Carles Garcia

Gairebé viu en l’interior del seu particular temple del videojoc clàssic, rodejat de relíquies com ara pantalles de tub, anacròniques consoles i rudimentaris joysticks. Carles Garcia, ànima i director de RetroBarcelona, ens parla de la seva passió retro, de la manera com connecta amb noves generacions i de quins reptes afronta en aquesta desena edició de la fira peninsular més gran dedicada al videojoc clàssic.

Carles, no? Clark ve de Superman, probablement el meu personatge de còmics preferit. I bé, he crescut amb Clark Kent, que és l’alter ego de Superman. I als inicis d’això de la informàtica i dels videojocs t’havies de posar un nick; aquest va ser el primer que se’m va ocórrer.

Doncs quan era molt petit, els meus pares em van regalar un microordinador, un MSX que encara tinc per aquí, per cert, i que sempre m’ha agradat. M’hi vaig aficionar i després vaig comprar noves consoles, noves màquines. Quan ets jovenet te n’has de vendre una per comprar la següent, però més endavant, quan vaig començar a treballar i a tenir un cert poder adquisitiu, vaig pensar que volia tornar a recuperar les màquines que havia tingut. I aquí va començar tot; primer comences amb aquelles que vas tenir, després amb les que t’hauria agradat tenir i acabes aquí, amb una malaltia com aquesta.

qUè fA
qUe UN ViDeojoc
es coNsiDeRi
‘RetRo’?

Bé, allò que és nou no sempre ha de ser millor. Al final tot són records, i diuen que la nostàlgia és molt poderosa. És a dir, jo he passat molt bones estones amb totes aquestes màquines, amb tots aquests mons. I quan jo agafo una d’aquestes màquines, o un Sonic, o un Mario… només sentint la musiqueta ja m’evoca aquelles èpoques passades que no tenen per què ser millors que les actuals. Però em desperta la nostàlgia i aquells sentiments d’una època en la qual ho vam passar fantàsticament bé.

Al final, en certa manera, els jocs actuals beuen molt dels antics; és a dir, actualment tenim sagues que fa molts anys que hi són, com per exemple el Mario, el Sonic o el Tomb Rider. N’hi ha moltíssimes que venen de fa vint i trenta anys i, per tant, per molt joc actual i per molts gràfics espectaculars que hi hagin, les bases i l’essència són allà des de fa uns quants anys. L’únic que fan és millorar-ne els gràfics o la narrativa, o agafar elements del guió del món del cinema. I el que és curiós es que quan a uns adolescents d’ara els poses, per exemple, un Sonic, lluny de dir que és molt antic, comencen a jugar, se’ls dona bé i s’hi enganxen; és més, molts estudis actuals fan jocs basats en aquestes mecàniques i en aquests grafismes. No és difícil, per tant, que als joves d’avui en dia els agradin aquests jocs antics.

Primer vam decidir agafar el que es feia a Madrid perquè antigament era el punt de reunió de tots els aficionats a nivell espanyol, i vam voler replicar-ho a Barcelona. Era una fira molt de nínxol, molt de friquis, com diríem ara. I amb els anys ha anat evolucionant, perquè hem mirat d’obrir aquest ventall cap a un públic més divers; RetroMadrid atreia el perfil típic d’home de 40 anys però, per exemple, també hi havia dones que jugaven. Enguany també volem que el jovent vingui, és a dir, que aquelles persones que jugàvem en el seu moment portin els seus fills i que aquests vegin amb què jugaven els seus pares amb la seva edat. I, és clar, això és molt maco… Gràcies al fet d’haver obert aquest ventall, cada cop són més els aficionats i la gent que s’hi apropa.

qUè DestAcA
eN l’eDició
D’AqUest ANy
De la FiRA?

Et diria que no, perquè hi ha gent més ‘malalta’ que jo, però. Però el fet de tenir un espai com aquest em permet poder lluir-ho; la majoria de col·leccionistes, malauradament, viuen en llocs més petits i ho tenen tot en caixes, dins de trasters, i no llueix tant, encara que possiblement tinguin més coses que jo. A més, la meva col·lecció està més centrada en màquines, i la de la majoria de gent està més centrada en videojocs. Jo prefereixo col·leccionar màquines, i amb elles veig tota l’evolució del sector de la indústria del videojoc. Però bé, conec molts col·leccionistes que tenen tantes o més coses que jo.

