Eva Domínguez

Desencantada del periodisme tradicional, l’Eva Domínguez va decidir explorar nous camins per explicar el món amb més profunditat i innovació. Fundadora de l’estudi Immersive Creatures i reconeguda amb la menció especial en cultura digital dels Premis DonaTIC 2025, va ser pionera en la introducció al nostre país de tecnologies digitals per a la comunicació interactiva i immersiva.

pReseNTAció

Sense internet! Recordo una promoció sense internet, on, evidentment, quan jo vaig començar en periodisme local, tot havien de ser fonts de primera mà, i això va ser un aprenentatge molt interessant. Crec que per als periodistes que han nascut o s’han format amb internet és difícil d’imaginar, però jo recordo anar pel carrer buscant notícies i fixant-me en tot: si veia una pancarta amb la qual la gent es queixava, anava a preguntar a la senyora què li passava; o feia rondes de trucades a les associacions de veïns per descobrir on podia haver-hi una notícia o una història. Això em va formar moltíssim per fer-me una agenda pròpia i cuidar-la, trucant aquests contactes regularment, i aquest és un valor que he mantingut sempre: saber cuidar aquestes relacions personals, que són tan importants, i mirar a tot arreu.

Era l’any 1995, i jo estava treballant a El Periódico, però sempre havia tingut aquesta ànsia de sortir a l’estranger. Jo ja havia fet tots els cursos que podia sobre internet i em fascinava tot el que podia fer aquest nou llenguatge; vaig pensar que era un nou canal i, per tant, que seria una nova manera d’explicar històries, i a mi m’agrada molt la tecnologia com a eina. Llavors, un company em va animar a demanar una beca de La Caixa; ho vaig fer sense massa esperança, però me la van concedir. Aleshores vaig deixar una bona feina per anar als Estats Units durant dos anys a fer un màster de Tecnologia a la Universitat de Nova York, a l’Interactive Telecommunications Program, un programa bàsicament centrat en tecnologia, que em va canviar totalment. Va ser un abans i un després molt clar, tant en l’àmbit personal com en el professional, perquè, quan vaig tornar, tot va ser molt més difícil. Allà les portes s’obrien amb molta facilitat, també per a les dones; després calia saber aprofitar les oportunitats, però te les donaven.

Sempre m’han fascinat els nous formats i el que permet la tecnologia, de manera que estava molt atenta al que anava apareixent. Quan vaig tornar, tot eren webs i formats interactius digitals i jo deia que feia narrativa interactiva digital, aplicant-la a La Vanguardia digital, a l’Editorial Planeta… Al mateix temps, vaig veure els primers experiments en realitat augmentada i virtual als Estats Units; eren tecnologies molt experimentals, però que per a mi van suposar un canvi de paradigma, perquè et posaven al mig de la història que explicaves, trencant la barrera tradicional entre la narració i l’espectador. Aquest descobriment em va impressionar i em va motivar a continuar investigant, combinant sempre la professió amb la docència.

La vaig publicar el 2013. A mesura que investigava, em vaig adonar que volia ensenyar narratives interactives i digitals, però em faltaven fonaments: per exemple, com saber si la interactivitat és diegètica i si impacta realment en la narrativa. Vaig començar a buscar, investigar i llegir. Un amic em va suggerir que fes la recerca acadèmica sobre això i la convertís en una tesi doctoral, i així ho vaig fer. La tesi em va donar estructura després de molts anys d’explorar per compte propi i, avui, els fonaments adquirits m’ajuden molt en la narrativa immersiva. Per mi, la docència i la pràctica professional són vasos comunicants.

qUè expLicAVes A
«eL cUARto Bit»
de LA VANGUARDiA
eN AqUeLLa èpocA?

