Irma Vilà i Òdena

Entre festivals, laboratoris i institucions culturals, l’Irma Vilà fa més de 20 anys que construeix ponts entre art, ciència i tecnologia. Des de l’underground de Telenoika fins al CCCB, CosmoCaixa o la Biennal d’Arts Digitals de Barcelona, la seva trajectòria ajuda a entendre com Catalunya s’ha convertit en un dels grans pols de la cultura digital del sud d’Europa.

Jo tenia una mica el dubte de què estudiar: filosofia o física. M’interessaven totes dues coses, una mica com els antics grecs, per als quals la paraula techné significava tant art com ciència o tècnica. Finalment em vaig decantar per la física, que va ser molt enriquidora però també molt difícil. Un dia, mentre estudiava, un company em va ensenyar un fulletó d’una enginyeria multimèdia amb un casc de realitat virtual i gràfics 3D. En aquella època també començava el festival ArtFutura, amb aquells imaginaris tan onírics, i vaig pensar: “jo vull fer això”. Durant un temps vaig compaginar física i enginyeria multimèdia, fent una carrera al matí i l’altra a la tarda, fins que es van ajuntar els exàmens i vaig haver de triar. Em vaig decantar per l’enginyeria multimèdia, tot i que tampoc no tenia clar si volia anar cap a una vessant més artística de l’art digital. En aquell moment, però, tampoc no hi havia gaires opcions. Era una carrera complicada, amb moltes hores de programació, i al final vaig complementar-la amb un màster de comissariat d’art i nous mitjans. Tot aquest coneixement tècnic, però, m’ha servit molt per entendre què fan els artistes, com programen les eines que utilitzen i les diferents capes que hi ha darrere de l’art digital.

Doncs no és fàcil. De fet, ha estat difícil explicar què és el que faig a la família, per exemple a l’àvia. Sovint començo dient que soc comissària d’exposicions d’art digital, que significa que les peces que mostrem són una barreja entre art, ciència i tecnologia, i que em dedico a seleccionar els artistes i el concepte, i a organitzar tota l’exposició; i quan treballo per festivals, el que faig és decidir els continguts i organitzar-los, i crec que així ho van entenent. De fet, quan estudiava les carreres de Física i Enginyeria Multimèdia també era una mica complicat explicar els termes que estava estudiant, però a mi em fascinava l’electromagnetisme o la tectònica de plaques… Era com una barreja d’aquests temes.

A mi em va canviar la vida, perquè va ser al voltant de l’any 2000 quan em vaig aproximar a aquesta associació d’artistes audiovisuals. És una comunitat oberta, i de fet vaig començar a assistir als esdeveniments, a les jams, als seus tallers, fins que un dia em van demanar que treballés amb ells i que portés la coordinació de l’associació; així, vaig gestionar les beques, les subvencions i els tallers. Vam fer una trobada molt divertida al 2010 que es va dir EscoLab, que van ser unes colònies digitals per unes 70 o 80 persones en un entorn rural on vam compartir i vam crear. Sobretot, es tractava de compartir coneixement i d’aprendre junts. I van ser els primers anys que vam aprendre amb les primeres edicions d’Arduino, el software lliure, començar a fer streaming amb eines lliures… De fet, moltes coses que tenim avui, com ara les aplicacions comercials, van començar una mica en aquest entorn, perquè, a més, compartíem l’espai amb Riereta, el hacklab de Barcelona. Va ser una comunitat molt bonica on vam començar a desenvolupar-nos com a persones i com a professionals. En aquella època també em vaig unir als Luthiers Drapaires, un grup de reciclatge creatiu de deixalles tecnològiques per crear autòmats musicals amb el que fèiem tallers, concerts i exposicions. 

Sí, de fet, dèiem que eren els anys 2000 quan Telenoika també va fer el VideA, el primer festival de visuals en directe. Després van anar fent l’associació i va ser quan m’hi vaig unir. I això va coincidir amb que vaig estudiar aquest màster de Comissariat en Arts i Nous Mitjans, perquè jo veia que no volia dedicar-me a la creació, en la que els meus estudis m’havien anat formant, sinó que el que m’agradava era treballar amb els artistes, col·laborar, organitzar, produir… I el que em va permetre el màster va ser fer les pràctiques al departament d’exposicions del CCCB, un museu que m’estimo molt; vaig col·laborar a fer exposicions molt xules gràcies a que tenia un equip de professionals increïble. Després em va contractar el departament d’activitats amb el Juan Insua; vaig ajudar a crear NOW. Trobades en el present continu, la part de ciberesfera, un dels seus eixos de discussió principals; vaig començar a desenvolupar projectes personals com l‘Atles de l’espai radioelèctric, que vam fer amb el José Luis de Vicente i que va visualitzar l’estudi Bestiario. Llavors vaig començar a fer contactes i després, amb el José Luis i altres professionals d’aquest camp, vam formar el laboratori d’innovació Cultural ZZZINC: era més que un espai de coworking, perquè desenvolupàvem projectes conjunts per institucions, consultories, o comissariats. Llavors tot va ser molt fluid. I a partir d’aquí també vam començar a organitzar tallers i activitats obertes, i vam anar eixamplant aquesta comunitat.

