Les sigles IA desperten curiositat, desig i recel a parts desiguals i, en siguem conscients o no, defineixen una part gens essencial del nostre present. La intel·ligència artificial ja no és aliment de relats fantàstics, sinó una presència quotidiana. Precisament per això, el seu rol en les narratives de ficció s’ha expandit fins a l’infinit. En el cim de la temporada de premis cinematogràfics, repassem la història de la IA al cinema a través de cinc propostes.
HAL 9000, el superordinador de 2001
“Ho sento, Dave. Em sembla que no puc fer això”. Aquesta frase, segurament la més icònica de 2001: una odissea a l’espai, correspon a l’instant precís en què l’ordinador HAL 9000 es nega a obeir les instruccions de l’astronauta que, en teoria, el comanda. Una desena de mots que encapsulen el temor últim que travessa les relacions entre l’home i la tecnologia: la possibilitat que, en algun moment, la màquina que havíem creat per servir-nos es rebel·li contra nosaltres. És la por del mite de Prometeu, que Mary Shelley actualitzà per a l’era del romanticisme amb la novel·la Frankenstein; definint, de pas, un escenari dramàtic que seria fèrtil per a l’evolució del gènere fantàstic en totes les seves manifestacions, i de manera particular en el cinema. De la citada 2001 a Terminator, la pantalla ens ha ofert incomptables relats que anunciaven un futur on robots, androides i programes informàtics declaren la guerra a l’ésser humà. Un escenari distòpic sovint paorós, però en el qual també té cabuda la melancolia: a partir de la seminal Blade Runner, amb els seus “replicants” assetjats per caçadors, la intel·ligència no-humana també se sol identificar amb l’Altre, la identitat no normativa que no troba el seu lloc en el món. Una mirada empàtica i reflexiva que s’amplia en l’anime de Mamoru Oshii Ghost in the Shell, o en un títol recent com After Yang, de Kogonada. El mateix Stanley Kubrick insinuà aquest posicionament dramatúrgic a 2001, fent de la seqüència de la desactivació-execució de HAL 9000 una de les més insospitadament punyents de la seva filmografia, amb l’ordinador pronunciant frases erràtiques i entonant una cançó distorsionada, com si es tractés de l’agonia d’una ment que s’apaga. Potser per això, el visionari director novaiorquès va acariciar en els anys previs a la seva mort la possibilitat de fer una pel·lícula sobre un nen robot programat per estimar i abandonat per la seva “família”. Un projecte que finalment heretà Steven Spielberg, i d’on l’any 2001 sorgí un film amb un títol d’allò més revelador: A.I. Artificial Intelligence.
La melancolia de la intel·ligència no-humana, a Despidiendo a Yang
Fins no fa gaire, totes aquestes pel·lícules semblaven parlar-nos de l’endemà; de conflictes, riscos i situacions que es projectaven a un futur més proper o més llunyà. Però d’ençà que les sigles “IA” han entrat al vocabulari quotidià, d’ençà que les màquines i els programes informàtics han deixat de ser eines per esdevenir interlocutors als quals demanem que redactin un correu electrònic, reprodueixin una cançó determinada o ens recordin aquella dada que tenim a la punta de la llengua, l’especulació ha donat pas a la constatació. El nostre present pot semblar menys espectacular (o, com a mínim, menys apocalíptic) que l’avenir que pintaven Terminator i Blade Runner. El lloc dels androides encara és limitat i fins a cert punt passiu, però després d’entregar-nos de manera entusiasta a les comoditats i automatismes del món digital, després de facilitar dades, informació i coneixement per entrenar programaris, hem acabat trobant-nos en el mateix punt que els protagonistes de les narratives de ciència-ficció: davant d’una màquina que ens torna la mirada i que ens obliga a replantejar-nos la nostra identitat.
Monstre mecànic (Donald Cammell, 1977)
Després de Performance, codirigida amb Nicolas Roeg, Monstre mecànic és l’obra més cèlebre de l’excèntric cineasta escocès Donald Cammell. Un film que trasllada el concepte de l’ordinador intel·ligent de 2001 a un entorn domèstic, i planta un interrogant inquietant: què passaria si una intel·ligència artificial volgués un cos per encarnar-se de manera tangible? Cammell fa literal aquest desig, presentant una computadora que rapta i insemina una dona per tal d’assegurar el naixement de la seva progènie. Un plantejament estrambòtic i ofensiu, que en el seu moment semblava alinear-se amb la curiositat de l’escriptor Don DeLillo per presenciar l’instant en què una màquina infectés de manera efectiva la carn, i que avui ressona de manera diferent, com una de les primeres pel·lícules a visualitzar de manera inquietantment precisa nocions com la de les “cases intel·ligents”. I, sobretot, com un text que prefigura una idea tan candent com la de què la intel·ligència artificial pot sotmetre i violentar un cos.
