Kònic Thtr&Lab

Fa quatre dècades que la Rosa Sánchez i l’Alain Baumann exploren la frontera entre el cos i la tecnologia, molt abans que parlar-ne fos habitual. Fundadors de Kònic Thtr i del laboratori Kòniclab, i impulsors del festival tecnoecotransfeminista ECOSS, són pioners a Catalunya de les arts escèniques digitals. 

Rosa. La meva trajectòria en relació amb els llenguatges escènics i la mediació tecnològica comença amb unes intuïcions quan vaig fundar Kònic, l’any 1985, mentre estudiava a l’Institut del Teatre, i també gràcies a referents internacionals com Tadeusz Kantor, que em van orientar a explorar llenguatges que aleshores s’anomenaven teatre d’objectes i teatre visual. En aquell moment ja estaven plantejades unes intuïcions en relació amb l’alteritat i la virtualitat que jo anava buscant amb els dispositius analògics, fins que, a principis dels anys noranta, i també arran de la trobada amb l’Alain Baumann, vaig començar a comprendre com podia articular aquesta mediació a través del món informàtic i computacional. Des d’aleshores hem evolucionat al ritme de cada època, explorant i investigant nous llenguatges i assumint riscos per aportar noves formes de creació.

Alain. Quan vaig començar vivia a Londres, venia de França i tenia la intenció de dedicar-me a la música. Alhora, vaig reprendre els estudis d’electrònica aplicada a la indústria musical, em vaig especialitzar en la construcció d’instruments electrònics i treballava amb un grup de música i teatre (Von Magnet) que començava a experimentar amb els samplers. Això em va despertar l’interès per explorar com es podia fer música electrònica més enllà del teclat, utilitzant sensors i investigant com el cos podia intervenir en la construcció de l’entorn sonor. Després, quan vaig conèixer la Rosa, tot aquest camí es va desenvolupar molt més.

R. Ens vam conèixer a principis dels anys noranta gràcies a la companyia francesa Von Magnet, amb què l’Alain treballava com a compositor i performer. Havien decidit venir a Barcelona per preparar el seu últim espectacle i els vaig cedir l’Escorxador de Badalona, on jo treballava en aquell moment, perquè hi poguessin assajar. Allà vaig descobrir de prop la feina de l’Alain, que ja experimentava amb propostes interactives de tablao amb sensors per generar so. A partir d’aquell moment vam començar a treballar junts, primer de gira amb la companyia i després explorant com les seves aportacions podien ampliar els llenguatges que ja investigàvem a Kònic. Curiosament, els nostres primers projectes conjunts, molt poc coneguts aquí, no van ser ni a Catalunya ni a Espanya, sinó a Anglaterra, Berlín i Holanda. Un dels primers va ser a Birmingham, amb la companyia de dansa Motionhouse (Arcadio i Déjà Vu, amb Rosa Sánchez) i a la Ikon Gallery (Déjà Vu a la Ikon Gallery), on vam crear una instal·lació interactiva inspirada en l’univers literari de Gabriel García Márquez.

A. Sí, en aquella època era molt estrany; tant, que ens costava mostrar la nostra feina aquí, a Catalunya i a Espanya. En canvi, ja existien referents com Ars Electronica, el centre V2 de Rotterdam (kònic amb Sanctus) o l’ICA de Londres, que apostaven per aquest tipus de propostes. Hi havia antecedents, tot i que no tant en l’art digital. El que nosaltres començàvem a fer era difícil perquè els ordinadors encara no eren eines accessibles ni habituals per crear, però nosaltres teníem clar que volíem investigar. En el meu cas, la motivació era explorar com es podia fer música electrònica amb el cos, i no només amb un teclat. A més, en aquella època, sense internet, no podies saber si allò que feies era molt curiós, molt estrany o si hi havia més gent treballant en la mateixa direcció. Avui tenim accés al que fa tothom, però aleshores vivies dins la teva pròpia bombolla.