La immersió no és una qualitat digital, és a dir, la narrativa immersiva pot ser un llibre. Què hi ha més immersiu que una bona novel·la de la qual no ets capaç de sortir? Per tant, què aconsegueix la narrativa immersiva? Doncs que siguis partícip d’aquell món narratiu que t’estan explicant. O sigui, tu et sents vinculat emocionalment amb els personatges i, d’alguna manera, tu construeixes aquest escenari adaptat al teu imaginari. I què aporten les tecnologies digitals a aquesta immersió narrativa? D’una banda, pots sentir que tens l’experiència sensorial d’estar en un altre espai, que estàs sensorialment dins d’aquella narrativa. I, d’altra banda, aquesta vinculació emocional, que és la part on encara falta més per desenvolupar, es pot aconseguir, evidentment, amb una bona estructura de guió, però també amb aquesta participació activa, és a dir, tu pots fer coses en la narrativa; i, perquè avanci la narrativa, has d’actuar. Aquesta, per mi, és la part que encara té més recorregut. Però tot això beu del món dels videojocs, en el qual, si no fas res, el relat i el joc no avancen.

Jo crec que el metavers va ser una campanya de màrqueting fantàstica que va consistir en la conversió de Facebook a Meta. I què va passar? Que, en aquell moment, hi havia molta gent que treballava en el sector immersiu des de feia anys, fent realitat augmentada o virtual; cadascú feia coses diferents i, de cop i volta, només es parlava del metavers. Per mi és un concepte, i continua sent-ho, que va servir per popularitzar les tecnologies i els nous llenguatges digitals que et permeten la immersió dins de la història. Però el metavers, plantejat com un únic món interconnectat, per mi és més l’evolució d’internet. Internet evoluciona, no exactament d’aquesta manera, i cada vegada serà més tridimensional. Avui en dia, el metavers s’entén més com un espai virtual compartit per molts usuaris, però en aquell moment va ser una campanya de màrqueting fantàstica perquè vaig notar un punt d’inflexió professional: feia anys que creava demos per explicar què fèiem i, de cop, si deia «faig metavers», ja s’entenia, i s’obrien portes que abans costava molt desbloquejar.

Sí. Quan vaig acabar la tesi doctoral, vaig decidir intentar-ho de veritat, encara que no sabia per on començar. Necessitava finançament i vaig saber d’uns ajuts europeus per a autònoms i projectes creatius que semblaven fets a mida per a mi. Després vaig gaudir d’un finançament de Google per a la innovació que em va permetre desenvolupar tota l’arquitectura tecnològica, que era molt complexa. Vaig aprendre que la tecnologia és core i ha d’estar dins de l’equip creatiu; subcontractar no funciona. Així doncs, vaig muntar un equip amb perfils creatius en diferents especialitats i tot va començar a funcionar. També vaig aprendre que la creativitat necessita estructura: sense ella, no pots improvisar. Igualment, em vaig adonar que treballar amb nens demana humilitat i fer tests d’usuari a cada etapa: des del concepte fins a les primeres demos. I és clau no enamorar-te de la teva idea i ser fidel als valors, però flexible en el «com». Tot això va ser un aprenentatge fonamental per a mi.

Nosaltres som bons en narrativa i en donar-li forma en determinats suports. Entre altres coses, ens agrada explicar coses molt complexes de manera molt entenedora. Per exemple, treballem amb un equip mèdic d’una farmacèutica: ells ens passen els papers o els resultats científics que tenen i nosaltres els fem diversos formats. Un que els fem cada any és un vídeo per a un esdeveniment molt important en el qual hem de resumir en uns minuts 10 anys d’investigació amb rigor perquè es tracta d’informació científica. També els fem altres formats, com l’animació amb contingut científic. És a dir, nosaltres, analitzem la informació, en triem la més rellevant i decidim de quina manera la podem fer més entenedora. Llavors, aquesta filosofia de xerpa digital també l’apliquem a la metodologia, perquè el client va validant pas a pas tot el procés i el fem partícip.

Per exemple, ara estem preparant una exposició en realitat virtual sobre la manca de drets laborals de les dones en diversos llocs del món. L’exposició permet viure la jornada de tres dones en tres contextos diferents. A partir de les dades i la documentació que ens proporcionen, fem una proposta de guió i estructura, i ho convertim en un format narratiu interessant, sempre posant la tecnologia al servei de la història. Quan un client ens demana fer alguna cosa en realitat virtual, analitzem el que vol explicar; si el format no és l’adequat per al missatge, li proposem una alternativa. Aquesta adaptació i alineació entre tecnologia i narrativa és precisament la nostra especialitat.