Jo crec que no. Penso que, per sort, hem pogut desenvolupar les nostres propostes amb total llibertat; me la donen quan s’aproximen a mi i em demanen un comissariat. Hi ha un petit marc del projecte, però ja sigui per treballar per al CCCB o treballar pel CosmoCaixa, o ja sigui per un espai més petit, com puguin ser altres projectes, sempre amb total llibertat.

Sí. De fet, jo crec que aquesta etapa de fascinació tecnològica ens està durant una mica massa. Quan semblava que ho teníem superat, ara, amb la irrupció i la democratització de la IA, encara estem una mica fascinats per totes aquestes eines i tecnologies. Però m’agradaria pensar que més aviat o més tard arribarem a aquesta època postmèdia en la que ens serà igual l’eina que haurem utilitzat, i el que importarà és el contingut en sí. Ja no haurem d’explicar tant com ho hem fet, sinó que senzillament serà art. Però clar, ens trobem en un moment que encara hem d’explorar. Igual que en els inicis d’Internet, quan els artistes van començar a fer Net.art, treballant amb el mateix mitjà, no només utilitzant Internet per difondre les obres, sinó també qüestionant-lo. És el que han anat fent els artistes amb la irrupció de totes les tecnologies: qüestionar-les, portar-les al límit i mostrar-ne tant els perills com les bondats. Per tant, crec que encara estem en aquest procés i de fet, encara vindran moltes noves tecnologies que haurem de seguir experimentant, però amb aquest fi: arribar a superar-ho.

Crec que l’hem de tractar com una eina més, com hem fet servir el pinzell o com hem fet servir la pintura. Penso que el moment més bonic és quan es produeix aquesta màgia, quan no saps ben bé com està feta alguna cosa, però t’emociona i et commou. I tant se val si s’ha fet amb una tecnologia o amb una altra, tot i que jo en soc una fan, de la tecnologia. M’agrada experimentar i m’agrada viure-la, però crec que a poc a poc l’hem d’anar superant.

Jo crec que ens ha canviat la vida perquè estàvem just en aquell moment d’efervescència adolescent, quan vam començar a descobrir la música electrònica, aquells ritmes trencats, aquelles sonoritats diferents i aquelles estètiques digitals. I això ens va fascinar. Podria dir que entre el Festival ArtFutura i el Sónar soc qui soc, i també em dedico a això perquè aquests festivals m’han acompanyat durant tot el procés. De fet, he anat a totes les edicions que he pogut, durant totes les hores possibles perquè, on millor es pot estar que al Sónar o al Sónar+D? A més, vam descobrir artistes molt referents i vam tenir l’ocasió de veure pioners molt bons en aquest camp, especialment en els directes audiovisuals, que és el que més m’agradava: aquesta sincronia entre música i vídeo, aquesta sinestèsia, quan el so i la imatge treballen junts i emergeix un tercer llenguatge. També és veritat que potser ha crescut una mica massa. Ens agradava més quan estàvem al CCCB, en un espai més controlat, més petit i més amable. Ens hem hagut d’anar adaptant, i el primer any que es va traslladar a Gran Via vaig pensar: aquest any no hi aniré. Però hi he tornat. El que m’ha interessat sempre més són els concerts més experimentals, el que es deia l’escenari Complex. Però cadascú pot gaudir del Sónar a la seva manera. I ara esperem que el Sónar+D, tot i la polémica, sobrevisqui i es reformuli, perquè ha fet molt per aquesta comunitat i crec que hauriem de poder seguir gaudint-lo.

Bé, aquí, a Catalunya, sempre hem estat molt connectats des dels antics, i gràcies al mar Mediterrani estem en una posició privilegiada. Estem molt relacionats amb Europa i sempre hi ha hagut molta inquietud; molta gent ha viatjat a Londres o a altres països i ha portat música d’allà. Crec que hem viscut molt tota aquesta cultura de l’art digital i de la música electrònica. Ens agrada viatjar i conèixer coses noves. I també és veritat que molta gent de fora ve a Barcelona i a Catalunya si li interessa la cultura digital, perquè som un referent i un pol d’atracció. A més, cada cop tenim més estudis i més universitats que ofereixen continguts relacionats, i s’està creant una base sòlida. Hi ha més gent jove i estudiantat que s’interessa per aquesta cultura, i de fet ja ha crescut amb ella; així com nosaltres, abans, potser només teníem el Sónar, ara hi ha multitud de festivals on poder experimentar, nodrir-se, conèixer i inspirar-se. És una cosa que es retroalimenta.