R. Hi havia una comunitat artística internacional, sobretot europea, perquè nosaltres ens movíem per diferents països i coincidíem en petits festivals emergents. Aquella comunitat també estava naixent, i hi havia una gran complicitat a l’hora de compartir les tecnologies que utilitzàvem i d’explorar com aquests nous mitjans podien aportar nous llenguatges artístics. Era un teixit petit i emergent, però va ser el bressol del que avui representen espais com Ars Electronica o V2, que aleshores tot just començaven.

R. En realitat, la companyia sempre ha tingut la necessitat d’investigar. Des dels inicis hem entès que era necessari que la creació anés lligada a la recerca. Això s’ha mantingut com un referent important en la nostra trajectòria, però amb el temps vam veure que necessitàvem una estructura diferent de la companyia, que està orientada a la creació i a l’exhibició. Així va néixer Kòniclab: un espai de laboratori que acull els projectes de recerca i ens permet treballar des de la cerca, l’experimentació i el procés de prova i error. Avui, a més, Kòniclab també s’ha convertit en un projecte articulador i organitzador d’esdeveniments culturals, com ara el Festival ECOSS.

A. Jo no crec que fos tant una transició, perquè les dues potes continuen existint. Amb els anys ens hem hagut d’adaptar i entendre com evolucionava el panorama. A finals dels noranta, el procés va començar a tenir tant de pes com el resultat creatiu, i és aquí quan pren força la idea de laboratori. Necessitàvem un espai on investigar, experimentar i desenvolupar projectes sense la pressió immediata de l’exhibició.

A. Intentem que la nostra feina estigui connectada amb el present. El desenvolupament tecnològic sempre respon al que volem plantejar conceptualment. La Rosa parteix d’unes idees i busquem quina és la tecnologia més adequada per expressar-les. La tecnologia pot estar de moda o no, però això no és el més important. Intentem fugir dels efectes passatgers i centrar-nos en allò que ens ajuda a explicar què està passant a la societat. Al principi ens interessava la relació entre el cos i l’ordinador, gairebé com una rebel·lió contra la idea d’estar immòbil davant d’una pantalla. Avui aquesta reflexió continua vigent, però el context ha canviat: ara vivim permanentment connectats i en moviment. Les modes passen, però el que ens interessa és entendre com aquests canvis transformen la nostra manera de viure i de crear.

A. Amb internet hem vist com va començar i com, d’alguna manera, hi va haver una moda al voltant del seu ús en la creació artística. Però ha evolucionat i ha passat per moltes modes. Internet, en si mateix, no ha canviat: continua sent una possibilitat de connectar-nos a escala mundial i de crear projectes interconnectats. El que canvia són les modes que hi apareixen al voltant. El que sí que hem vist és que les persones que vam viure abans d’internet vam poder comprovar que era una tecnologia destinada a transformar-se, però que ja no desapareixeria. Crec que amb la intel·ligència artificial està passant una cosa similar: ja està tan incorporada en l’estructura de la societat que és difícil imaginar que la puguem retirar. Amb el metavers, en canvi, potser som davant una moda, tot i que ja veurem si pot acabar generant universos paral·lels que perdurin. Hi ha tecnologies que, quan apareixen amb tanta força, ja intueixes que no són només una moda.

R. Sí. Tant pel que fa als continguts com a la tecnologia. Hi ha una articulació híbrida entre art i tecnologia, entre creació artística, mitjans digitals i tecnologia, que s’ha mantingut al llarg de tota la nostra trajectòria. Aquest és el nucli del nostre treball.

A. Jo diria que hi ha dos grans eixos conceptuals que travessen gairebé tota la nostra obra. El primer és la relació entre el cos i la tecnologia: des dels sensors i la dansa fins als sistemes interactius i la intel·ligència artificial. El segon és la relació entre allò humà i allò no humà, una reflexió que amb el temps s’ha ampliat cap a l’entorn i altres formes d’intel·ligència. La irrupció de la intel·ligència artificial també ens ha portat a preguntar-nos què entenem per intel·ligència i a reconèixer que n’hi ha moltes més enllà de la humana.

R. Continuar a Catalunya és una decisió que forma part de les nostres arrels. Està profundament vinculada a la nostra manera d’entendre què volem fer i des d’on volem treballar i parlar. És una convicció que impregna tot el nostre projecte. Som d’aquí, tot i les contradiccions que puguem tenir, i això també es reflecteix en la mirada de les institucions i administracions que ens conviden, que identifiquen clarament Catalunya com el nostre origen i el nostre vincle.