Her (Spike Jonze, 2013)
Her fou el film que instal·là definitivament el concepte d’intel·ligència artificial en l’imaginari popular i, en certa manera, és el contraplà benigne de Monstre mecànic. Potser no és casual que inverteixi els rols de gènere: aquí és un home, encarnat per Joaquin Phoenix, qui s’enamora d’una assistent virtual sense cos, però amb la veu de Scarlett Johansson. Poc més d’una dècada després de la seva estrena, els entorns de confortable solitud descrits per Spike Jonze en el film ja no pertanyen a un futur possible, sinó que són un retrat del present que amb prou feines necessita maquillatge. El seu guió (premiat amb l’Oscar) ja no sembla una fabulació romàntica, sinó un eco fruit d’escrollejar notícies que ens parlen de persones que desenvolupen relacions dependents i obsessives amb programes entrenats per oferir empatia i companyia fidel.
Another Body (Sophie Compton, Reuben Hamlyn, 2023)
Més enllà de la ficció, la intel·ligència artificial també deixa empremta en el terreny del documental. N’és un clar exemple Another Body, centrat en una de les declinacions més discutides de la IA: el deepfake, i el seu ús pertorbador per generar imatges pornogràfiques a partir del rostre de persones reals. Seguint el cas d’una jove que descobreix el seu rostre en vídeos de contingut sexual compartits en línia, Sophie Compton i Reuben Hamlyn creen un relat moral a propòsit de la vulnerabilitat i la pèrdua del control sobre la pròpia identitat en l’entorn digital. El revers d’aquesta accepció tòxica del deepfake la trobem en un altre documental, Welcome to Chechnya (David France, 2020), que fa servir aquesta mateixa tecnologia per preservar l’anonimat dels membres de la comunitat LGBTQ+ que fugen del setge homòfob de les autoritats russes, protegint així la seva identitat, però creant avatars emocionalment expressius.
Le deuxième acte (Quentin Dupieux, 2024)
El 2024, el festival de Cannes va aixecar el teló situant la intel·ligència artificial al centre de l’escenari, i de manera decididament juganera. Ho feia de la mà de Quentin Dupieux, pal·ladi de l’absurd que a Le deuxième acte posà en escena una premissa esbojarrada, però no del tot impossible: la crònica d’un rodatge nefast en el qual un quartet d’actors (Léa Seydoux, Vincent Lindon, Louis Garrel i Raphaël Quenard) malden per treure l’entrellat del film que estan interpretant, i que no té ningú al volant, literalment: de la direcció se n’encarrega una intel·ligència artificial intractable, que converteix en llei allò que designa l’algoritme. Una situació que, molt possiblement, no cau gaire lluny de com es prenen les decisions en més d’una i de dues produccions audiovisuals.
Dracula (Radu Jude, 2025)
Fins ara, hem parlat majorment de pel·lícules que tracten la intel·ligència artificial com a motor de possibilitats dramàtiques, però què passa amb els cineastes que decideixen utilitzar el programari generatiu com a element estètic d’una ficció? Tot i la controvèrsia que això genera entre públic i professionals que assenyalen aquest fet com una drecera cap a la precarització de la feina creativa, no són pocs els directors que exploren (o exploten) aquest camp. Fins i tot han sorgit festivals especialitzats en peces realitzades amb IA, com ara el +RAIN, impulsat per la Universitat Pompeu Fabra. Tampoc és aliè al debat el romanès Radu Jude, un nom essencial del cinema europeu contemporani -guanyador de l’Os d’Or a Berlín l’any 2021-, que el 2025 presentà a la competició oficial de Locarno (i, poc després, a Sitges), la seva aproximació satírica al Comte Dràcula: un groller hipertext de tres hores que, entre altres ocurrències, fa un ús extensiu d’imatges barroeres generades amb intel·ligència artificial. Molts crítics van interpretar això com un comentari irònic sobre la tecnologia, però l’autor no ho veu tan clar, tal com explicava en una entrevista al Diari Ara: “soc un cineasta de la perifèria d’Europa sense diners, així que faig servir de tot per fer les pel·lícules. (…) Així que, si tinc una IA, em sap greu, però la faré servir. Ara bé, intentaré fer un ús intel·ligent de la IA. L’avantatge d’estar en la perifèria és que no tens res a perdre.”