwen ( 艾雯雯 )

Un avatar digital dissenyat per a l’entorn museístic. Més que un simple guia, Ai Wenwen funciona com una representant viva de la cultura. Canvia el seu vestuari per reflectir diferents dinasties o estils artístics, narra la història darrere dels objectes i ofereix tours interactius. Això demostra que el seu rol no és només funcional, sinó també simbòlic: és la personificació digital del patrimoni que custodia.

Aplicacions clau i oportunitats

L’adopció d’aquesta tecnologia obre un ventall de possibilitats revolucionàries per al sector:

• Mestres artesans o parlants virtuals que ensenyen tradicions, danses o llengües en perill d’extinció de forma interactiva.
• Diàlegs interactius amb figures històriques recreades digitalment, que responen preguntes sobre la seva vida i obra dins d’un museu.
• Guies multilingües per a exposicions virtuals, permetent l’accés a la cultura des de qualsevol lloc del món i per a persones amb mobilitat reduïda.
• Itineraris culturals intel·ligents on un guia virtual adapta el recorregut i les explicacions als interessos que mostra cada visitant durant la seva conversa.

Reptes i consideracions futures

L’adopció d’aquesta tecnologia no està exempta de reptes. El principal és garantir el rigor històric i ètic, evitant la creació de personalitats que puguin trivialitzar o distorsionar el passat. És crucial ser transparent sobre les fonts utilitzades i els límits de la interpretació de l’IA.

A més, cal superar el conegut com a «uncanny valley» (la vall inquietant), assegurant que l’aparença i les expressions de l’avatar siguin prou naturals per generar empatia en lloc de rebuig.

En conclusió, els humans digitals no són només una eina tecnològica, sinó una nova plataforma per a la narrativa cultural. Tenen el potencial de transformar els museus i centres patrimonials d’arxius estàtics a espais de diàleg viu entre el passat, el present i el futur.