Funcionament
La creació musical es basa en sistemes computacionals, però directament inspirada en la biotecnologia (concretament, en la teoria de l’evolució de Darwin). En resum, el sistema de la sonificació està compost de:

• Captura de dades: s’utilitzen biosensors (com elèctrodes de conductivitat de la pell, sensors d’EEG per a ones cerebrals o sensors de potencial elèctric per a plantes i fongs) per mesurar microfluctuacions elèctriques o altres canvis metabòlics en un organisme viu.
• Traducció de dades: els senyals analògics, sovint febles i caòtics, s’envien a un microcontrolador (com un Arduino) o una interfície d’àudio i a continuació un programari (com Max/MSP o Pure Data) interpreta aquest flux de dades.
• Generació de so: l’artista trasllada aquestes dades a paràmetres musicals. Per exemple:

• Un canvi brusc de voltatge pot disparar una nota MIDI.
• La intensitat del senyal pot controlar el volum o un filtre.
• El ritme dels impulsos pot definir el tempo.

En síntesi, l’organisme no “decideix” tocar un do o un re. L’artista dissenya un sistema en què els processos vitals de l’organisme es converteixen en la font d’aleatorietat i estructura a fi de generar una composició musical generativa i imprevisible.

Aplicacions culturals potencials
Aquesta tendència no només produeix música, sinó que crea noves experiències culturals i narratives:

• Instal·lacions artístiques immersives: És l’aplicació més habitual. Es creen espais en museus o galeries on el públic pot entrar i “escoltar” un ecosistema en temps real. Per exemple, un jardí interior on les plantes generen un paisatge sonor ambiental que canvia segons la llum, la humitat o la presència de persones.
• Actuacions en directe (Live Performance): Músics que pugen a l’escenari amb els “col·laboradors” biològics. L’artista pot tocar un instrument convencional, mentre que el fong o la planta proporciona una base rítmica o melòdica canviant. Això introdueix un element de cocreació i impredictibilitat; es garanteix l’efecte sorpresa.
• Conscienciació ecològica i educació: Aquest art té un component pedagògic potent. Permet al públic “escoltar” la salut d’un ecosistema. S’han creat projectes en què es fa audible l’estrès d’un corall a mesura que puja la temperatura de l’aigua, o l’efecte de la contaminació en el metabolisme d’un liquen. Converteix dades abstractes en una experiència emocional directa.
• Música ambiental i terapèutica: La naturalesa generativa i sovint tranquil·la d’aquests sons s’utilitza per crear música per a la meditació, la relaxació o els espais terapèutics, mentre argumentem que ens connecta amb ritmes biològics fonamentals.

Reptes i reflexions
Aquesta biotendència obre un profund debat ètic sobre la creativitat i els seus límits:

• El repte de l’autoria de la composició musical. L’artista és qui tria els sensors i programa les diferents interfícies per assignar les notes musicals del fong. Però qui compon en realitat? La persona o el fong? Hi ha una comunitat que defensa que l’organisme actua més aviat com un intèrpret o una font d’aleatorietat complexa i l’artista segueix mantenint el rol de compositor.
• El risc de l’antropomorfisme: “Escoltem el fong”? O és l’artista que imposa les nostres escales musicals humanes (com l’escala de 12 tons) sobre dades biològiques aleatòries? Correm el risc de malinterpretar el soroll elèctric com una “intenció” o “emoció”, si projectem qualitats humanes en allò que no ho són.
• Qüestions de bioètica i instrumentalització: És ètic utilitzar un ésser viu com a instrument? Encara que un fong no tingui un sistema nerviós central, aquesta pràctica es pot considerar una forma d’instrumentalització de la vida. Què passa quan s’aplica aquesta tècnica a organismes més complexos? Això ens obliga a reflexionar sobre el consentiment i l’explotació. On queden els límits de la humanitat?

L’ús de la biotecnologia en la música és una eina conceptual que la comunitat artística utilitza per explorar els límits entre el que és humà i el que és no humà, per fer visible la complexitat invisible que ens envolta.

Com funcionen els drons artístics?
Un dron individual funciona amb motors, hèlixs, una bateria i un controlador de vol (el “cervell”), l’estat de l’art en els espectacles culturals no depèn d’un sol dron, sinó de la tecnologia d’eixam (swarm technology). Són com unes abelles programades al ritme de la música.

La clau és programar la coreografia d’aquest conjunt de drons (poden ser pocs o milers): 

1. Planificació: L’artista dissenya formacions en 3D en un programari especialitzat, i assigna trajectòries i colors (LEDs) a cada dron al llarg del temps, sovint sincronitzats amb música.
2. Posicionament d’alta precisió: A l’exterior (outdoor), els drons no fan servir GPS estàndard. Utilitzen un altre sistema (Real-Time Kinematic), que ofereix una precisió centimètrica. Això és vital perquè els drons no col·lisionin mentre volen a prop els uns dels altres.
3. Comunicació: Una estació base terrestre envia les ordres de vol simultàniament a tot l’eixam mitjançant radiofreqüència (RF) o una xarxa wifi de llarg abast.
4. Seguretat: El sistema calcula rutes segures, zones d’exclusió (geofencing) i procediments d’emergència (com aterrar o tornar al punt d’inici si es perd la comunicació o la bateria és baixa).