A. I, en particular, el vincle és més amb Barcelona. Cal reconèixer que és una ciutat que sovint ha estat força avançada dins d’Europa. Hi tenim un vincle molt especial i és una ciutat que estimem.

R. Aquest any ens inspirem en les teories de la filòsofa, científica i pensadora feminista Karen Barad, una autora que fa temps que ens acompanya i que connecta plenament amb els temes recurrents d’ECOSS. Aquest any posarem especialment l’accent en la mirada ecotecnotransfeminista i en conceptes com el realisme agencial, que Barad desenvolupa en la seva obra. Diversos projectes del festival parteixen d’aquestes idees. Per exemple, el Col·lectiu Amas presenta una instal·lació amb concert sonor i participació del públic titulada directament Realisme agencial. També hi haurà un projecte específic per a ECOSS a càrrec de Mo Benet, una artista no binària que prepara una instal·lació d’intel·ligència artificial alimentada amb dades aportades per la comunitat queer, per oferir una mirada diferent de la que proporcionen les bases de dades convencionals de la IA. 

R. Sí, també presentarem un nou projecte de Kònic relacionat amb les teories quàntiques de Karen Barad, El Palau de derives: la galeria que es plega i muta, una proposta de realitat mixta que parteix d’aquest concepte de lectura sempre relacional, en què tots els factors intervenen de manera horitzontal, en un mateix pla, per generar lectures noves i diferents. 

R. A ECOSS donem visibilitat a projectes singulars creats per dones, persones amb altres corporalitats i col·lectius dissidents. Són artistes amb una mirada política clara, tot i que no necessàriament activista. El nostre objectiu no és fer activisme, sinó mostrar art i cultura digital expandida i creada des d’un posicionament en què els cossos i les identitats saben des d’on estan treballant. Aquests projectes ens proposen altres lectures i altres maneres d’entendre el món a través de l’art digital expandit. No podem etiquetar-los simplement com a feminisme o transfeminisme; és la singularitat de cada proposta la que obre la possibilitat de noves mirades.

R. Amb Kònic hem vist moltes persones que s’han emocionat fins al punt de plorar durant els nostres espectacles. Treballem la tecnologia des d’una mirada antropològica, i pensem que és una eina humana i que el repte és com la fem servir per comunicar-nos amb els altres. La tecnologia ens pertany, l’hem de fer més nostra, i també reivindiquem la seva capacitat d’emocionar.

A. Continua sent possible. De fet, en la nostra feina, la tecnologia és una part fonamental, però només una part. No es tracta de fer art digital perquè el resultat final sigui una composició digital, sinó de crear experiències amb marge per a l’emoció en què els cossos i les relacions ocupin un lloc central.

R. Hi ha projectes meravellosos que han marcat la nostra trajectòria i que aquí no s’han vist mai. Un és Sanctus, del 1994, un projecte sobre transgènere que va ser molt censurat a Europa, però també molt reconegut. Un altre és Io.Zn, presentat al Festival Grec el 1997, que va representar un punt d’inflexió important per a nosaltres. Més recentment, hem explorat el món virtual, desenvolupant nous llenguatges escènics a través del que anomenem articulacions phygitals. A mi m’agrada molt parlar de phygidramatúrgia o coreodramatúrgia. Les noves tecnologies, que avui ja formen part del nostre present, ens han permès investigar la relació entre allò físic i allò virtual, així com la telemàtica. Abans de la pandèmia vam impulsar projectes de recerca avançada amb institucions europees que van ser molt rellevants, especialment en l’àmbit de la dramatúrgia teledistribuïda, amb accions simultànies en diferents llocs del món.

A. Mai no hem fet projectes mainstream i encara avui ens sentim una mica estranys dins del panorama cultural, però ens hi trobem còmodes. Defensem els nostres projectes perquè els vivim intensament, i creiem que el públic, tot i ser reduït, els rep amb molta emoció. Si ens continuen convidant és perquè, d’alguna manera, les nostres obres aconsegueixen provocar alguna cosa.