Doncs és tot un repte, perquè els primers esdeveniments així a gran escala, suposen una logística, una complexitat, una exposició molt més gran i més si ho fem amb equips molt petits. Per exemple, a ISEA2022 ens van demanar que el féssim a Barcelona i, és clar, el vam acollir des de la UOC, però amb un equip petit que ens dediquem a aquests temes. Però crec que va quedar una edició molt bonica i, a més, va ser després de la pandèmia. La comunitat ho va agrair molt, però ens vam tirar la manta al coll i vam fer quatre exposicions amb més de 80 peces; vam aconseguir poder remunerar a tots els artistes; hi va haver un programa acadèmic, i hi van assistir unes mil persones; va ser com una edició gran. A banda, el CCCB ens va acollir a les seves instal·lacions, cosa que també ens va facilitar molt la gestió i de fet, amb altres esdeveniments com l’Ars Electronica Garden també ens vam convertir en un pol molt principal d’activitat a Barcelona. Haguéssim pogut fer una activitat petita, però sempre ens animem i com que ens apassiona tant, també vam fer diverses exposicions i unes entrevistes a artistes per fer uns recursos que poguessin estar a l’abast de tothom online… vam fer unes grans converses, xerrades i taules rodones per trobar la complicitat de molts agents. I com ens agrada tant el que fem i ens apassiona, doncs endavant.

Crec que pugen amb molta força, perquè així com nosaltres potser no teníem a l’abast tanta informació i, fins i tot, quan vam començar no teníem ni internet, ara ells poden connectar se, poden aprendre d’una manera molt més ràpida i, com dèiem, tenen moltes opcions per escollir i poder formar-se amb el que més els interessa. A més, tenen uns professors boníssims; tota la comunitat artística està compartint els seus coneixements de manera molt generosa amb aquestes noves generacions i crec que això és palès. De fet, pots notar si aquest ha estudiat amb aquest o amb l’altre, o si ha fet les pràctiques en aquest estudi… Això es va sentint com un caldo de cultiu molt interessant i molt bonic.

Aquests darrers anys he comissariat diversos projectes dels que podríem destacar, el 2023, per exemple, l’exposició FORMS: Música Visual Generativa, una recerca de Playmodes al centre d’art Lo Pati d’Amposta. L’exposició era la primera recopilació monogràfica entorn  les transformacions del projecte FORMS sobre el concepte de sonificació de la imatge des de la seva gestació el 2020. També he estat amb el cicle Miratges: natura i paisatges visuals amb sis peces visuals per La Façana de Lo Pati, el primer cicle anual pel nou espai expositiu del centre d’art. I al 2024-2025, he treballat amb el Ciència Radical del CCCB, on em van convidar a comissariar propostes artístiques d’art i ciència per a que dialoguessin amb els debats científics d’aquest programa cultural del CCCB, en col·laboració amb 4 dels principals centres de recerca científica de Catalunya.

El primer que passarà serà Botcamp, les colònies digitals del festival Eufònic, Seran  quatre dies, el primer cap de setmana de juliol. Aquest any m’han demanat que en comissariï les propostes artístiques. A banda del laboratori, on treballarem sobre automatismes i art generatiu, també hi haurà activitats al poble: concerts audiovisuals, arts visuals, tallers, experimentació i live coding. Serà com un petit festival dins del festival, on conviurem diversos dies amb creadors i, al final, en mostrarem els resultats. Després, a mitjans de novembre, bé, el 13, 14 i 15 de novembre, repetirem a Les Antípodes d’Agullana unes converses entre artistes amb un enfocament més crític, per analitzar les relacions entre art, ciència i tecnologia. Ho farem amb l’Oriol Caba, amb una petita mostra i amb la voluntat de descentralitzar la cultura digital, en aquest cas del sud cap al nord, a prop de la Jonquera. Seran també espais de convivència, dinars i converses amb gent del poble i experts per apropar la cultura digital a altres entorns. I potser el més important, que aviat també s’anunciarà: m’han encarregat el comissariat de l’exposició Vectors de la Biennal d’Arts Digitals de Barcelona, que s’inaugurarà a finals de novembre i es podrà veure fins a mitjans de març al Disseny Hub. Estem treballant per construir una exposició que posi en diàleg artistes locals i internacionals, mostrant l’estat de l’art digital actual, però també fent referència als pioners i al seu context.

si hAgUessIs d’iMAgiNAR
lA cULTurA digiTAL
l’ANy 2050,
coM cReUs qUe seRIA?