Reptes i reflexions
Tot i el potencial que tenen, l’ús artístic dels drons s’enfronta a reptes significatius:

• Distància de seguretat: La regulació (com la d’EASA a Europa) és estricta. Cal mantenir un perímetre de seguretat ampli amb el públic, ja que el risc de fallada tècnica o caiguda sempre existeix. Als espais interiors, hi ha altres requeriments que cal tenir en compte.
• Pes i bateria: Aquest és el principal obstacle tecnològic. La majoria de drons d’espectacle tenen una autonomia de vol molt limitada (menys de 15-20 minuts). Això restringeix la durada de les obres artístiques.
• Sostenibilitat: Aquesta és una de els grans preguntes. És més sostenible que els focs artificials? D’una banda, s’elimina la contaminació química (metalls pesants) i acústica (que afecta greument la fauna i les persones sensibles) dels focs artificials. De l’altra, hi ha una clara dependència de les bateries de liti (amb un cost ecològic en l’extracció i reciclatge) i consumeixen electricitat per carregar centenars de dispositius.
• IA i sensors per a la interacció: Aquí hi ha el futur i la tendència dels nous drons. Ara com ara, la majoria d’espectacles són preprogramats. El pas següent és la interacció en temps real:

• Amb la integració de la intel·ligència artificial (IA) i sensors avançats (com càmeres de profunditat), els drons podrien deixar de seguir el guió establert.
• Un artista (un/a ballarí/na,) podria “conduir” l’eixam amb gestos. La IA interpretaria el moviment de l’artista i el traduiria en ordres per a l’eixam, i passaria de la coreografia a la improvisació robòtica.

Aplicacions culturals potencials
Per al sector cultural (museus, artistes digitals, festivals, productores audiovisuals…), l’SCEWC no és una fira de fanals, és un catàleg de noves eines i un full en blanc per crear.

Aquest és l’espai on el sector cultural digital pot trobar oportunitats:

1. La ciutat com a llenç digital (Digital Canvas): A la fira es presenten tecnologies de gestió de l’espai públic: pantalles urbanes, sistemes d’il·luminació intel·ligent, sensors… Per a un artista digital, això són eines per fer videomapatge sobre edificis (art lumínic), instal·lacions d’art interactives al carrer o experiències de realitat augmentada geolocalitzades.
2. Dades urbanes com a matèria primera (Data Art): Una smart city genera milions de dades en temps real (trànsit, qualitat de l’aire, soroll, moviments de la gent). Un artista o creador digital pot utilitzar aquesta informació per crear obres d’art generatives que visualitzin el pols de la ciutat en directe, i transformar dades fredes en una experiència estètica o crítica.
3. Experiències de patrimoni i turisme intel·ligent: Moltes solucions de l’SCEWC busquen millorar el turisme. Aquí entra de ple la cultura digital: crear aplicacions de realitat augmentada (AR) que reconstrueixin ruïnes històriques en temps real, rutes culturals “ludificades” o sistemes de beacons (balises) en museus que ofereixin contingut personalitzat al mòbil dels visitants.
4. Nous models de participació (cocreació): La fira posa el focus en la  “participació ciutadana” (e-governance). El sector cultural pot utilitzar aquestes mateixes plataformes digitals per a projectes de creació col·laborativa, en què la ciutadania aporti històries, fotos o idees per crear un mapa cultural viu de la ciutat. La ciutadania disposa d’un rol actiu i protagonista a la ciutat.

Reptes i reflexions
A vegades la tecnologia de l’SCEWC pot ser freda i tecnòcrata. No obstant això, la cultura digital hi aporta la part humana:

• Humanitzar la tecnologia: Expressions artístiques en espais concrets de la ciutat, poden fer que certs espais siguin més amables de cara la ciutadania. La cultura digital pot fer que la tecnologia sigui visible, entenedora i fins i tot, divertida.
• Fomenta la identitat i la cohesió: Les eines digitals poden ajudar a preservar i difondre la cultura local (digitalització del patrimoni, arxius sonors del barri), i reforçar el sentit de comunitat.
• Impulsa el canvi de comportament (ludificació): Si una ciutat vol que la gent recicli més (un objectiu típic de l’SCEWC), el sector cultural pot dissenyar «jocs» (ludificació) o campanyes creatives que facin més atractiu el reciclatge que un simple anunci.

En definitiva, quan pensem en les ciutats del futur, no hauríem de limitar-nos a instal·lar sensors, sinó també a dissenyar experiències memorables a l’espai públic tenint en compte la creativitat de la comunitat artística i digital.