Doncs mira, és una iniciativa que porta amb nosaltres des de la primera edició, des del 2013. Creiem que, malauradament, hi ha molta gent a qui li costa arribar a final de mes o portar un plat a taula, i se’ns va ocórrer aquesta idea d’agafar jocs o articles de col·leccionista de videojocs que no utilitzàvem. Companyies com Game o com Sony ens donen aquest material que està descatalogat o que té una tara perquè nosaltres el venguem, entre cometes, no a canvi de diners, sinó a canvi sempre d’aliments que al final de la fira van destinats al Banc dels Aliments de Barcelona. De fet, tenim voluntaris del Banc dels Aliments que recullen els quilos de bosses amb menjar que la gent porta del súper.

coM VAloRes
lA iNcoRpoRAció De lA GAMe jUMp FP 2025
DiNs De RetRoBARceloNA?

Més que capacitat, diria que és pioner a nivell espanyol. Tenim el hub més important, a nivell espanyol, aquí a Barcelona, i a nivell català estem a l’avantguarda del sector de la indústria del videojoc. Moltes empreses s’instauren a Barcelona i províncies, sobretot per iniciar-se en aquest món. Catalunya i Barcelona som la porta a nivell europeu i jo crec que estem al capdavant; iniciatives com la IndieDevDay, per exemple, ho demostren, atès que és el referent a nivell espanyol i europeu del sector del videojoc.

No, no em sorprèn, i crec que és necessari, perquè el fet de fer jocs amb aquesta estètica retro és una forma més accessible per a aquests estudis independents, que són normalment de grups de 2, 5 o 10 persones; i a l’hora de programar, els costos de fer un joc més amb aquesta estètica són molt més reduïts. El fet de no tenir tants grafistes i, en general, tanta gent treballant, et permet tirar-te a la piscina i provar sort en aquesta indústria. També hi ha moltes d’aquestes propostes que no són tan encertades, però les bones m’encanten i jo en soc molt fan, perquè toca joc actual combinat amb aquesta vessant més retro.

Bé, sempre dic el mateix: per a qualsevol persona aficionada o que es vulgui iniciar en aquest sector és important saber d’on venim per veure cap on anem; cal saber el que es feia, com es feia i com ha crescut aquesta indústria, i quins errors ha comès per no repetir-los. I, insisteixo, crec que el videojoc, igual que el cinema clàssic, és important per la indústria corresponent. Igual que el cinema dels anys vuitanta, al que molts tenen en un altar, amb els videojocs passa una cosa semblant: com les pel·lícules del Sonic o del Mario, que ho estan petant, passa el mateix amb els videojocs.

peRsoNALMeNt,
qUiNs ViDeojocs
eT teNeN Més
eL coR RoBAt?

A mi em sembla molt bé. Crec que és molt necessari, perquè no tothom pot accedir a moltes de les màquines que tinc aquí al darrere, perquè no les té o perquè són difícils de connectar, a dia d’avui, a pantalles noves; no tens euroconnector, no tens cable d’antena… Us recordeu de la presa d’antena, que es veia fatal? Aleshores, els emuladors et permeten, amb el teu ordinador, descobrir aquells sistemes i aquells jocs que molta gent ha vist en revistes o dels quals ha sentit a parlar, i així es pot fer una idea dels orígens de la indústria. Jo crec que és molt necessari i hi estic totalment a favor.

A mi m’encanten. Jo, a més, que soc informàtic, estic acostumat a abraçar els nous sistemes, els nous programes. Però, a més, en l’àmbit del videojoc, és una cosa que m’encanta. Ara sortirà la nova Switch, que estic esperant amb candeletes. Vull dir que perquè a mi m’agradi el videojoc clàssic no he de renegar del nou, no? A mi el nou em fascina igual. Estic jugant a la PlayStation 5, o amb la Switch, perquè fan coses molt xules i ho gaudeixo igual.

uN DesiG De fUtUR peR Al secToR Del ViDeojoc clÀssIc i peR A RetRoBARceloNA.
coM T’ho iMAGiNes l’ANy 2050?