Sí, sí, és clar que la fem servir. La IA està canviant les maneres de fer. I a nosaltres, que som un estudi petit, ens permet fer coses que fa uns anys no podíem, perquè era molt costós i ningú no ens hauria pagat el que valia. Però treballar amb IA no és ràpid; no és només fer un prompt i et surt tot sol. Nosaltres tenim moltes «preses falses» de la IA, però la utilitzem com un assistent, per exemple, per a l’animació, sense substituir en cap cas la part artística. És a dir, és una eina. L’artista treballa molt amb la IA com un assistent. Jo crec que enguany, d’una manera o d’una altra, la IA és útil si saps en quina part del teu procés et pot aportar valor.

Jo crec que el sector periodístic està en un moment molt complicat, però això no vol dir que el periodisme no sigui necessari; precisament, és més necessari que mai. Amb la tecnologia digital, contrastar informació és cada vegada més difícil. Les fake news són pràcticament indistingibles de la realitat i molta gent està disposada a creure el que vol, sense oblidar que hi ha un cert descrèdit dels mitjans, que no ajuda gens. La indústria periodística, en general, no ha estat gaire innovadora i triga a adaptar-se o preparar-se per al futur. Això fa que la crisi actual agafi el sector en un moment complicat, perquè no és fàcil posar-se al dia ràpidament. Tot i això, sempre hi ha mitjans que han tingut molt clar el seu focus, han provat coses noves i han estat més agosarats, i a aquests els va bé. No es pot aplicar aquesta realitat a totes les empreses periodístiques per igual, però en general el periodisme travessa un moment difícil i, com a periodista, això em sap greu. Jo vaig deixar els mitjans fa molts anys perquè no podia fer el que volia: innovar en formats. Aquesta experiència em va fer veure clarament que el tarannà tradicional no ajuda.

Primer, qui vulgui dedicar-se a narratives immersives ha de tenir competències periodístiques sòlides: curiositat, pensament crític i capacitat per qüestionar tot el que li arriba. Cal verificar la informació, comprovar imatges i vídeos, i no donar res per fet. També són essencials les habilitats interpersonals: no n’hi ha prou amb enviar correus o recórrer només a fonts digitals; cal buscar altres maneres de contactar amb les persones i persistir per aconseguir la informació. La teva habilitat per trobar respostes on altres fracassen té molt valor. A més, cal tenir capacitat d’aprenentatge continu, estar al dia de les eines i tecnologies disponibles, i formar-se constantment. Enguany hi ha moltes maneres de fer periodisme fora dels mitjans tradicionals i cada professional pot combinar les seves habilitats i passions per desenvolupar un perfil únic i adaptat a les narratives immersives. Per exemple, si saps dibuixar o programar, pots integrar-ho al teu perfil.

A veure, crec que ara s’està reconeixent molt més el talent femení i s’està donant visibilitat a moltes dones que han destacat durant anys. Personalment, no he sentit una manca de reconeixement, perquè he fet una carrera independent i, en gran part, a mi em venia dels clients. Tot i això, és cert que vivim en un món amb biaixos i on moltes dones encara han de demostrar molt més que els companys masculins. Hi ha estudis que ho indiquen: quan la selecció es fa «cega», sense noms, els currículums de les dones tenen més possibilitats, però tan bon punt apareix el nom, la valoració baixa. Aquest biaix continua existint i, per això, més que haver de demostrar més, crec que el que cal és fer que els processos de selecció de talent siguin més justos.

Jo vull continuar explicant històries que m’interessin. Ivanani, per exemple, és aquesta Eva de nena que està fent de gran el que li hauria agradat tenir de petita. A mi m’agradaria que, de molt més gran, pogués dir que aquest projecte ha arribat al màxim de nens i nenes possible. Ivanani és un projecte personal que m’ha acompanyat sempre. A mi no em van frustrar els estudis perquè era summament curiosa i m’agradaven, però realment el sistema no t’ho posava fàcil. Crec que a molts nens, Ivanani els pot ajudar a no perdre aquesta curiositat i a veure que tenen talents especials i que sempre poden aprendre i créixer.