Jordi Sellas

Parla apassionadament de les experiències immersives i busca en artistes del passat algunes preguntes digitals del present. Jordi Sellas dirigeix l’IDEAL de Barcelona, un centre d’arts digitals pioner a Europa que ja s’ha replicat a Madrid i amb produccions que en aquests moments es poden veure a dotze ciutats de tot el món. Ubicat en un antic cinema del barri del Poblenou, aquest espai especialitzat en exhibicions immersives ens permet endinsar-nos literalment en les obres de grans artistes tradicionals o fins i tot d’espectacles musicals. En el rerefons d’aquestes enriquidores vivències obertes a tot tipus de públic, una “obsessió” per entrellaçar generacions de creadors i una recerca constant sobre les arrels de la nostra cultura digital.

L’estiu és molt especial perquè ens permet experimentar amb coses que potser durant la temporada no ens atreviríem. Així, hem apostat per una experiència immersiva sobre Jordi Pericot, que ens permet redescobrir l’art cinètic i aquells artistes de les generacions del 70 i els 80 que van començar a sembrar el que avui recollim quan parlem de les arts digitals. També tenim, en el marc del Festival Grec de Barcelona, el primer musical immersiu que s’ha fet al món. Es tracta d’una versió absolutament innovadora del musical de Brodway Next to Normal, amb l’actriu Alice Ripley, que va guanyar el Tony Award. Tot això representa un estil d’experimentació i de projectes que són molt importants per a nosaltres perquè ens permeten mirar endavant.

Sí, des de l’Ideal tenim obsessió per enllaçar generacions d’artistes, perquè l’art no surt del no res. Tots els artistes s’emmirallen en generacions anteriors  per poder  crear. I qui són aquells artistes que marquen la prèvia dels artistes digitals d’avui? Aquesta és la nostra recerca. I en aquesta recerca, trobem sorpreses com per exemple els artistes cinètics, que ja buscaven moviment en les seves obres. 

els ReFeReNTs
De l’ART DiGiTAL

Hem trobat artistes com Salvador Dalí, que als anys 70, quan li demanaven la seva opinió sobre el futur de l’art, ell responia que seria cibernètic, que és com es deia el món digital aleshores. Per tant, ell  anticipava fa més de 50 anys el que passaria amb els ordinadors, els projectors, les ulleres de realitat virtual…i parlava d’intel·ligència artificial. Per això vam decidir que havíem de dedicar aquesta exposició que inaugurarem al setembre a aquest tipus de Dalí, aquest Dalí cibernètic. I així es titularà: Dalí cibernètic.

Molt positiva, perquè ja han passat per l’Ideal 450.000 persones, i amb una pandèmia pel mig! Ha estat tot un repte per a nosaltres, i l’experiència ens fa molt feliços, sobretot perquè els visitants repeteixen a cada proposta nova que fem. Això ens fa pensar que l’Ideal ja forma part del panorama d’equipaments culturals del nostre país.

Quan vam decidir fer un centre d’arts digitals a Barcelona ens vam emmirallar en altres llocs del món que ens agradaven i que feien coses importants, com el SAT de Montreal o el teamLab de Toquio, on experimenten amb l’art i la tecnologia, generant una nova relació entre l’art i la societat. A partir d’aquí, tot era una expectativa. L’Ideal era un cine del 1917 que portava pràcticament una dècada tancat en una zona del barri del Poblenou on poques coses passaven des d’aquesta perspectiva i oberta a un públic generalista. 

Va ser una aposta arriscada però crec que encertada. Trobar un lloc on gent jove, però també gent més gran, pugui experimentar amb tecnologies com la realitat virtual d’una manera natural, amb temes que els interessen com Frida Kahlo, Monet, Klimt, els fotògrafs de la Barcelona dels 50 o Dalí, entre d’altres, crec que ha estat una de les claus de l’èxit. 

Exacte. Ara hem obert el Madrid Artes Digitales a un equipament que es diu Matadero i que a nosaltres ens encanta. I a més les nostres produccions es poden veure a 12 ciutats de tot el món en aquests moments. I el Dalí Cibernètic també tindrà una gira internacional important.

Les experiències immersives posen el visitant o l’espectador (en el cas del teatre immersiu) al centre de l’acció. I és que moltes vegades fem que el públic cultural sigui excessivament passiu. Seus en una cadira, et donen una sèrie de coses i te’n vas cap a casa. És un llenguatge que, sens dubte, anirà guanyant terreny també en altres espais tradicionals com els museus o el teatres i que requereix treballar amb tot tipus d’artistes i de tècnics amb coneixements molt variats. 

eXPeRièNcies
DuRADoRes

Sempre diem que les arts digitals i les experiències immersives estan a mig camí del futur del cinema i dels museus, i has de treballar amb persones que venen del món audiovisual, del guió, de treballar amb imatges, però també amb persones que treballen en el món de la interactivitat, com els videojocs, i també amb personal de caràcter tècnic que enllacen màquines que fins ara no s’havien ajuntat mai per poder generar aquest impacte. I trobar-nos aquí la mig ens fa tenir sensació que cada dia trepitgem un terreny que mai ha trepitjat abans, i això és molt estimulant, una experiència diria que impagable.

Al final les màquines fan operacions que demanen els humans, i aquesta capacitat de poder tenir la sensibilitat per preparar experiències, guions, músiques i fer-ho enllaçar tot perquè tot funcioni com si fos una única experiència és fonamental. Per tant, aquesta trobada de tècnics i artistes és de les coses més interessants i estimulants que hi ha.

lA GAsoliNA 
Del MóN DiGiTAl

Jo crec que s’han donat unes circumstàncies que han fet que ens resulti natural tenir un entorn creatiu de les arts digitals, i això aplega des del Saló del Manga o el Saló del Còmic a l’animació (que a Catalunya sempre ha estat molt potent), el món del videojoc, esdeveniments com el Sonar, el Mira, Art Futura o espais com l’Ideal. I tot això ha passat aquí, i ha passat sense organització prèvia, perquè el país ha virat quan ha entès que hi ha una oportunitat creativa potent per la qual es pot lluitar. 

cApiTAl
De lA GRAN pANTAllA

El  hub audiovisual no ha de ser tant un element que faci que funcioni l’entorn de la creació de les art digitals o del món audiovisual, sinó que ha de ser-ne la conseqüència. No és que hagis de fer gran equipament perquè passin coses, sinó que el gran equipament arriba perquè estan passant coses, i per això les expectatives són altes i positives. És un projecte que ens il·lusiona i ens motiva. És un gran repte.

Sí, i em fa molta il·lusió. Es diu “El món d’ahir” i és una revista que s’edita en paper. Això et permet demostrar que una cosa no mata l’altra. Encara que estiguem enmig d’una revolució digital, tu pots trobar les teves hores per estar acompanyat d’una revista o un llibre, olorant aquella tinta que et recorda l’origen de la impremta, amb aquella experiència física, amb textos que guardes a casa teva i que amb els anys pots recuperar.

MAi DeiXAReM 
De lleGiR